Gert Nygårdshaug - El zoo del Mengele

A l’església, davant de l’altar, amb un crucifix a la mà dreta agafat al pit, davant de les preguntes urgents i serioses del pare Macondo i amb la vella Esmeralda al costat, la senyora Freitas va poder explicar el següent: que s’havien girat i havien vist com passava el jeep . Es va aturar de sobte al costat de la senyora Portoguesa, que era la que estava més a prop de la carretera, amb la faldilla plena de fruits d’ annona . Tots quatre armeros havien saltat del vehicle per encerclar l’Amanthea, que havia deixat anar la vora de la faldilla fent que la fruita rodolés per la carretera bruta. L’havien agafat i estirat cap al jeep . Li havien tret tota la roba i l’havien doblegat sobre el capó del motor. Tres d’ells l’aguantaven mentre el quart feia amb ella el que volia; van fer torns, canviant de posició fins que tots van haver acabat. La senyora Portoguesa havia cridat al principi, però després de sobte es va quedar callada. Quan el jeep va marxar s’havia quedat allí al costat de la carretera, despullada, sagnant i muda. Amb molt d’esforç, les altres dues dones van aconseguir arrossegar la dona violada i avergonyida cap al poble fins a casa seva.

Aquests van ser els esdeveniments que la senyora Freitas va poder explicar a l’església, quatre anys abans.

El Sebastián Portoguesa va sospirar, va fer fora unes quantes mosques persistents i va començar a muntar les papallones. El Mino s’havia acabat el plat i el van enviar al mercat de verdures a recollir qualsevol closca de coco que haguessin deixat enrere els mercaders que aviat recollirien les parades i els carros. El Sefrino, germà del Mino, que ara tenia sis anys, s’havia menjat tots els fruits d’un arbust turkuesa i per tant era al llit, amb nàusees i febre. La germana bessona del Mino va ajudar la seva mare a netejar, mentre el membre més jove de la família, el Teófilo, de quatre anys, comptava les formigues que matava esclafant-les amb el dit índex mentre s’acostaven a una esquerda al costat de l’entrada.

I al tossal de les magnòlies, el rugit de les enormes màquines continuava.

—Aleshores, la bella Mariposa Mimosa es va acostar voletejant, amb ales de ratlles daurades i antenes grosses i blaves. Es va parar a descansar a la panxa de l’infeliç Tarquentarque i li va fer pessigolles amb les ales. El cap obojo va intentar fer-la fora, però la Mariposa Mimosa tornava una i altra vegada, aparentment molt feliç sobre l’immens ventre del Tarquentarque mentre surava a l’aigua. «Per què teniu una panxa tan grossa, poderós cap?», va preguntar la Mariposa Mimosa amb una veu encantadora i tènue. «Perquè bec molta cassava », va rondinar el cap. «I per què beveu tanta cassava , poderós cap?», va cantussejar la Mariposa Mimosa. «Perquè estic afligit», va contestar el cap, i va riure perquè la papallona li va fer pessigolles. «Per què esteu afligit, poderós cap?», va preguntar la papallona de ratlles daurades. «Perquè tinc trenta-quatre fills, però ni una sola filla», es va queixar el cap, balancejant el ventre amunt i avall. «Desitjo tenir una filla tan bonica com tu, papallona, però sembla que és una cosa que no tindré mai.» «Podreu tenir el que desitgeu, poderós cap, si seguiu el meu consell.» Això va fer que l’infeliç cap tingués molta curiositat.

