Gert Nygårdshaug - El zoo del Mengele

—Ves-te’n, brètol diminut, o invocaré els esperits d’obojo i kajimi del bosc, perquè s’enfilin sota la teva manta a mitja nit i t’enverinin el cos a mossegades! —Un venedor de cocos vell i prim va colpejar amb el seu barret esparracat un nen petit descalç i mig despullat que es va escapolir, ràpid com un llamp, amb un riure entremaliat.

El Mino Aquiles Portoguesa tenia sis anys i havia perdut gairebé totes les dents de llet. Es va amagar darrere el tronc de l’enorme plàtan de la plaça. No tenia ni mica de por del venedor de cocos. Cap dels nens temia el vell Eusebio i el seu carretó, tot i que sempre era ell qui aixecava els braços i qui cridava més fort quan els nens s’apropaven massa al seu carro de cocos. Sabien que, en el fons, l’Eusebio era amable; els havia donat un coco sencer i intacte en més d’una ocasió. No gaires dels venedors de cocos del mercat tenien l’hàbit de donar-ne de sencers als nens pobres.

—Minolito! Vine aquí! Hem trobat una cosa! —El seu amic Lucas el va cridar.

El Mino va córrer des del plàtan cap a una pila de caixes velles de verdures que s’alçava en un racó de la plaça. Hi havia el Lucas, el Pepe i l’Armando fent servir un bastó per tafanejar en una caixa de fulles de col podrides. El Mino va mirar a dins.

— Sapito —va dir—. Un gripau blanc petitó! Mira, s’està intentant amagar entre la col podrida. No el facis enfadar, Armando!

L’Armando, que tenia deu anys i ja era gran, va llençar el bastó. Per contra, es va treure un tros de fil de la butxaca i hi va fer una llaçada en una punta que semblava professional.

—Pengem-lo i espantem els venedors de cocos dels carretons. És verinós, això us ho puc assegurar. El meu avi una mica més i es mor després de tocar un gripau com aquest. —L’Armando va atansar la llaçada al cap del gripau amb compte i va estirar el fil amb força.

El Lucas, el Pepe i el Mino van retrocedir, espantats. El gripau penjava del fil i es regirava, amb les potes llargues i negres movent-se sense parar i els ulls vidriosos agafant un aspecte transparent. L’Armando va tremolar encantat i va riure de valent mentre aguantava l’animal tan lluny del seu cos com podia. Però de sobte el gripau va fer un moviment violent i inesperat, i va xocar contra la cama nua de l’Armando. Aquest va bramar i va deixar anar el gripau, que va saltar sota les caixes de verdures i va desaparèixer.

A la cama, l’Armando hi tenia una taca d’un vermell roent, com si hagués tocat un arbust mujare . El Lucas, el Pepe i el Mino van mirar l’erupció amb els ulls ben oberts, esperant que comencés a fumejar en qualsevol moment i s’escampés cama amunt cap a l’engonal de l’Armando, després cap a l’estómac i el pit, i que aviat el cos sencer de l’Armando estigués ple de butllofes i bullent com un garrí rosa en una cassola al foc, i que després l’Armando morís.

Tothom sabia que els sapos eren perillosos.

Però la marca no es va fer més gran ni l’Armando es va tornar més pàl·lid. Ben aviat les galtes li van recuperar el color i els ulls tornaven a ser tan desafiants com abans.

—Merda —va dir, xutant les caixes per on havia marxat el gripau—. Merda. Me’n vaig a la bomba d’aigua a rentar-m’ho. Després aniré a buscar closques de coco ben grosses per portar a casa de la mama Esmeralda. —I va córrer com el vent entre els venedors de verdures i va desaparèixer passat el plàtan. El Pepe el va seguir.

—Probablement morirà aquesta nit —va dir el Lucas, agafant-se fort al braç del Mino. Els dos nens de sis anys van assentir greument.

El Mino es va atansar cautelosament a la vora del bosc. Els seus peus descalços es van enfonsar a la terra fangosa de color marró vermellós on el pare Macondo havia intentat sense sort plantar taro. Els arbustos embullats es van marcir abatuts cap al fangar que amb prou feines es podia dir que fos terra. La selva envoltava el poble, i un cinturó de fang pudent s’estenia entre ella i la terra conreable. Però el pare Macondo mai es va donar per vençut, va plantar i plantar.

