Jaume Ayats - Els Segadors

Quan jo n’era petitet

ja ballava la sardana.

Y més tart he sapigut

qu’era un símbol de ma Patria.

(Joaquim Delclós, La Nació Catalana , 15 de novembre de 1906)

El catalanisme de darreries del segle XIX i primers anys del XX va construir —entre tensions i divergències— els seus símbols i les activitats que permetrien viure en aquells anys un nou sentiment de nació que es va escampar entre els nous convençuts i els oponents. Determinades activitats van prendre, algunes gairebé d’un dia per l’altre, un clar valor etnicitari i començaren a jugar un important paper emotiu. D’una banda calia determinar quines serien aquestes activitats —no pas evidents abans d’aquest període— i calia construir-ne la vivència emotiva. I això es va fer dins d’un procés no gens lineal i amb la intervenció de poders i d’actors d’ordre prou diferent. El sentiment que cadascú viurà enfront cadascuna d’aquestes activitats ja no podrà tornar a enrere (tot i que poden conviure en la mateixa rotllana de sardanes sentiments de categories prou diferents). Després d’establir-se aquesta nova valoració no podrà tornar a una situació precedent, ni per part dels defensors del símbol ni per part dels detractors. S’imposarà la relació d’unes activitats amb els sentiments de pàtria o de nació com si fos una vinculació «natural». I en la lluita pels significats, tant els catalanistes com els contraris contribuiran a argumentar o a desmentir aquesta «naturalitat»: tant els uns com els altres alimentaran els arguments que han fet d’ Els Segadors himne nacional. Sense les censures, els atacs i la discursivitat que pretenia afeblir Els Segadors com a himne, no s’hauria produït el joc social que l’ha fet perdurar, almenys un bon segle.

Cal recordar que en les relacions socials i culturals res no és «natural» ni res no és «artificial»: sempre es tracta de construccions fetes dins d’unes circumstàncies històriques, enmig de decisions, d’interessos i d’atzars. I així és com els humans construïm les imatges abstractes de la col·lectivitat i com anem forjant les maneres de com viurem aquestes activitats, prou variades i amb conseqüències a vegades paradoxals. Malgrat el gran esforç de discurs argumentador que es desplega al voltant dels símbols, des de les ciències socials es fa evident que hi tenen a veure molt més les intencions, les actituds i els sentiments que no pas una aparent racionalitat i objectivitat dels processos. Els mateixos símbols uns quants anys després poden canviar de valor etnicitari, transformar-ne les característiques o, simplement, desactivar-se i diluir-se, com si el vincle no hagués existit mai.

Malgrat tot, cal precisar —per si algú va llegir massa de pressa les propostes deconstructivistes i postdeconstructivistes— que totes les circumstàncies socials són el resultat d’aquest joc constructiu. I que les particularitats de cada procés de construcció no el fan ni més legítim ni menys legítim. Igualment és primordial dir que aquestes expressions identitàries són molt importants en el fer i en l’imaginari dels individus. Alguns teòrics afirmen sense dubtar que les activitats i els símbols expressius etnicitaris són imprescindibles en la construcció social de la diferència, inevitable en l’articulació de les societats modernes. Cantar Els Segadors no és una vel·leïtat que un cop analitzada ens fa veure les estratègies dels agents històrics que la van fer emergir, una centúria llarga enrere, i que un cop resolt aquest episodi de manera abstracta ja podem oblidar el tema i passar a una altra cosa. No. Com exposava de manera popular fa ben poc Albert Sánchez Piñol en un diari ( Ara , 12 de febrer de 2011), no serveix de res demostrar que «tots aquests mites són falsedats perfectament documentades». Allò important no és si són «veritables» o «falsos» (circumstància irrellevant si la situem en la distància dels anys), sinó per què han funcionat i continuen funcionant com a mites. Ho rebla afirmant: «no és el mite el que construeix la nació, és la nació la que construeix el mite». Hauríem de discutir més atentament aquesta llicència que Sánchez Piñol es permet situant la nació com a agent actiu —som els individus, els agents actius, i no ho són pas les abstraccions nacionals!—, però estem del tot d’acord que la construcció dels símbols té a veure amb els sentiments, els interessos i les circumstàncies històriques d’uns individus. I és en aquest eix d’on en sorgeix l’efectivitat.