El Mino estava allí estirat, escoltant a mitges la història que ja havia sentit abans i que el seu pare ara explicava al seu germà Sefrino. Intentava pensar en les seves coses i no deixar que la història el distragués gaire. No acabava d’entendre tot el rebombori pel petroli que els americanos volien extreure del terra. Però per què no havien vingut i demanat permís al poble, preguntant al pare Macondo, abans de talar els arbres que eren seus? El pare Macondo i alguns altres homes del poble havien anat a parlar amb el jefe , però el Mino els havia vist tornar bastant defallits. I molts dels homes que acostumaven a estar callats havien cridat molt i utilitzat males paraules sobre els americanos i els armeros . Això era perillós, sabia el Mino. Recordava els esdeveniments de tres anys abans massa bé, quan el porc del Cabura havia obert el cap del venedor Gonzo com un coco. El Gonzo havia estat parlant en veu alta. I el porc del Cabura ara tenia com a mínim deu armeros a la seva disposició: sis més havien arribat al poble la setmana anterior. Conduïen dos jeeps , cridant i rient, xocant contra les gallines i fent cares lletges als nens més petits, que marxaven corrent cap a les faldilles de les seves mares.

Al Mino no li agradava el nou soroll del tossal de les magnòlies. Era pertorbador. Però quan el seu pare estava arribant al final de la història sobre Tarquentarque, el cap obojo, es va oblidar de tots aquests pensaments difícils i va escoltar-la. Així és com havia de ser.

L’any següent, hi va haver grans canvis al poble. Van passar més coses en aquest any que en els cinquanta anteriors, va afirmar el senyor Rivera a la venda . Però res del que va passar era bo.

Per començar, es va enviar delegació rere delegació cap al camp de petroli per apel·lar al dret de propietat del poble sobre la zona, i per assegurar feines a la nova companyia per als vilatans que no podien trobar treball. Certament, a tres dels homes els van oferir feina, però van rebutjar aquesta oferta quan els altres trenta-set no en van rebre cap. El jefe , l’americà que tenia el peculiar nom de D. T. Star i que el pare Macondo immediatament va batejar com a Detestar , no era gaire servicial. Havia aconseguit presentar un document nou, que mostrava que la seva companyia havia comprat el dret a extreure petroli de la zona sencera; sí, de tota la província, de fet. Quan el pare Macondo va presentar els seus documents, que també tenien diversos segells i signatures, la de Don Edmundo entre elles, el D. T. Star havia rigut i estripat els documents a trossos, i els havia llençat a la cara de la delegació del poble.

En temes de feina i de compensació pel bosc, no hi havia res que els vilatans poguessin fer, tampoc. Es necessitaven treballadors especials . La major part de la feina requeria l’ús de màquines complicades. El D. T. Star no necessitava per res analfabets incompetents. I el bosc? Compensació? És que Don Edmundo no era el propietari del bosc? Havien pagat pel bosc; Don Edmundo havia rebut una suma substancial.

Descalços i amb el cap cot, les delegacions del poble havien tornat a casa, però a l’església el pare Macondo havia fet grans discursos amb un llenguatge que ningú del poble havia sentit abans.

A la plaça del mercat, entre els venedors de verdures, els temps també eren durs. Quatre d’ells, incloent l’Eusebio i el seu carro, es van veure forçats a rendir-se: ells venien fruits de sergata i naps salvatges, i la millor zona per recollir aquests fruits havia quedat arrasada fins al no-res pels buldòzers de La Compañía. Els bancs al voltant del plàtan de la plaça, on acostumaven a seure els que no tenien feina, s’omplien amb més i més gent. Apartar mosques i mastegar cacau immadur es va convertir en l’ocupació principal de la majoria. De tant en tant sorgia una certa hostilitat quan algú enviava un cúmul de saliva sucosa als homes del Cabura, que patrullaven per la plaça amb les carrabines cada cop més sovint.

—Dispareu-me —va cridar el senyor Tico un dia, aixecant la crossa per apuntar un armero—. Dispareu-me, dispareu un esguerrat, almenys així haureu fet alguna cosa per satisfer aquest cervell de sargantana de mida de pèsol que teniu al cap!

Com a resposta, l’ armero va aixecar el rifle, va treure el fiador i va disparar divuit vegades al cos del Tico. Almenys deu de les ferides van ser mortals.