Gert Nygårdshaug - El zoo del Mengele

El Pepe va fer que no amb el cap emfàticament.

I així el Mino va explicar al seu amic exactament com matarien el porc del Cabura i salvarien el poble de la destrucció que havien portat Don Edmundo i el D. T. Star.

El camp de tomaqueres del senyor Gomera era el millor del poble; ningú aconseguia fer créixer tants tomàquets com ell. Quatre fileres ordenades de deu arbustos cadascuna significava que podia portar dos cistells plens de tomàquets al mercat cada dia. El secret del senyor Gomera era que havia descobert, bastant per sort, que quan els miamorates , un tipus de morelles, creixien al voltant de les tomaqueres, els arbustos li donaven gairebé el doble de tomaques que els que no tenien miamorates al voltant. L’únic problema era que les morelles eren molt verinoses, però com que a ningú se li acudiria menjar miamorates , això no importava.

Però es veu que un dels sergents armeros del Cabura, un home amb els cabells rapats i un coll ample, de nom Pitrolfo, tenia un gos. Era un pastor alemany prim i agressiu que acostumava a estar tancat en una gàbia darrere la caserna. De tant en tant el Pitrolfo deixava sortir la bèstia; la lligava a una punta d’un llarg sipo , una planta de corda, i el treia a passejar. De vegades fins i tot el deixava campar lliurement; quan això passava tothom feia entrar els nens a les cases i es tancaven les portes.

Un dia que el Pitrolfo va pensar que seria una bona idea deixar anar el pastor alemany, aquest va córrer directament cap al camp de tomaqueres del senyor Gomera. Primer va ensumar, i després es va pixar sistemàticament al damunt d’unes vuit o deu plantes. Però el que va passar després portaria el desastre al senyor Gomera: el gos de sobte va començar a devorar gran quantitat de les petites flors blanques de les plantes de miamorates . Ràpidament va pixar sobre quatre o cinc tomaqueres més. Després d’això, es va estirar i va començar a bramar. El Pitrolfo va deixar anar la seva carrabina, es va treure el xiulet i va bufar, intentant cridar el gos perquè tornés. Però el pastor alemany jeia completament immòbil entre les tomaqueres i només bramava. Es va girar sobre l’esquena, amb les potes enlaire. Els brams van començar a abaixar de volum. El Pitrolfo va deixar de xiular i va caminar cap al gos. Just quan hi va arribar, la bèstia es va retorçar en convulsions violentes, es va queixar dèbilment i es va quedar quiet. Estava mort. S’havia enverinat ell mateix amb els miamorates del senyor Gomera.

Els ulls del Pitrolfo semblava que li haguessin de sortir disparats quan va veure el gos jaient allí, mort. Aleshores va veure els miamorates a mig menjar a la boca del gos. Furiós, va mirar al seu voltant, rugint renecs i insults, i va disparar disset vegades amb la metralleta cap a la tomaquera més propera.

La majoria de gent del poble s’havia tancat a les cases quan s’havien adonat que el Pitrolfo deixava anar al gos. Ara, en sentir els trets al camp de tomaqueres, van entendre que estava a punt de passar alguna cosa desagradable. Els venedors de verdures van recollir ràpidament les parades i es van amagar darrere les caixes de tomàquets o van buscar un amagatall a les ombres properes. De cop i volta semblava que el poble sencer hagués quedat desert.

El Mino i el Pepe, que havien estat espiant el porc del Cabura des del matí, seien ben amunt en un arbre darrere la casa on hi havia l’oficina del Cabura. Això els donava una vista excel·lent, i van poder veure clarament com catorze armeros , amb el sergent Cabura al capdavant i les armes a punt i carregades, sortien cap al camp de tomaqueres del senyor Gomera per rescatar el Pitrolfo del que fos que havia causat que disparés disset vegades.

La següent hora va ser extremament angoixant per a la majoria de gent del poble. Després que es posés al corrent ràpidament el sergent Felipe Cabura i la resta d’ armeros sobre el que havia passat al camp de tomaqueres, el Pitrolfo va començar a gesticular de manera salvatge. Van arrossegar el cos del gos cap a la caserna i el van posar en un tancat, on aviat va començar a atraure grans grups de mosques. Aleshores els armeros es van dispersar i amb una terrible determinació es van dirigir cap a cadascuna de les cases del poble i van trucar a les portes.

