Jordi Bilbeny - Carles I sense censura

En Sandoval escriu també que «en aquest any de 1528, a les seves acaballes, essent l’Emperador a Toledo, vingué a aquesta ciutat el famós i digne de perpetu nom Ferran Cortès, després d’haver conquerit la Nova Espanya i d’altres moltes províncies, majors que Europa». 17 I signantment fa En López de Gomara, que ens reporta que En Cortès «arribà a Espanya a final de l’any mil cinc-cents vint-i-vuit, essent la cort a Toledo. Inflà tot el regne del seu nom i arribada i tothom el volia veure». 18 Però les Corts de Toledo, com assegura En José Ignacio Fortea, van ser al 1525 i «s’iniciaren el primer de juny i el darrer acord enregistrat a les minutes de les sessions es produí al 26 d’agost d’aquest [mateix] any». 19

Tenim una dada principal, on ens convé agafar-nos: En Cortès arribà a Espanya, i d’aquí es va dirigir cap a la ciutat on hi havia la cort. Sobre aquest punt bicèfal del relat –l’arribada i la direcció–, tothom hi està d’acord. En Bernal Díaz narra que el conqueridor mexicà «anà a desembarcar prop de la vila de Palos, al costat de nostra senyora de la Rábida». 20 I és prou diligent a especificar que, des que van sortir de Veracruz, «en quaranta dies arribà a Castella, sense parar a l’Havana ni a cap altra illa». 21 El context, doncs, és totalment castellà. Arriba a Castella, desembarca prop de Palos i es dirigeix a la cort de Toledo. Però ara ja hem vist que la cort no era a Toledo ni a Castella. I si no era aquí, ¿hi ha cap traça que ens permeti conjecturar que l’arribada potser també ha estat deslocalitzada?

En aquest sentit és molt significativa l’asseveració que fa En Bernal, quan ens relata que, després de desembarcar, «tot seguit En Cortès envià un correu a Sa Majestat i al cardenal de Sigüença» i a d’altres cavallers «i els feu saber com havia arribat a aquell port», i «quan aquelles cartes arribaren davant Sa Majestat, rebé alegria de la vinguda d’En Cortès». 22 Que En Cortès escrigui al «cardenal de Sigüença» perquè li faci de mitjancer davant de l’Emperador és un punt determinant del relat, car ens presenta aquest eclesiàstic com una figura clau en l’organigrama curial, llevat que també ens el mostri alhora com una peça rellevant i cabdal del poder polític, del qual En Cortès en cerca l’empara. I, fins i tot, m’atreveixo a dir que es podria tractar d’una màxima autoritat d’un regne hispànic, cosa que donaria sentit al fet que En Cortès l’escrigui a ell i no a un altre i que ho faci primer que a ningú. Qui era, doncs, aquest «cardenal de Sigüença»? La capçalera del capítol diu amb totes les lletres que es tracta d’En «García de Loaysa, que era president d’Índies i després fou arquebisbe de Sevilla». 23 Però en el moment d’esdevenir-se els fets no era encara ni cardenal –ho seria al 1530– 24 ni bisbe de Sigüença, càrrec que va obtenir al 1532. 25 I el que és més important: quan apareix el seu nom en documentació oficial, no se’l referencia pas com a «cardenal de Sigüença», sinó que sempre se l’esmenta com a «obispo de Osma», tant al 1526, 26 al 1529 27 i al 1530. 28 I quan En Gomara narra l’arribada d’En Cortès a Espanya, i es posa en contacte amb En Loaysa, no relata tampoc que fos ni bisbe ni cardenal de Sigüença, ans tan sols comenta que era «confessor de l’Emperador i president d’Índies». 29 Cosa prou simptomàtica. Tot plegat fa que pugui posar en dubte l’afirmació d’En Bernal, sempre tan fidel a dir les coses com són, i obrir la porta a la hipòtesi que, tal vegada, el nom d’aquest personatge determinant –com ha passat en tot el tema americà i, en general, en tot el tema imprès–, hagi estat retocat. De fet, els dos únics cardenals de què tinc coneixement que estiguessin connectats amb Sigüença, a final del segle XV i a començament del XVI, són el cardenal Pedro González de Mendoça, que va ser bisbe de Sigüença des del 1467 fins al 1495, en què va morir, 30 i En Bernardino López de Carvajal, nomenat cardenal al 1493 i bisbe de Sigüença des del 1495. 31 Ara bé, com que En Mendoça, com ja he indicat, va traspassar al 1495 i En Carvajal es va morir al 1523, 32 cap dels dos no va poder ser mai aquest intercessor d’En Cortès davant el Cèsar, atès que els fets passen, segons En Bernal, al desembre del 1527 o, a tot estirar, al gener del 1528. 33 Llavors, o bé no es tractava del cardenal de Sigüença o bé, com que ja hem vist que els títols de cardenal i bisbe de Sigüença anaven aparellats i cenyits a una mateixa persona, ¿potser es podia haver tractat, més que del «cardenal», del «bisbe» de Sigüença?

