Gert Nygårdshaug - El zoo del Mengele

El Mino va deixar anar la cuixa del venedor de verdures i va córrer tan ràpid com va poder; va ensopegar, va caure, es va tornar a aixecar i va continuar corrent. No va parar fins que estava dret davant del banc de treball del seu pare a l’ombra del plàtan. La seva mare estava estenent roba a la vora.

—El po-po-porc del Ca-Cabura ha obert el cap del Gonzo com un coco —va titubejar sense aire.

El Sebastián Portoguesa va mirar el seu fill amb preocupació. Aleshores va deixar l’estenedor amb una Anarita a mig muntar i es va posar el Mino a la falda.

—Minolito —va dir.

Després d’escoltar el relat entretallat del seu fill sobre el que havia passat, el Sebastián Portoguesa es va aixecar i va baixar caminant cap a la plaça. No va tornar fins a dues hores més tard, i aleshores es va asseure i va anar picant d’un plat calent de mongetes mungo i mandioca amb bitxo i pebrots verds que l’Ana María li havia posat al davant. La seva dona, l’Amanthea, que havia donat a llum quatre nens normals i saludables, estava dreta a la porta mirant el terra de terra batuda, amb expressió de preocupació.

—On és el Minolito? —va preguntar ell, amb la veu ronca.

—Jugant amb el Teófilo i el Sefrino darrere el magatzem —va dir l’Ana María.

—Aquesta nit us explicaré la història del cap obojo i la Mariposa Mimosa —va dir.

—A l’altre costat del gran riu, darrere les serralades llunyanes i ben endins a la gran selva hi vivia el poderós cap obojo Tarquentarque. Tarquentarque tenia set dones i trenta-quatre fills, però ni una sola filla. Així que cada nit seia a la vora del foc, lamentant aquest fet i bevent cassava fermentada, de la qual les seves dones i incomptables fills n’hi portaven bol rere bol. Al final, tenia la panxa tan inflada i pesant de cassava que arribava fins a terra, i l’arrossegava com un sac mentre baixava cap a la vora del riu a seure en una arrel de mangle. Seia allí lamentant-se del seu destí tota la nit, amb la panxa balancejant-se a la superfície de l’aigua i atraient bancs sencers de piranyes avaricioses que intentaven rosegar forats al ventre immens i apetitós que hi flotava. Però la pell de la panxa era tan dura que les dents esmolades com un punxó de les piranyes no la podien penetrar. Així seia el Tarquentarque, vespre rere vespre, nit rere nit, deplorant el fet que no tenia cap filla.

El Mino va parpellejar. La veu del seu pare era calmada i monòtona, i els sons reconfortants de la nit que arribaven de la selva a cent metres de la casa creaven una manta soporífera i acollidora al voltant dels tres nens, que s’abraçaven els uns als altres a l’ample llit que compartien. El Teófilo tenia el seu propi caixó en un racó, i ja dormia.

El Mino va tancar els ulls i va veure la cara lletja del sergent Felipe Cabura mentre feia impactar la culata del rifle a la cara de l’Eusebio. Llet de coco i sang. Però la imatge de seguida va marxar, gràcies a les vívides descripcions que estava fent el seu pare de la pena que tenia el cap obojo i de la gràcia de l’aleteig de la Mariposa Mimosa que el tenia embadalit. Aquelles descripcions van omplir la imaginació del nen de sis anys i es van emportar les doloroses experiències del dia.

Quan el Sebastián Portoguesa va acabar la història i va posar la mosquitera sobre el llit, va veure que el seu fill havia anat surant cap a la terra del son sense la companyia de les imatges agonitzants que amenaçaven de convertir-se en una font de malsons i d’agitar-li la ment.

Es va girar cap a la seva dona, que estava dreta a la porta. L’Amanthea Portoguesa s’havia desfet la cua del clatell. Els cabells negre blavós estesos a les espatlles li emmarcaven la cara bonica i delicada, plena d’una pena infinita i un desig congelat. Mentre el seu marit l’apropava, acariciant-li delicadament l’esquena, va formar una paraula silenciosa amb els llavis. Havia sigut així durant més d’un any.

