Gert Nygårdshaug - El zoo del Mengele

—Tot just on la carretera començava a fer tombs passat l’estany fangós, darrere la gran pedra on Don Edmundo havia intentat sense èxit impedir que el senyor Rivera i el pare Macondo plantessin arbres sergata , ara hi havia algunes màquines enormes escopint fum i vapor. Una gran secció de la selva del voltant s’havia talat i netejat, i la zona estava plena d’ americanos amb cascos de plàstic. Cridaven i bramaven mentre utilitzaven cintes mètriques, binoculars i altra parafernàlia estranya. Enmig de tot això, estaven excavant; un aparell infernal removia i martellejava una vara de ferro cada cop a més i més profunditat.

L’Elvira Mucco havia vist tot això quan l’autobús s’havia vist forçat a esperar durant gairebé una hora mentre es movia un arbre immens de la carretera. Va tenir molts problemes per explicar aquests esdeveniments, tenint en compte que l’objectiu de la seva visita a la capital del districte havia sigut que li arrenquessin totes les dents de dalt que li feien mal.

—A més a més —va afegir—, tots dos fills de Don Edmundo eren allí, juntament amb el Primero Lazzo. Tenien una pinta ridícula, amb fang a la cara i cascos blancs al cap.

Molta gent s’havia agrupat al costat de l’autobús, i van escoltar l’Elvira Mucco mentre explicava la seva història. El pare Macondo es va agafar les mans darrere l’esquena, amb una expressió seriosa; el senyor Rivera va donar una puntada de peu a una llauna, que va espantar un gos que estava estirat a l’ombra al costat de l’entrada de la venda . Louis Hencator, el conductor de reserva de l’autobús, que acostumava a tenir un caràcter tranquil, va escopir al terra.

—Petroli —va dir el senyor Rivera.

—Petroli —va contestar el pare Macondo.

—Petroli —va xiuxiuejar tothom al voltant de l’autobús.

—Petroli —va afegir el Mino, i va donar un cop a les costelles del Lucas.

El rugit del tossal de les magnòlies va continuar. De tant en tant, la gent es parava a escoltar-lo, mirant amunt i fent que no amb el cap.

I un dia, de sobte, es va veure una torre que sobresortia entre els arbres, amb l’acer brillant que centellejava pel sol. A banda del sergent Felipe Cabura i els seus armeros , gairebé tothom del poble s’havia trobat al costat del mur del cementiri. El Mino va ajudar el Pepe a trobar un lloc segur per amagar les tortugues, de manera que ningú les trepitgés sense voler. Els homes parlaven en veu baixa, i el Mino veia com el seu pare gesticulava intensament mentre parlava amb el senyor Hencator i el senyor Mucco.

—El bosc pertany al poble! —va dir el pare Macondo de sobte, aixecant la veu—. Han talat un munt dels nostres arbres sense ni tan sols preguntar-nos-ho.

—Hi podríem haver plantat uns camps de taro, allí —va afegir un venedor de verdures.

—Sí, i allí hi ha terra fèrtil per a seranga , també —hi va estar d’acord un altre.

—Potser podem demanar una mica del petroli, per poder-lo vendre a les gasolineres de la ciutat? —va suggerir el vell Olli Occus.

—El petroli és nostre, tot el petroli és nostre! —va afirmar el senyor Rivera.

—Abaixeu la veu —va advertir el pare Macondo, aixecant la mà per calmar l’ambient—. Potser s’hi pot fer alguna cosa. Com que Don Edmundo va comprar màquines grosses per plantar i recol·lectar, aquí al poble hi ha molta gent sense gaire feina ara mateix. Potser podem parlar amb el jefe americà per aconseguir feina per a tothom que en vulgui. Després potser podem demanar una escola com a pagament per tots els arbres que han talat. D’aquesta manera, a llarg termini, potser el petroli que trobin pot fer el poble una mica més ric.

Quan el pare Macondo va dir això, va esclatar un murmuri agitat i ansiós. Allí mateix es va decidir que s’enviaria una delegació a parlar amb el jefe americano . Amb el pare Macondo al capdavant, cinc homes van marxar amb aquest encàrrec.

El Mino i el Pepe havien estat drets sobre el mur del cementiri. Quan el Mino es va girar per baixar, va veure els armeros del Cabura apareixent des de l’ombra darrere de l’arbre de canyella.

Un bonic Morpho peleides va baixar voletejant des del capdamunt d’un arbre i es va aturar en un tronc podrit tot just al costat d’on el Mino esperava amb la seva xarxa. On s’havia aturat era gairebé impossible veure’l, amb els colors del darrere de les ales gairebé iguals que la vegetació del voltant. Però el Mino l’havia vist: un floc blau brillant just abans que aterrés. S’hi va acostar i hi va dirigir la xarxa amb un moviment confiat. Aviat va estar mort i sense moure’s a la capsa del Mino.

El Mino va parpellejar i va mirar el fullatge, les plantes enfiladisses i els troncs dels arbres. A la selva la llum era estranya i serena, però també excitant. I les olors eren fortes: de les flors, de les fulles i les branques podrint-se, de la terra i els fongs. Podia estar-se immòbil, callat com un ratolí, simplement mirant i escoltant: centenars d’ocells als arbres sobre seu; el brunzit de milers d’insectes diferents; la remor de la multitud de lacertas i sargantanes; formigues de tota mida entretenint-se al terra del bosc; escarabats, larves i aranyes. I no hi havia dos arbres iguals; hi havia centenars, milers d’espècies diferents, i si en rascava l’escorça sempre apareixia un color inesperat juntament amb una olor nova, completament especial.

«Tantes criatures estranyes», va pensar el Mino. «Hi deuen haver tantes papallones boniques al món!» Podia ser realment que totes estiguessin incloses al llibre del seu pare? Potser n’hi havia moltes més que encara no s’havien descobert? I si ell tornés a casa un dia amb una papallona veritablement espectacular que no sortís en cap dels llibres? I si ell fos la primera persona a trobar-la? Què diria el seu pare? Podria guanyar tants diners! Diners per construir una habitació extra a la casa, perquè el Mino i els seus germans poguessin tenir un llit propi cadascú.

La ment del Mino va començar a somiar desperta, imaginant papallones desconegudes ben amunt entre els arbres. El nen descalç de nou anys es va endinsar més i més a la selva.

El Sebastián Portoguesa va mirar afectuosament el seu fill, que va obrir amb entusiasme la capsa que contenia les captures de dos dies. Dos morfos preciosos i molts bons espècimens de la família Heliconidae . La mama Amanthea va venir amb un plat de carvera ben calent i el va deixar a la taula davant del Mino. Li va passar una mà pels cabells i va somriure, però no va dir res. El Mino es va començar a menjar el plat aromàtic de verdures.

Mentre el seu fill menjava, el senyor Portoguesa el mirava amb orgull. Aleshores els seus ulls es van dirigir als de la seva esposa.

Ja feia gairebé quatre anys que l’Amanthea Portoguesa havia pronunciat l’última frase sencera i coherent. Tot i que era veritat que havia aconseguit arrencar paraules monosil·làbiques soltes dels llavis durant l’últim any, això era tot. El Sebastián Portoguesa havia fet dues vegades el llarg i car viatge a la capital del districte amb la seva dona per visitar el médico psicólogo . Després de l’últim viatge, havia pensat que se la veia molt millor: li havia tornat una espurna als ulls i podia dir certes paraules. D’aquí a uns mesos tindria prou estalviat per poder tornar a fer el viatge una altra vegada. Volia que la seva dona tornés a estar bé després de l’accident horrorós i degradant que havia patit un vespre cap al tard quatre anys abans, i que havia convertit l’Amanthea Portoguesa en un zombi mut que es passejava amb els ulls desenfocats.

Ella i dues altres dones, la vella Esmeralda i la senyora Freitas, caminaven per la carretera recollint annonas que havien caigut dels arbres. L’Amanthea havia vist un arbre d’ annona una mica més endins a la selva, i s’hi havia dirigit a agafar part de la fruita que hi havia al terra del voltant de l’arbre. Aviat havia recollit tot el que podia carregar i es va afanyar darrere les altres dones, que estaven tornant al poble. Però just aleshores va venir un jeep per la carretera. Eren quatre armeros de camí a la capital del districte.