Francesc Grau Viader - Dues línies terriblement paral·leles

—En el moment més impensat: ta-ta-ta-ta—fa, imitant el carrisqueig d’una metralladora—, i tots a fer punyetes!

Ja tenim la companyia completa. Fins fa poc ens faltava el capità. S’incorporà la setmana passada. No ho havia fet abans perquè es trobava convalescent d’una ferida. Tot el comandament de la meva divisió procedeix de la 27a, àlies la Bruixa . Es tracta de gent molt bregada, alguns dels quals, com el capità, són voluntaris des del primer dia i s’han guanyat els galons per mèrits de guerra. Com que la meva divisió és nova de trinca, s’ha format amb una barreja de soldats novells i veterans de la 27a amb una llarga campanya a l’esquena. Què no sabran aquests homes de la guerra!

El nostre capità és andalús, simpàtic i molt bona persona. Preconitza la igualtat de classes però s’enfutisma qui-sap-lo quan li dius Frutos, a seques, o capità Frutos, sense anteposar el de al seu cognom.

—De Frutos! —rectifica, contínuament, amb una tossuderia més pròpia d’un aragonès que no pas d’un home del sud.

És llest, sense posseir massa cultura, i té fama de valent. Es diu que no lliga gaire amb el comissari, un xicot amb posat de llepafils, alt, escardalenc i tímid. Quan no estan d’acord en alguna cosa, el capità acostuma a dir-li: «Tú eres el inventor de los pañuelos de cinco puntas!».

El tinent de la nostra secció és un home la mar de pintoresc: es diu Santesmasses, té uns trenta-cinc anys, ulls blaus i cabells clars. És tan corpulent que quan ens posem en formació el seu cap sobresurt un pam i mig de tots els altres. Vesteix d’una forma tan estrambòtica que fàcilment se’l podria confondre amb un pastor. Cap peça de roba de les que porta a sobre no té la més lleu semblança amb les de l’uniforme militar. Potser l’abric verdós —és l’únic que porta abric en tot el batalló— pot tenir un cert origen castrense, si bé —això és segur!— no prové de cap exèrcit conegut. Sempre va amb un gaiato a la mà i camina a grans gambades. Gairebé no sap parlar en castellà i, segons diu ell mateix, passa més mala estona quan es veu obligat a parlar-lo que quan es troba en ple combat. L’altre dia, en presència del comandant, va dirigir-se a nosaltres en castellà: «Acostaros…», va ordenar. I en va armar una de ben sorollosa! Ens vam ajaçar a terra, i el que ell volia era que ens apropéssim. Una recomanació seva és la següent: «Quan en un atac ocupeu les trinxeres enemigues, claveu la baioneta als ferits que hi trobeu i, ensems, premeu el gallet del fusell. Això, que potser us farà esgarrifar, m’ho dicta l’experiència. Us podria contar més d’un cas, i més de dos també, en què alguns dels meus homes han perdut la vida per un malentès sentit d’humanitarisme. Un enemic és tan perillós si està ferit com indemne; mai no sabreu si, en donar-li l’esquena, us dispararà un tret o us llançarà una bomba de mà. La millor manera d’assegurar-vos que no farà res d’això és rematant-lo. La guerra és bàrbara i despietada i terriblement salvatge. És la guerra! No es pot anar amb miraments. La compassió, les contemplacions, els bons sentiments, són un llast massa feixuc que heu de bandejar. Ací impera únicament la llei de la supervivència en la seva forma més primitiva i inhumana: si no mates, ets home mort! La vida, al front, de vegades depèn d’unes dècimes de segon; de la rapidesa en prémer el gallet abans no ho faci l’adversari». Un altre dels seus consells, aquest menys macabre, és: «D’ara endavant la terra ha de ser la vostra mare. Quan us trobeu en un perill llanceu-vos a terra ràpidament; arrapeu-vos-hi amb la mateixa braó de quan éreu infants i volíeu que la mare us protegís. A la terra, com a la vostra mare, acabareu devent-li la vida».

En Tíller, el sergent de l’escamot, és un xicot instruït, molt educat, pulcre en el vestir, i l’únic punt de similitud amb el tinent Santesmasses és la manca total de galons que els distingeixi de la tropa. El que en el tinent és degut a poca atenció en la indumentària, a deixadesa, en en Tíller és conseqüència del seu caràcter humil. «A mi m’ha tocat ésser sergent —va dir-nos— de la mateixa manera que m’hauria pogut tocar ésser ranxer. Tracteu-me, doncs, com un company més.»