El Mino tenia gairebé nou anys quan va sentir aquell so per primera vegada. Estava seguint una bonica feonia cap a una clariana de la selva. La papallona de color rosa clar amb punts negres tenia una tendència a parar-se ben amunt, als troncs dels arbres, massa amunt perquè el Mino hi arribés amb la seva xarxa. Havia de tirar bastons per espantar-les i fer-les volar amb l’esperança que es quedarien parades més avall. Va parar. Quina mena de so era aquell ? Un grunyit profund i amenaçador que pujava i baixava, barrejat amb xerrics ardents dels martinets que aletejaven damunt seu, al capdamunt dels arbres. No era cap animal. Sonava com una màquina que brunzia cap al tossal de les magnòlies. Es va quedar allí parat, escoltant. Havia de ser una màquina, però què hi havia de fer una màquina allà dalt?, com hi havia arribat? Va oblidar la feonia i va córrer tan ràpid com va poder cap al mur del cementiri, on sabia que el Lucas i el Pepe estaven turmentant les formigues que sempre estaven ocupades amb alguna activitat inexplicable o entre les pedres del mur.

El Lucas i el Pepe seien allí brandant les cames.

—Escolteu! —va cridar el Mino.

—Que et penses que som sords?

Tots tres es van quedar al mur i van mirar cap a les capçades verdes dels arbres, cap a un turó tènue que amb prou feines es podia dir que fos un turó, però que es podia distingir de l’inacabable mar de selva com una zona petita i elevada on creixien magnòlies i càmfora. Unes quantes vegades l’any, en les rares ocasions en què bufava vent de l’est, els vells del poble que patien bronquitis o refredats s’agrupaven al mur del cementiri amb les seves cadires. Seien allí, amb la boca oberta, engolint l’olor restauradora de les càmfores que portava el vent.

No hi havia res a veure, però el rugit retronant pujava i baixava, rítmic i monòton.

—Potser és un avió que ha caigut del cel i s’ha estavellat, i ara està atrapat allí, murmurant i queixant-se? —va conjecturar el Pepe.

Aleshores va ser quan va arribar la senyora Serrata, amb la faldilla plena de taro. Es va parar allí, mirant. Després va venir la neta coixa de la Drusilla. Aviat, tot d’adults i nens s’havien agrupat al costat del mur de l’església, preguntant-se de què es tractava el curiós so que s’havia presentat tan de sobte i s’havia superposat als milers d’altres sons amb els quals tothom estava familiaritzat, però que ningú sentia cada dia.

—Probablement és Don Edmundo; segur que s’ha inventat algun artefacte infernal que ens espantarà dia sí dia també! —va suggerir un home vell. Don Edmundo era el veí més proper al poble, l’amo d’una finca enorme que s’estenia des de la fèrtil sabana fins al riu i més enllà, i després per la selva cap al poble qui sap fins on. Una vegada, Don Edmundo havia afirmat que la terra on estava construït el poble també era seva, i això va provocar un aldarull terrible. Es van esmolar falçs i matxets fins que tallaven més que una mala llengua; es van enviar delegacions de protesta a la capital del districte. Grups de dones grans i nens van agafar porcs i gallines i sacs plens de mandioca per a tot un tiberi i es van plantar al pati privat i extremament luxós de Don Edmundo, on van bagolar i es van despullar, i van crear commoció durant diverses nits sense parar, fins que el poderós terratinent es va haver d’empassar les desafortunades paraules i es va veure forçat a firmar el document que li va posar davant el pare Macondo, que afirmava que no tenia cap dret sobre la terra del poble.

Les teories sobre el místic soroll eren innombrables i elaborades, però, quan l’autobús de la tarda va arribar a la plaça i va parar davant de la venda del senyor Rivera després d’haver-se fet camí per la carretera plena de tombs i fang des del districte de la capital a dos-cents quilòmetres, l’Elvira Mucco, la filla del senyor Mucco, que cultivava les gardènies més boniques, va poder explicar la història següent: