Gert Nygårdshaug - El zoo del Mengele

La vida dels nens que recollien closques de coco a la plaça tampoc era fàcil. Cada vegada era més i més estrany que el Mino i el Sefrino tornessin a casa dels seus pares amb un bon munt de closques. Per això, es van enviar diversos nens a la selva per veure si podien trobar naps salvatges, sergata o fruita que havia caigut dels arbres. Això era arriscat. Un dia, la filla més petita del senyor Mucco, la Teobalda, va desaparèixer després d’haver-se separat dels altres. La van buscar, cridant el seu nom, durant quatre dies, però no va servir de res. La Teobalda no va tornar mai. I el Pepe, el millor amic del Mino, va caure d’un arbre d’ annona podrit i es va trencar la cama. Va acabar havent de caminar amb crosses durant la resta de la seva vida.

Cada vegada més sovint, el D. T. Star tenia feina al poble, a l’oficina del sergent Felipe Cabura. De què parlaven, no ho sabia ningú. Però els resultats d’aquestes visites es feien visibles als vilatans en les ocasions en què una ampolla buida sortia disparada de la finestra de l’oficina del Cabura cap al carrer. L’etiqueta d’aquestes ampolles sempre era la mateixa: Old Kentucky Bourbon. Five Years Old .

Un dia, el Mino estava passejant per les profunditats de la selva per camins que només ell coneixia, buscant les papallones més rares, quan va tenir un pensament que era tan gran i aterridor que va haver de seure en una branca grossa que havia caigut del capdamunt d’un arbre d’auró.

El pensament era precisament aquest: el D. T. Star i el porc del Cabura eren bons amics. Es devien conèixer des de feia molt de temps. Probablement havia estat el Cabura qui havia dit al D. T. Star que hi havia petroli a la terra de just al costat del poble. El porc del Cabura era, per tant, el responsable del desastre que estava a punt de caure sobre el poble. També estava al càrrec de tots els altres armeros que espantaven els vilatans. El porc del Cabura era un assassí. El porc del Cabura destruiria el poble sencer. I el porc del Cabura havia de morir.

Allí, en aquell moment, sobre una branca, endinsat a la selva, mentre un exèrcit de formigues sauba dirigia la seva marxa cap a la sola del seu peu esquerre, mentre escoltava l’esbufec d’un cerrillo (un pècari) entre els arbustos del seu voltant, i una papallona serpico apareixia miraculosament al costat de la capsa d’acetat d’etil que havia deixat al terra davant seu, el Mino Aquiles Portoguesa, de deu anys, va prendre una decisió extremament important: mataria el porc del sergent Felipe Cabura.

Un cop va haver tingut aquest pensament i va prendre la decisió, el Mino va somriure a les clapes de sol que ballaven sobre els arbres, va aixecar amb compte la seva xarxa i va capturar amb elegància la rara papallona serpico .

* * *

Ben endins a les profunditats, en algun lloc sota la Rue du Bac, a París, possiblement just a sota de l’espantosament estret i més aviat miserable Hotel Fleury, dos homes seien en una sala curiosament decorada que només ells, juntament amb tres homes més, coneixien. L’habitació no existia en cap plànol arquitectònic, i l’entrada del passatge que hi portava estava construïda de manera tan astuta i enginyosa que ni tan sols el gat de carrer més ben familiaritzat amb la zona la podria trobar. L’habitació era territori internacional, i una de les cinc persones que en coneixien l’existència era el ministre d’Interior francès. Tot i que no acostumava a estar present a la sala.

Els senyors Urquart i Gascoigne seien un al costat de l’altre en fondes i còmodes butaques. Entre ells hi havia una mena de taula de vidre amb diverses zones rectangulars i circulars marcades de vermell, verd i blau, amb les lletres i figures numèriques corresponents. La superfície de vidre estava desbordada pels papers, i hi havia un parell de cendrers ben plens més o menys al mig.

L’habitació era bastant gran, amb impressores, monitors, teletips i equipament informàtic d’última generació. La il·luminació era molt agradable i recordava la suau llum natural.

