Gert Nygårdshaug - El zoo del Mengele

La mare del Mino estava dreta a la porta escoltant amb un somriure trist, però ni un so passava pels seus llavis.

Ningú del poble sabia com el Sebastián Portoguesa havia començat això de les papallones, ni com havia adquirit les habilitats necessàries per tractar-les, però tothom estava d’acord que el senyor Portoguesa havia trobat una forma de vida assenyada i respectable en un lloc on la pobresa i l’atur s’aferrava a la majoria de gent com la saba de cautxú més enganxosa, impossible de desfer-se’n. I cap dels amics del Mino se’n reia quan marxava cap als seus assalts diaris amb la xarxa. Era un caçador solitari, però respectat.

—Per què no talem els arbres que tapen el sol? Per què no ens desfem dels borinots amb querosè i foc? És que els que vivim en aquest poble no tenim res al cap, no tenim principis? No valem més que les cols que es podreixen a les caixes? Mireu el senyor Tico, que ha fixat un machete a la punta de la crossa, amb el qual mai s’oblida d’apuntar el coll del porc del Cabura cada cop que s’atreveix a presentar-se a la plaça! És que el senyor Tico, un esguerrat , és l’únic home d’aquest poble que no és un dèbil miserable? Ja vau sentir el que va dir el pare Macondo: els aristòcrates que viuen a la sabana fèrtil estan comprant màquines més grosses que la nostra església, i que poden treballar més ràpid que mil caboclos . Ens prenen tota la terra, i ara ens estan prenent la feina. No som més que cols pudents i podrides, no som més que bestioles que fugen atemorides quan els xafen la cua, trencant-la a trossos!

El venedor de cocos que tenia una parada al costat del carro de l’Eusebio estava dret sobre dues caixes de verdures, gesticulant molt amb les mans. Estava vomitant aquest ruixat de paraules per tota la plaça del mercat, mentre els venedors recollien per la migdiada, i incitava molts crits encoratjadors i aplaudiments. El vell Eusebio va brandar el barret, mostrant les genives sense dents mentre reia mirant cap al sol. Va treure una ampolla d’ aguardiente transparent, en va fer un glop ferm i va passar-la al predicador.

—Més, Gonzo, més! Llarga vida al Tico amb el matxet a la crossa!

—Pobre desgraciat! —El senyor Gonzo va estossegar amb el fort licor de canya de sucre, però va continuar:— És que el govern no ens ha promès feina i menjar i escoles? Però què tenim? Res. Els nostres cavalls s’enfonsen més i més en el fang; l’emblanquinant i el guix s’escrostonen i les infraestructures es podreixen! Els camps estan sobreexplotats i els nous arbres que plantem tenen l’escorça plena de verdet i no fan fruit. Si trobes un tros de terra nou i fèrtil venen els aristòcrates amb els seus papers i documents sofisticats amb segells, i els armeros apuntant-te amb els rifles ben bé entre els ulls i a punt per emportar-se’t emmanillat cap als caus de rata de la capital del districte! Què li va passar al senyor Gypez? O al senyor Vasques i al seu fill? Després que se’ls forcés a beure’s l’orina del porc del Cabura els van pujar a un camió i se’ls van emportar! Sempre és el mateix, i ens agenollem i posem el cap al fang, que esdevé més i més profund després de cada època de pluja.

El Mino va pujar al mur del cementiri sota els arbres de canyella per tenir més bona vista de l’espectacle que s’estava duent a terme a la plaça. El Lucas el va seguir, però primer es va assegurar que la seva tortuga estava segura entre dues pedres del mur.

—El senyor Gonzo torna a estar enfadat. Està sobre una caixa i movent les mans —va xiuxiuejar el Mino.

—El senyor Gonzo no està enfadat , això ho sé segur; ahir em va donar un coco sencer —va assegurar el Lucas, amb la veu ferma i els ulls mig tancats, donant-se importància.

—No està enfadat amb nosaltres , està enfadat amb el porc del Cabura.

—Va! —va dir el Mino, saltant del mur—, escapolim-nos cap a la caixa on hi ha el senyor Gonzo. Potser ens donarà un coco si aplaudim el que diu.