El Mino es va aturar i va agafar una branca que havia caigut d’un dels arbres immensos. Tenia forma d’Y, i per tant era perfecta. De la butxaca es va treure un tros de mosquitera que estava cosida en forma de bossa, com una salsitxa llarga oberta d’un costat. La va posar amb elegància a les dues puntes de la branca en forma de forca, i… presto ! Ja tenia la xarxa perfecta per caçar papallones. Era aquí, al gran mur que formava el límit de la selva, on es podien trobar les millors mariposas .

El seu pare li havia dit que avui necessitava dos morfos grossos i blaus.

El Mino va pensar en el gripau que havia picat l’Armando. A hores d’ara probablement era al llit amb febre alta. Va tenir molta cura d’on posava els peus, hi podia haver més gripaus blancs amagats entre el llot marró.

Un argante gros de color groc i taronja va volar fins a un dels arbustos pansits de taro! El Mino sabia el nom de la majoria de papallones que es podien trobar a la selva; el seu pare li havia ensenyat tot el que sortia al gran llibre de les papallones. Es va apropar sigil·losament a l’arbust, la xarxa agafada davant seu, i aleshores, amb un salt ràpid, va abaixar la xarxa sobre la papallona. Amb dits petits i entrenats de seguida va estrènyer el tòrax de l’animaló, no prou fort per destrossar-la però suficient perquè perdés el coneixement. Després es va treure una petita capsa metàl·lica de la butxaca i de seguida hi va tancar la papallona, atrapada amb un cotó fluix sucat en èter. Així és com va morir la papallona.

Quan el Mino sortia amb la xarxa de papallones se sentia com un caçador; un bon caçador. Mai deixava que cap dels seus amics anés amb ell quan caçava papallones per al seu pare, perquè a la butxaca hi portava una arma mortal: una petita capsa metàl·lica plena de gas tòxic. El Mino i el seu pare tenien un ritual secret que realitzaven cada vegada que el Mino sortia a caçar. «Minolito», li deia el seu pare, seguit d’una paraula difícil: «Acetat d’etil». El Mino havia de repetir la paraula, i els dos assentien. Aleshores el seu pare sortia cap al lavabo sense que el veiés la mare del Mino, i robava un cotó fluix del calaix del tocador. Els dos assentien un altre cop, i el Mino seguia el seu pare cap al magatzem. Amagat darrere una biga, tan amunt que el seu pare havia de pujar damunt d’una caixa per arribar-hi, hi havia una ampolla. L’ampolla de les Gotes Mortals. Xopava el cotó fluix amb el líquid i el posava de seguida a la capsa metàl·lica del Mino, que tindria el poder de matar durant hores.

El Mino havia arribat gairebé fins als primers arbres de la selva. Va mirar al seu voltant, estant al cas. Per trobar els morfos, hauria d’entrar dins de la mateixa selva; allí era on vivien les belles papallones de color blau metàl·lic. Eren difícils d’atrapar, i acostumaven a volar alt cap al cel, massa amunt perquè el Mino hi arribés amb la seva xarxa. Però de tant en tant baixaven cap a les clarianes del bosc i descansaven a terra. En aquest punt el més important era fer el mínim de soroll possible mentre s’hi atansava.

El Mino sabia que era el moment perfecte per atrapar morfos. Era cap al capvespre, es faria fosc al cap d’una hora, i era exactament aleshores que podia ser que els morfos baixessin de les branques altes com a flocs blaus i brillants per descansar al terra del bosc. Per un morfo, el seu pare guanyava gairebé deu vegades el que rebia per un statiro o un argante .

La selva era tranquil·la i humida. Sortia baf de les fulles arrugades que xafava, i de tant en tant algun animaló sortia disparat per allunyar-se’n amb por: petites granotes i iguanes iridescents. Al Mino li agradava la selva. No tenia gens de por, tot i que sota els arbres immensament alts hi havia una foscor asfixiant. Però mai s’hi endinsava tant que no pogués sentir els sorolls i els crits del poble.