El catalanisme va jugar les mateixes cartes que en aquells anys es jugaven a molts països de l’àmbit europeu i americà. Les barretines, per exemple, un símbol clarament republicà i fraternal en els anys del sexenni democràtic (1868-1874; ho podeu veure en les prohibicions i els reglaments dels casinos empordanesos que ha aportat Anna Costal), cap a la dècada de 1890 es reciclen en símbol del catalanisme. Les sardanes, de ball de moda molt inspirat en l’òpera italiana i en els balls de saló europeus de mitjan segle XIX, a les primeres dècades del segle XX es transformen en el ball nacional. El cant coral o l’excursionisme tindran processos paral·lels dins d’una orientació de modernitat i de coherència amb la societat del Nou-cents que una generació de joves de classes mitjanes i burgeses s’entossudeix a fer emergir. I això mateix varen fer arreu d’Europa els grups socials capdavanters en la construcció de la societat contemporània.

El recorregut històric que farem no serà dins d’un ordre cronològic estricte. Començarem per l’any 1892 en el moment decisiu en què Francesc Alió va publicar Els Segadors per, des d’allí, fer d’una banda una certa «història regressiva» cap a l’any 1640 (amb l’encant que té aquest procediment, encara molt poc utilitzat en els centres d’ensenyament), i després el camí des de la dècada de 1890 a l’actualitat. No, però, sense l’anar i venir que imposa l’interès de determinades problemàtiques. Hem deixat per al final, a la coda i els annexos, els desenvolupaments centrats en un interès més específic: una presentació de diferents aspectes i anàlisis musicals, i un panorama de partitures i d’enregistraments que complementen els exemples enregistrats al CD adjunt al llibre.

El present treball té un primer precedent en el panorama que Josep Massot, Oriol Martorell i Salvador Pueyo van fer de la història d’ Els Segadors a l’inici de la Generalitat recuperada (MASSOT et alii 1983), i es va començar a gestar en els nostres estudis tant de l’emergència a Catalunya de la idea de «cançó popular» (AYATS 2001) com més concretament d’ Els Segadors i de la vinculació amb la cançó eròtica dels tres segadors (AYATS 2009 i ROVIRÓ et alii 2004). Pel que fa a l’etapa entre 1890 i 1906, hem seguit i discutit diversos aspectes del rigorós i impagable estudi de Joan-Lluís Marfany (1987 i 1995). Ens han estat també molt útils els treballs de Pere Gabriel i de Josep Termes. I ben profitosa la pacient recollida de dades d’hemeroteca feta per Pere Anguera. Per al període de la Generalitat republicana i de la primera postguerra, hem tingut l’oportunitat de poder aprofitar les informacions recollides dins del projecte «Les músiques a la revolució, guerra i repressió (1936-1950)»dut a terme pel grup de recerca Les músiques en les societats contemporànies (MUSC, SGR 2009-227). Per a les cançons orals ha estat imprescindible l’arxiu sonor del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona.

Hem tingut la sort de poder incloure els encertats comentaris dels diversos col·legues que han acceptat amablement de llegir la primera versió del text: Joan-Lluís Marfany, Pere Gabriel, Joaquim Rabaseda, Anna Costal, Isabel Ferrer i, és clar, l’editor Josep M. Muñoz. Volem agrair-los de tot cor les contribucions i les esmenes que gentilment hi han aportat. I també a Anaís Falcó l’efectiva col·laboració en l’elaboració dels annexos.