Gert Nygårdshaug - El zoo del Mengele

Era un petit caçador, era un molt bon caçador. Igual que els obojos i els kajimis ho havien estat cinquanta anys abans. Ells havien utilitzat dards enverinats, havia dit l’Armando. Ell tenia gas tòxic a la butxaca. Amb una capsa prou grossa, probablement podia haver caçat cerrillos , pècaris i armadillos. Però aquests vivien més endins a la selva.

El Mino va caçar un morfo. En va caçar dos. I just abans que es comencés a fer fosc, encara en va capturar un altre! Eren més grossos que la seva mà i amb prou feines cabien a la capsa, fins i tot amb les ales plegades. El seu pare el lloaria com a bon caçador.

Va saltar i córrer a través del fang, oblidant-se del tot dels gripaus blancs. Va anar fent ziga-zagues pel camp de tomaqueres del senyor Gomera i va saltar entre les exuberants plantes de mandioca de la senyora Serrata. Aviat va arribar al plàtan on havia amagat el munt de closques de coco que havia recollit aquella tarda al voltant dels carretons dels mercaders. Aleshores va veure la mama Esmeralda, que pujava sanglotant cap al mercat fent onejar un drap negre al seu voltant.

Així va ser com el Mino va saber que l’Armando ja era mort.

Abans d’aixecar la pala i llençar una mica de terra de color de rovell al forat profund on reposava el taüt de l’Armando, el pare Macondo va dir:

—Els cors diminuts que de sobte paren de bategar no s’aturen per a Déu. Al cel continuen bategant, i la sang que transporten brama amb alegria com un rierol clar que baixa per la muntanya. Avui, l’Armando viu als grans vestíbuls del Regne del Cel, on no hi ha llàgrimes ni parracs. No hi ha fam corroent les panxes diminutes dels nens com ocelots famolencs. Des d’allí, l’Armando pot somriure amb felicitat mentre mira cap avall els peons desventurats i els nostres intents de cultivar terres ermes. Però el nostre moment també arribarà.

El Mino va agafar fort la mà del seu pare i va pensar en els arbustos de taro arrugats del pare Macondo. Va pensar en com l’Armando ara era ben endins sota terra i de ben segur que ni les formigues ni els escarabats hi podien arribar. Es va estremir, i va pensar en el gripau blanc.

—Papa —va xiuxiuejar al seu pare—, els gripaus són més verinosos que l’acetat d’etil?

—Xit —va contestar el Sebastián Portoguesa, posant la mà dolçament sobre la boca del seu fill.

El capellà hi va abocar terra; la mama Esmeralda va sanglotar. Era l’àvia de l’Armando. Ningú del poble sabia qui o on eren els pares de l’Armando.

El funeral gairebé s’havia acabat, i el Mino va veure un floc d’ibis escarlates volant en direcció al gran riu. El metge havia dit que el verí del gripau no era tan nociu, en realitat, però que el cor de l’Armando s’havia aturat perquè, en el fons, a l’Armando se li havia glaçat el cor. Havia tingut tanta por que el cor se li havia parat i la sang li havia deixat de fluir per les venes.

—Papa, per què les papallones no tenen sang? I això vol dir que no tenen cor, tampoc? —El Mino mantenia la mà del seu pare agafada ben fort mentre passejaven a l’ombra dels arbres de canyella que sempre desprenien la mateixa aroma fresca, i que encerclaven el cementiri i la petita església blanca amb dues torres.

La casa on vivien no era gran. Es trobava als afores del poble, al costat d’un petit rierol, que gairebé sempre estava quiet excepte durant l’època de pluja, quan s’inundava i arribava gairebé a la porta de casa de la senyora Serrata, que era la veïna que tenien més a prop.

L’avi del Mino havia construït la casa amb troncs, palla i llot, i la teulada estava feta de làmines rovellades de metall corrugat. La casa era una de les millors del poble, perquè com a mínim dos camins l’any el Sebastián Portoguesa comprava emblanquinant i pintura a la venda del senyor Rivera. Aleshores la mare del Mino lligava munts de fibres de tarapo per fer arbustos de diferents mides, i la família sencera pintava i emblanquinava la casa mentre cantaven les balades de Bolívar amb lletres improvisades. Al germà petit del Mino, el Teófilo, que era massa petit per pintar, el lligaven a l’estenedor perquè no ensopegués amb les galledes de llima, o se les begués. La mare del Mino, l’Amanthea, el seu germà de quatre anys Sefrino, i la seva germana bessona Ana María, tots hi participaven, posant cor i ànima a la feina. Però la mare del Mino no cantava. L’Amanthea Portoguesa no havia pronunciat ni una paraula des de feia més d’un any.

El Sebastián Portoguesa es guanyava la vida muntant i venent papallones. Tenia un contacte a la capital del districte a dos-cents quilòmetres seguint el riu, a qui li enviava una tramesa cada setmana amb l’autobús local. En petites bosses que anteriorment contenien dolços, i que havia obtingut a la venda del senyor Rivera, el Sebastián Portoguesa muntava les papallones més boniques. Criatures perfectes i radiants amb colors i patrons increïbles. El pare del Mino anomenava les papallones Àngels de la Selva . El negoci que en feia no era dolent, i amb l’Ana María i el Mino recollint closques de coco al voltant de les parades del mercat aconseguien mantenir la fam a ratlla. Gairebé mai hi havia carn o peix a les cassoles de l’Amanthea Portoguesa, però tenien un porc i set gallines, juntament amb dos mutum , el gall dindi de la selva, ensinistrats que s’engreixaven més i més cada dia amb pells de mandioca i arròs florit.

El Mino podia seure al costat del seu pare durant hores mirant com muntava les papallones. Mai va intentar estudiar els moviments del seu pare mentre desplegava les papallones a l’estenedor sense tocar mai les ales delicades amb els dits. Utilitzava agulles i pinces i paper transparent sobre les ales, que mai travessava amb les agulles. Però abans que comencés el procés de muntar, passava una agulla llarga i fina a través del tors de l’insecte, a través del tòrax , com el seu pare li havia ensenyat que es deia. Després la papallona es fixava a l’estenedor i les ales es posaven amb cura en la posició correcta. Finalment, només quan la papallona estava en la posició perfecta, es posaven les antenes llargues i primes en una V simètrica. El Mino sabia que aquest era el moment més crucial del procés de muntar. Era molt fàcil que una antena es trenqués, i aleshores la papallona sencera estaria arruïnada. Si això passava, el seu pare podia entrar en còlera, motiu pel qual el Mino aguantava la respiració cada vegada que el seu pare arribava a les antenes. De fet, si la papallona que el seu pare tenia al davant era una d’excepcionalment rara, el Mino no gosava ni mirar. Per contra, anava darrere del magatzem i esperava, escoltant per si sentia un rebombori violent a dins. Però si estava tranquil durant una estona llarga, el Mino corria a tornar a entrar i somreia content al seu pare, que estava radiant mentre posava l’estenedor a contrallum perquè tothom es pogués meravellar pel miracle: una Pseudolycaena marsias ! Un Morpho montezuma ! O una Parides perrhebes ! El Mino sabia tots els noms llatins; eren paraules excitants i secretes.

A partir d’aquí s’havia de deixar assecar la papallona durant com a mínim una setmana abans de posar-la en una capsa de plàstic amb un suro al fons. Sobre el suro el seu pare hi posava un full blanc de paper, on hi havia escrit el nom i la família de la papallona amb la bonica lletra de la seva mare. De tots els membres de la família, la seva mare era la que tenia millor cal·ligrafia.

Ni el Mino ni el seu pare havien vist res més bonic a la terra que una papallona amb les ales ben esteses en una quietud eterna. Això era un fet i hi estaven tots completament d’acord.

El pare del Mino havia ensenyat tant a l’Ana María com al Mino a llegir. Les autoritats havien promès que s’enviaria un professor al poble aviat, però fins ara no hi havia arribat ningú. El Mino podia llegir en veu alta bastant sovint del gran llibre de les papallones. De vegades, als vespres abans que anés a dormir, el seu pare hi anava i s’asseia a la vora del llit i li explicava històries de les quatre vides de les papallones: la vida com a ou, com a larva, com a crisàlide i com a papallona. La vida que passaven com a papallones acostumava a ser la més curta, i no solia durar més de dos mesos; però, per altra banda, una papallona de selva podia viure moltes coses curioses en aquest curt període de temps.