L’esquadra, un grupet format per quatre soldats i un caporal, és una partícula gairebé indivisible. Cinc homes que, d’ara endavant, anirem sempre junts, compartirem la mateixa xabola i acabarem coneixent la vida íntima dels altres quatre com si fos la pròpia. Cinc vailets als quals l’obligada convivència crearà no poques tensions, però que també serà el vincle d’una estreta amistat. Com que, a ben segur, aqueixos xicots sortiran tot sovint a les pàgines d’aquest diari, anoto els seus noms sense estendre’m en massa comentaris: en Garriga, bon jan i comprensiu, és el caporal; després ve en Banús, el qual ja ha deixat constància del seu pessimisme; el segueix en Casadevall, alegre i optimista, ben a l’inrevés d’en Banús; el quart és en Barceló, el més indisciplinat de tots (em penso que és un dels que es van passar la nit al galliner), fresc, rondinaire, malparlat, però sempre disposat a fer un favor als companys —em fa la impressió que mai no arribaré a conèixer-lo prou bé—, i l’últim de l’esquadra sóc, naturalment, jo.

Precipitadament, la qual cosa va prenent carta de naturalesa, avui hem jurat bandera tot i que els cànons seguits no crec que siguin massa correctes.

De bon matí ens hem desplaçat a Preixens —a peu, naturalment—, on hi ha instal·lat el comandament de la divisió. En arribar, després de travessar el poble en formació, ens hem dirigit al camp de futbol. Com que el dia d’avui s’escau en diumenge, els carrers oferien un aspecte força animat. Les dones sortien al portal per a veure’ns desfilar i ens dirigien mirades afligides en comprovar la nostra poca edat o, tal vegada, en pensar que un fill seu es troba en una situació semblant a la nostra. D’homes, en canvi, n’hem vist ben pocs; els que no estan incorporats devien ser al camp suplint, amb abundor d’hores, els braços que hi ha restat la milícia. Quan s’ensompegava a sortir una noia jove, el capità Frutos, jocosament, ordenava: «Vista a la derecha!», o a l’esquerra, segons a quina banda quedava la noia, la qual, afeixugada pel pes de tantes mirades, entrava a casa seva avergonyida.

El meu batalló ha quedat situat al racó del camp oposat a l’entrada. A mesura que anaven arribant més batallons s’anaven col·locant al lloc que els pertocava, fins que el terreny de joc ha quedat ple de soldats. Vist des de la tribuna que ocupava el comandament, aquell aplegament d’homes correctament uniformats i en perfecta formació devia fer goig de veure. En un moment donat ha fet entrada un oficial que portava la bandera i s’ha situat davant mateix de la tribuna, de cara als soldats. Els tres colors de l’ensenya —vermell, groc i morat— eren les úniques notes que trencaven la monotonia caqui dels uniformes. Suposo que l’acte no estava pas previst tal com s’ha desenrotllat. La presència de l’aviació deu haver obligat a fer una cerimònia de circumstàncies. El cas és que no s’han pronunciat discursos, no hi ha hagut petons a la bandera ni desfilada de cap mena. Cap a l’indret de Balaguer, les bateries antiaèries feien una barrera de foc per tractar d’impedir la penetració dels avions. A causa de la distància era impossible apreciar cap on es dirigien els aparells i si eren nostres o enemics. Nosaltres —i en dir «nosaltres» em refereixo als soldats novells— ens guiem pels nuvolets de les granades en esclatar: si són blancs és senyal que dispara la DECA *i, per tant, els avions són enemics; en cas contrari, quan el fum és negre, els avions són nostres. Els fumerols blancs que seguien els avions, encara lluny, s’anaven apropant en direcció al poble. En vista del perill la jura de bandera ha consistit a disparar un tret de fusell, tots alhora, a contestar amb un «Viva!» el crit de «Viva la República!» que, apressadament, ha proferit el tinent coronel Ferrándiz, cap de la divisió, i a dispersar-nos a corre-cuita. No us en dic res si els avions ens troben tan ben formats al mig del camp de futbol! Tots els batallons han sortit ràpidament, amb ordre però cames ajudeu-me, i un cop a fora s’han camuflat com bonament han pogut. El nostre, que per la situació en què havia quedat a la formació, ha estat l’últim de sortir, s’ha trobat amb l’aviació a sobre tot just abandonat el recinte. Les paves ens han sorprès en un guaret, sense amagatall possible, i ràpidament hem posat en pràctica una maniobra apresa durant el període d’instrucció. Mentre unes companyies estenien els homes a terra, formant fileres, amb mig cos damunt del company que cadascú tenia al seu davant, simulant marges, unes altres imitaven feixos d’herba acabada de segar apilant els homes per escamots com si fossin gavelles.