A les darreries del 1527, en què torna En Cortès, el bisbe de Sigüença era En Frederic (o Fadric) de Portugal, i ho era des del 1512. 34 Aquest, doncs, és qui té més números que ningú per haver estat l’esmentat «cardenal de Sigüença». Però per què En Cortès voldria la protecció d’un eclesiàstic quan el seu projecte i els temes que volia tractar amb l’Emperador eren eminentment polítics? Qui era En Frederic de Portugal? A més a més dels títols eclesiàstics és important retenir que va ser virrei del principat de Catalunya, des del 1525 fins al 1539, 35 en què va finar. Va jurar el càrrec a Lleida el diumenge 2 de juliol del 1525. El Dietari de la Generalitat de Catalunya ens ho descriu així: «En aquest dia arribà en Leyda lo molt il·lustre i reveren[díssimo] senyor don Federich de Portugal, bisbe de Cigüença, novament proveÿt del offici de loctinent general per la cesàrea y real magestat en lo present Principat de Cathalunya e comtats de Rosselló e Cerdanya. E lo matex dia jurà en la dita ciutat de Leyda». 36 El dia 22 entrava a Barcelona i «fon-li fet gran reçebiment. E vingué a descavalcar en lo palau del bisbe de Barchinona, posada sua». 37 El 6 d’agost rebia a la capital catalana el cardenal Salviati, legat vaticà que venia a la cort carolina, 38 i el 31 feia els honors a la duquessa d’Alençon, 39 la germana del rei de França, recentment capturat per les tropes imperials. El 23 de març de l’any següent del 1526, el trobem a Barcelona, on, conjuntament amb altres diversos cavallers, surt a rebre el duc de Borbó, que tornava de la cort per passar a Itàlia. 40 El tornem a veure a la ciutat comtal, ara ja al 1527, celebrant-hi les primeres vespres de la festa de Sant Jordi que, per bé que el Dietari anoti que van ser el 22 de març, 41 s’havien d’haver celebrat el 22 d’abril (cosa que ens ajuda a entendre, de retruc, que el Dietari és una còpia posterior). I sabem que encara era a Barcelona el 27 de maig perquè «arribaren dos correus de la cort del emperador y rey nostre senyor, amb letres de sa magestat, per al senyor loctinent general», 42 nova que el Dietari recull assenyaladament. Aquell mateix 18 d’agost va ser present a l’assentament de deu galeres, efectuat, per ordre de l’Emperador, a les drassanes barcelonines. 43 I ja al 1528 sabem, per una carta del Cèsar als consellers de Barcelona del 10 de gener, que aquests han de parlar i posar-se d’acord amb el bisbe de Sigüença i virrei del Principat per enviar municions «per al presidi i socors de Sardenya». 44 I, així mateix, som assabentats que el 6 de febrer Fadric de Portugal fa públiques dues crides a Barcelona, una d’elles «de part de la cesàrea magestat notificant a tothom com los reys de França y de Anglaterra, ab llurs reys de armes, se són desexits de la dita cesàrea magestat y que és guerra entre ells». 45 L’endemà, Carles torna a escriure als consellers i els comunica que «per cartes del bisbe de Sigüença, el nostre virrei, hem sabut que teniu acordat de fer baluard i muralla a la marina d’aqueixa ciutat i que n’heu ja de començar la reparació». 46 Una nova crida és publicada per manament seu aquell 17 de febrer, posant treves reials i generals per raó de la guerra. 47 El 22 i el 23 d’abril el tornem a veure celebrar la festa de sant Jordi 48 i, finalment, el 22 de maig surt de Barcelona cap a la vila de Montsó per assistir a les Corts Generals que hi acabava de convocar l’Emperador 49 i cap a les quals es dirigia, diligentment, també En Cortès. I hi va arribar. I en tenim un testimoni presencial i directe. Es tracta de l’ambaixador de l’infant Ferran a la cort imperial carolina, Martí de Salinas. Aquest home, que seguia la cort dia a dia i ciutat a ciutat, feia de vincle entre els dos germans i llurs interessos militars i polítics, i es trobava precisament en aquelles dates exactes a la cort de Montsó, d’on informava puntualment al rei Ferran de tots els assumptes que considerava prou importants o de la seva incumbència directa. Doncs bé: aquell 8 de juliol, des de Montsó, li escriu, entre d’altres matèries: «V[ostra] A[ltesa] m’ha manat que jo li enviï tot el succés de les Índies, del qual tinc enviat el que fins aquí s’ha ofert. I ara és vingut Hernán Cortés a donar compte a S[a] M[ajestat] de les coses d’aquella terra i també per satisfer el que de la seva persona han dit. Jo l’avisaré de part de V[ostra] A[ltesa] i treballaré perquè em doni tota la raó de les coses d’allà, puix és el millor autor de qui es podrà haver». 50