L’Urquart era el més gran dels dos, amb gairebé seixanta anys, una cara fosca, seriosa i angular i uns ulls profunds i clars darrere d’unes ulleres grosses de banya. Els seus cabells fins i pentinats enrere s’aguantaven amb una pomada greixosa, i portava un vestit jaqueta fosc i elegant, una camisa clara de ratlles i una corbata neutra. El Gascoigne, per altra banda, anava vestit molt més informal amb un parell de pantalons i un jersei acrílic a conjunt; també era considerablement més jove que l’Urquart, una mica per sobre dels cinquanta, un pèl gros, amb les galtes vermelles i un rostre relativament agradable.

Al carrer, l’Urquart i el Gascoigne passaven inadvertits entre la gent.

El Gascoigne va apagar el cigarret i va tocar la zona verda de la superfície de la taula amb el dit índex; un monitor de la paret al seu costat es va engegar.

—El tren d’Atenes a Istambul —va afirmar.

—Qui la porta? —L’Urquart es va treure un polsim del vidre esquerra de les ulleres.

—Un ciutadà grec de nom Nikis. La conduirà directament a l’aeroport de Komotini. L’avió especial l’estarà esperant allí.

—Quant de temps et sembla que necessitarem mantenir-la a la casa d’estiu?

El Gascoigne va obrir els braços:

—Dues hores; dos dies. És impossible saber-ho. Merde. Espero que canti com un rossinyol.

Va arribar un tèlex; l’Urquart el va arrencar de la màquina i va llegir el missatge en veu alta.

—Confirmat —va concloure—. El borinot aviat serà a la xarxa, i aleshores el món podrà respirar tranquil.

La conversa entre l’Urquart i el Gascoigne, en el territori internacional molt per sota de la Rue du Bac, a París, va tenir lloc exactament 4.380 dies després que el Mino Aquiles Portoguesa, de deu anys, hagués decidit matar el porc del Cabura.

* * *

El Pepe saltava al costat del Mino. Les crosses eren massa grosses per a ell.

—Vols que pintem les closques de les tortugues avui?

El Mino va fer que no amb el cap. Havia demanat al seu millor amic que l’acompanyés a l’estany de darrere la casa de la senyora Serrata. Darrere un dens pedaç de joncs, el Mino s’havia fet un petit espai. Aquí, el terra estava aixafat i podia seure en pau i en silenci sobre unes pedres planes que hi havia posat, i podia estudiar les granotes que seien allí raucant sobre les grans fulles de nenúfar Victòria que suraven sobre la superfície de l’aigua. L’estany també estava ple dels insectes i bestioles més meravellosos, tots vivint les seves vides complexes.

El Mino necessitava ajuda. Si havia de matar el porc del Cabura, havia de tenir ajuda. Volia explicar el seu pla al Pepe.

—Matarem el porc del Cabura —va dir de sobte, un cop s’havien assegut.

—Sí? —La cara del Pepe es va il·luminar.— Aquest és un joc a què podem jugar, Minolito. Fem veure que matem tots els armeros ! Aquesta granota d’aquí pot ser el porc del Cabura. S’hi assembla, no trobes? —El Pepe va riure, assenyalant la granota.

—Ximpleries —va esbufegar el Mino—. Ho dic de debò. Tu i jo matarem el Cabura. El matarem perquè estigui allí mort i mai torni a respirar.

I aleshores va explicar el pla al seu amic i tots els pensaments que havia tingut al bosc.

El Pepe es va tornar pàl·lid, i va fer uns ulls grossos i rodons. Va xipollejar a l’aigua amb un bastó. Després es va estudiar el peu amb detall; el trencament havia sigut tan dolent que mai es curaria bé.

—El Ca-cabura i los-los armeros … són perillosos. No ho aconseguirem mai —va xiuxiuejar.

—I tant que podrem —va dir el Mino amb el cap ben alt—. No és tan difícil. És molt més difícil capturar i matar una papallona serpico , t’ho asseguro. Però no ho pots dir a ningú; absolutament a ningú. No parles mentre dorms, oi?