Francesc Grau Viader: Dues línies terriblement paral·leles

La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, l’altre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar d’una habitació a l’altra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants d’una casa. La vostra, si ho desitgeu.

https://www.facebook.com/ClubEditor/

https://www.instagram.com/elclubeditor/

https://twitter.com/mariabohigassal/

www.clubeditor.cat

Francesc Grau Viader

Diari d’un combatent de disset anys

Amb un postfaci d’Agustí Alcoberro

Dues línies terriblement paral·leles

1a edició: 1978

2a edició: 2009, Club Editor

1a edició en aquesta col·lecció: maig de 2016

© de la novel·la: hereus de Francesc Grau Viader, 2009

© del postfaci: Agustí Alcoberro, 2016

© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.

Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat

eISBN: 978-84-7329-262-7

Disseny gràfic: Ángel Uzkiano

Il·lustració de la coberta: Aina Bonet

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments .

Dia 27 d’abril de 1938

Dia 30 d’abril

Dia 1 de maig

Dia 20 de maig

Dia 22 de maig

Dia 23 de maig

Dia 24 de maig

Dia 27 de maig

Dia 28 de maig

Dia 31 de maig

Dia 15 de juny

Dia 20 de juny

Dia 23 de juliol

Dia 31 de juliol

Dia 30 d’agost

Dia 31 d’agost

Dia 1 de setembre

Dia 2 de setembre

Dia 3 de setembre

Dia 5 de setembre

Dia 6 de setembre

Dia 7 de setembre

Dia 8 de setembre

Dia 20 de setembre

Dia 24 de setembre

Dia 29 de setembre

Dia 10 d’octubre

Dia 11 d’octubre

Dia 13 d’octubre

Dia 22 d’octubre

Dia 23 d’octubre

Dia 26 d’octubre

Dia 2 de novembre

Dia 3 de novembre

Dia 7 de novembre

Dia 12 de novembre

Dia 13 de novembre

Dia 17 de novembre

Dia 19 de novembre

Dia 29 de novembre

Dia 10 de desembre

Dia 25 de desembre

Dia 29 de desembre

Primer de gener de 1939

Postfaci d’Agustí Alcoberro

Biografia de l’autor

Als qui, oblidats de tothom, rauen en paratges ignots sepultats sota uns grapats de terra que escassament els cobreixen les despulles,

als qui, captius i desarmats , hagueren de sofrir un llarg calvari de befes i maltractaments en camps de concentració i batallons de treballadors,

als qui, d’una forma o altra, van resultar vençuts

i, molt entranyablement, als supervivents de la lleva del 41, coneguda popularment pel sobrenom de la Quinta del Biberó, els components de la qual —uns adolescents sense cap preparació militar— constituïren bona part de la carn de canó que va fornir les batalles més dures, els combats més violents, els xocs més brutals de la darrera guerra civil espanyola,

ofereixo les pàgines d’aquest llibre.

F. G. V.

Estreno aquest diari al mateix temps que, també avui, enceto una nova etapa de la meva vida. Un trajecte que intueixo incert, extremament imprecís i confús. Fins ara la meva existència havia transcorregut sense gaires alts i baixos. Es pot dir que havia anat cremant etapes sota un ordre previsible: de primer el col·legi, després l’entrada a la feina, més tard hauria vingut el servei militar, el prometatge formal… La gràfica de la meva vida, suposant que hagués valgut la pena de fer-ne una gràfica, hauria presentat un traç ben poc accidentat. Aquella línia trencada que, amb perfil de serralada, marca la marxa de les empreses importants, si s’hagués aplicat a la meva manera de viure, no hauria ofert cims gaire elevats ni fondals massa profunds. Una recta, lleugerament ascendent, hauria travessat la gràfica de part a part fins que, al final de la meva existència, la ratlla hauria caigut verticalment—una davallada imparable i definitiva— com la d’una empresa quan fa fallida. Això, però, potser no s’hauria esdevingut fins d’ací a quaranta o cinquanta anys o aneu a saber quan! Els dies s’assemblaven tant els uns als altres, que mai no se m’havia ocorregut de fer el que ara estic portant a cap: escriure el meu diari. Considerava que no valia la pena anotar aquelles coses quotidianes que se succeeixen amb una regularitat que la repetició continuada fa esdevenir d’una monotonia insuportable. No crec que pogués resultar gaire suggestiu escriure, per exemple: «Avui he deixat l’escola. Entro d’aprenent en un taller. Ara ja faig el segon any d’aprenentatge. Ja sóc mig oficial. Al final del mes que ve…».

Aquest, o un altre de molt semblant, hauria pogut ésser el meu diari i, gairebé sense possibilitats d’error, hauria pogut anar escrivint, anticipadament, les pàgines corresponents als cinc anys vinents si no hagués esclatat la guerra. Però fins i tot convulsions com la que actualment sotragueja el país i que, col·lectivament, representen un capgirell en la forma de viure, no tenen, individualment, la transcendència de l’etapa que avui, per a mi, tot just s’inicia. Fins ara la meva gana era la mateixa gana que passa tothom; el meu fastigueig de la guerra era idèntic al de tots; el meu avorriment era calcat del que sofreix el veí del costat de casa; l’emprenyament, provocat per la situació adversa que ens ha tocat de viure, resultava bessó del que sentien els altres vailets del poble. «Avui tampoc no tenim pa i ja estic cabrejat de les incomoditats d’aquesta maleïda guerra», hauria pogut escriure al meu diari. I a la pàgina següent: «Continuem sense pa, el pare crema, a la pipa, una barreja pestilent de fulles seques i herbes d’origen desconegut que no aconsegueixen treure-li les ganes de fumar, i la mare cou, en una olla ennegrida pel fum de la llenya que ella mateixa recull en un bosc proper, una estranya combinació de fulles de bròquil, farinetes i un os, qui sap de què, que tampoc no aconseguirà treure’ns la gana que ens devora». Em fa l’efecte que anotar aquestes banalitats no resultaria gaire interessant. A tots els diaris íntims podríem llegir-hi la mateixa misèria; a tots deu deflectir-hi el mateix cansament. I, no obstant això, ara que endevino una forma de viure —qui sap si de morir— encara pitjor, m’agafaria a la monòtona realitat anterior amb la mateixa fermesa amb què un nàufrag s’aferra a un clau roent.