Però el Lucas es va quedar al mur, amb por que enmig de la densa multitud algú li xafés els dits del peu, que ja estaven inflats després de rebre una bona mossegada del gat de la senyora Serrata.

El Mino es va anar fent pas entre els venedors de verdures i cocos que gesticulaven i cridaven, i de seguida estava dret tot just al costat de les caixes del Gonzo. Va aplaudir amb entusiasme, esperant que el senyor Gonzo el veiés. Però el predicador va mirar per damunt de la multitud de gent, molt per sobre del cap del Mino, enaltit tant per les seves paraules com per la seva valentia; i pels glops que anava fent de l’ampolla de líquid clar que el desdentat de l’Eusebio li passava. El seu discurs es va tornar més i més violent.

—Què hem de fer amb aquests porcs que es mengen la seva pròpia descendència, eh?! Exacte, esmolarem el ganivet millor i més gros que tinguem i el farem lliscar pel coll del garrí fins que la sang infectada escumegi al llarg dels camps, i aleshores penjarem el cadàver sobre un cau de formigues enmig de la selva. Això farem, eh?! La propera vegada que passi per l’oficina del Cabura, infestada de larves, li escopiré un bon gargall a les maleïdes botes de color verd militar, apartaré la seva carrabina i li arrencaré els pèls grocs del nas un per un mentre li dic que no necessitem lacais americanos perquè tinguin cura de la terra que els nostres avantpassats van arrencar de les mans de la selva!

De sobte no hi havia ningú animant; ni crits ni aplaudiments. Un silenci amenaçador s’havia apoderat de la plaça. Des de la seva posició sobre les caixes, el predicador va mirar confós al seu voltant, abans que la seva mirada es quedés quieta en un punt tot just a l’esquerra del plàtan. Allí la gent es va separar, i tres homes amb roba de camuflatge groga i borgonya, i bandoleres, amb els rifles ben agafats i carregats, van caminar directament cap al senyor Gonzo, la cara del qual s’havia tornat d’un color gris pàl·lid. Es va quedar allí, amb la mandíbula movent-se però sense emetre cap so, amb els ulls de sobte plens de llàgrimes.

Quan va veure qui venia, el Mino es va agafar a la cuixa del venedor de verdures que tenia més a prop: qui venia no era altre que el sergent Felipe Cabura i dos dels seus soldats. Els armeros.

Sobre les caixes, el senyor Gonzo estava congelat en una posició que semblava desafiar la gravetat així com diverses altres lleis de la naturalesa. Els braços i els peus estaven a mig baixar de les caixes, però l’angle del seu cos feia que baixar-ne fos impossible, així que es va quedar allí dret per un moment que després tothom estaria d’acord que va semblar una eternitat.

El Felipe Cabura va donar una puntada de peu a la caixa de sota de tot amb tanta força que el senyor Gonzo va caure d’esquena. Va aterrar sobre el carro de l’Eusebio i es va quedar allí entre cocos verds i brillants, amb els ulls en blanc girats cap al tranquil cel blau. Aleshores Felipe Cabura va anar caminant cap al carro, va agafar la pesada carrabina que portava agafada pel canó i la va fer baixar amb tota la seva força. La culata del rifle va impactar contra un coco, que es va obrir i va deixar anar un ruixat de llet de coco grisosa per sobre de tots els que estaven al voltant, mirant aterrits.

—Coco fresc —va dir, preparant-se per tornar a baixar la carrabina amb un altre atac violent.

Va rebre el cop un coco que hi havia a l’esquerra del senyor Gonzo; la llet del coco va sortir disparada.

—Un altre coco fresc.

La tercera vegada, la carrabina del sergent Felipe Cabura va impactar en el senyor Gonzo al bell mig del nas amb una força terrible. Van ploure gotes vermelles sobre els mercaders de vegetals.

—Coco podrit —va dir, girant sobre si mateix i marxant amb els dos soldats per on havia vingut, mentre que el senyor Gonzo convulsionava amb les cames primes enlaire en els últims moment de vida.