—De qui és el camp de tomaqueres infestat? —van bordar.

—Que surti el propietari d’aquelles plantes fastigoses ara mateix!

La gent del poble es va quedar en silenci, els armeros no es van trobar allà on anaven res més que caps fent que no amb cautela.

La senyora Gomera vivia en una petita casa al centre del poble. Ella i el seu marit compartien la casa amb la família Pérez, que portaven la lavandería , una petita bugaderia. Quan va sentir crits i cops a la porta principal va agafar en braços la petita María, que tenia vuit mesos, i va obrir la porta cautelosament. Amb veus brusques, dos armeros van preguntar si era aquí on vivia el propietari d’aquell camp de tomaqueres.

La senyora Gomera va assentir. No sabia mentir a ningú.

Tan aviat com els armeros van localitzar la casa del propietari del camp de tomaqueres, la tropa sencera s’hi va dirigir, amb el sergent Cabura al capdavant. La commoció va ser incomparable, i els crits de la petita María, que trencaven el cor, es podien sentir mentre arrossegaven la seva mare cap al carrer.

En aquest moment el poble sencer va saber que la família Gomera eren els destinataris de la ràbia dels armeros , tot i que la majoria encara no entenien el motiu. Els venedors de verdures van sortir de les ombres i de darrere les caixes; es van obrir portes i la gent va sortir als carrers. A poc a poc, un cercle silenciós es va formar al voltant de la senyora Gomera i dels armeros furiosos.

Un home petit però fort va sortir del cercle i va caminar amb determinació cap al sergent Cabura. Era el senyor Gomera. Va preguntar educadament què significava tot això, i va dir que si els armeros tenien assumptes pendents amb ell podrien haver anat a la plaça, on el podien trobar vigilant la seva parada de verdures, en comptes d’espantar la seva dona i la seva filla petita.

— ¡Olé! —va bramar el sergent Cabura—. ¡Olé! Pitrolfo! Aquí hi ha el culpable! Aquí hi ha el miserable que ha deixat créixer plantes verinoses al costat dels seus tomàquets frescos i vermells! Només el mateix sant Giovanni sap si ha cultivat aquest verí per barrejar-lo un dia amb la nostra sopa! Pitrolfo! Què et sembla que hem de fer amb el fill de puta que ha matat el teu bon gos Caesar?

El Pitrolfo va somriure amb menyspreu i va dirigir el rifle a la cara del senyor Gomera. El senyor Gomera es va apartar, però el lòbul de l’orella esquerra es va esberlar amb l’impacte de la punta afilada de l’arma. La sang li va començar a rajar per la camisa blanca i neta.

—Fer? Ha! Fer? Què vull fer amb aquesta sargantana? Bé, deixa que t’ho digui: s’empassarà dos grapats grossos de les seves pròpies plantes verinoses. I si es nega a empassar, li tallarem la titola i els ous!

Un murmuri es va escampar entre la gent que mirava al voltant. Les dones van començar a plorar. El pare Macondo va fer un pas endavant amb el vell doctor, el Pedro Pinelli.

—Escolti —va dir, aixecant les dues mans cap al sergent Cabura—, el doctor diu que menjar tanta quantitat d’aquesta planta pot ser fatal. Si us plau, sergent Felipe Cabura, sigui raonable; una persona ha de morir perquè un gos ha menjat accidentalment algunes plantes verinoses en un camp i ha passat a millor vida? Cap déu just consentiria la venjança del Pitrolfo.

El sergent Cabura va riure bruscament i va empènyer el capellà i el doctor cap a la resta de gent. Aleshores va ordenar a un armero que anés a buscar prou miamorates . Al cap d’uns moments el pobre senyor Gomera tenia les mans lligades a l’esquena i el van forçar a seure en una caixa tot just davant de la porta de casa seva. Set armeros el vigilaven, amb les armes a punt, carregades i que l’apuntaven al cap. Agafant la petita María, la senyora Gomera va córrer plorant cap a dins a casa.