La resta dels armeros , ara més de quinze, es quedaven a la caserna, que era just a l’altre costat del carrer de l’oficina del Cabura.
El Mino i el Pepe es van amagar entre els arbres; per fi ja eren gairebé les dues. A més de la capsa metàl·lica que portava el Mino, el Pepe tenia un bastó fort, de gairebé dos metres de llarg, al qual havia fet un tall profund a la punta més prima. Els nois van tenir molta cura de no trepitjar cap branqueta seca, i tots dos estaven inusualment pàl·lids. Es van aturar darrere una arrel grossa d’auró.
Podien veure el Cabura: tenia una ampolla a mitges davant seu i seia fent capcinades davant la taula.
El Mino i el Pepe es van mirar i van assentir.
De sobte, va sonar el telèfon. Van veure el Cabura posar-se recte i agafar-lo. Van sentir com parlava amb dificultat, murmurant alguna cosa incomprensible entre insults i improperis. Finalment, va penjar el telèfon, va agafar l’ampolla i en va fer un altre llarg glop. Aleshores es va fer un rot ben fort, es va reclinar a la cadira, va aixecar els peus i va posar les fangoses botes militars sobre la taula. Va tancar els ulls, una mosca se li va plantar al nas, però la va fer marxar d’un esbufec.
Cinc minuts després, el Cabura va obrir la boca per poder respirar millor. Un parell de minuts més tard, el Mino i el Pepe van sentir els primers roncs. Passats dos minuts més, els roncs eren forts i regulars.
El Pepe va començar a tremolar. Havia deixat les crosses en un costat i es repenjava a la soca d’un arbre com a suport.
—Em sembla que no funcionarà, Mino —va xiuxiuejar—. Probablement es despertarà per l’olor horrible. Oh, pobres de nosaltres… La meva pobra mare… Els teus pobres pares i germans!
—Rucades! No tinguis por. El porc del Cabura no es tornarà a despertar mai més! Ja ho veuràs. —El Mino li va tapar la boca, i la seva cara de nen, prima i agradable, va agafar una expressió dura. Sota el serrell fosc, els ulls li cremaven.
Es van esperar uns altres deu minuts, fins que les baves van començar a gotejar de la barbeta del Cabura. Estava profundament adormit. Els nois es van acostar a la finestra. S’havia acabat la Fase 2 . Ara començava la important i crítica Fase 3 . Requeria precisió i mans fermes. El Mino i el Pepe havien estat practicant el que estava a punt de passar durant molt de temps.
—Dona’m el bastó —va xiuxiuejar el Mino.
El Pepe li va passar el bastó; el Mino va obrir ràpidament la capsa metàl·lica i en va sortir una fortor potent i coent. El Mino va agafar el drap saturat d’acetat d’etil, en va fer una bola i la va entaforar al tall del final del pal. Aleshores, amb molt de compte, va fer entrar el bastó per la finestra i el va posar sobre el pit del Cabura, a prop del nas i la barbeta. El bastó es va aturar a tan sols uns centímetres de la boca oberta del sergent. El drap penjava perfectament, tot just sota el seu nas.
El Mino va repenjar el bastó a l’ampit de la finestra. L’havia d’aguantar perfectament quiet, sense moure el drap el més mínim. Era esgotador, i la seva respiració es va accelerar. Esporuguit, el Pepe estava allí parat tapant-se la boca amb les mans.
De sobte, el Cabura es va regirar a la cadira. Amb un esbufec, els roncs es van aturar. El Mino va saltar, però va allunyar amb habilitat el bastó amb el drap de la cara del Cabura. Aleshores la barbeta del Cabura va començar a vibrar lleugerament mentre els roncs pujaven de to, convertint-se gairebé en un xiulet.
El Mino va tornar a acostar el drap: ara es trobava a pocs mil·límetres del nas i la boca oberta de l’home adormit. El Mino va haver de lluitar molt per contenir-se i no estirar el bastó altre cop per la finestra i marxar corrents. «El porc es moriria aviat?» Hi havia com a mínim mil vegades més d’acetat d’etil al drap que al cotó fluix que utilitzava per matar les papallones a la seva capsa metàl·lica.
De sobte, el sergent va parar de roncar. El pit li pujava i baixava amb moviments erràtics i irregulars. De ben segur que ja s’acostava el final. El Mino ja no podia aguantar més el bastó. La posició requeria concentració i era esgotadora; l’havien de substituir.
—Pe-Pepe —va xiuxiuejar—, l’hauràs d’aguantar tu. Ferm. Quiet. Tal com ho hem practicat. Ja no el puc aguantar més.
Tens i espantat, el Pepe va agafar el bastó. Rígid com una vara de ferro, es va acostar una mica a la finestra mentre el Mino s’apartava.
—Em sembla que està funcionant, Mino! —va xiuxiuejar amb valentia.
Just en aquell moment, es va sentir un profund borbolleig del sergent i el Pepe va intentar estirar el bastó amb pànic. Però els braços no feien el que se’ls deia i el bastó va acabar caient cap a la cara del Cabura; el drap es va desprendre i va caure sobre el nas i la boca oberta del sergent. Aterrats, els dos nois van esprintar cap a la selva. El Pepe va llençar el bastó i el Mino va ensopegar amb la capsa metàl·lica buida, que va fer un soroll de retruny estrepitós. Tremolant d’espant, es van amagar darrere una arrel i van esperar el dia del judici final.
Però no va passar res. No van sentir cap soroll dins l’oficina; tot i que podien sentir clarament el cloqueig del mutum domesticat del senyor Mucca a la casa del davant. I un tucà en un arbre darrere seu. I el brunzit de centenars d’insectes, i els crits dels venedors de verdures al mercat, i el retruny de les màquines de petroli de La Compañía en la distància. Però a banda d’això, hi havia silenci. Un silenci eixordador.
Els nois van estar-se ajaguts ben junts darrere l’arrel durant gairebé mitja hora abans d’atrevir-se a tornar a sortir. A través de les fulles podien veure la finestra. Tenien una vista clara del coll del Cabura, dels seus peus a la taula. Estava assegut exactament en la mateixa posició de quan havien fugit espantats. Però no se sentien roncs.
Tenien massa por fins i tot per xiuxiuejar mentre s’acostaven silenciosament a la finestra. Quan el Mino va treure el cap i va mirar a dins, l’olor nauseabunda i intensa que omplia l’habitació el va forçar a tornar-se a acotxar. Es va tapar el nas i va tornar a mirar. El drap encara cobria el nas i la boca del sergent. El Cabura no es movia; no respirava! El seu pit estava quiet com una roca, i el Mino podia veure que la pell del seu front i el coll estava gairebé blava. Les mans del sergent, que havien estat creuades sobre el seu ventre, ara li penjaven al costat, gairebé tocant el terra. Les mans també estaven blaves.
El Mino es va girar cap al Pepe, que encara tremolava.
—Mort! —va dir en veu alta—. El porc del Cabura és mort. L’hem matat!
Ara el Pepe també es va atrevir a mirar. Aleshores va assentir greument cap al Mino.
Havien matat el porc del sergent Felipe Cabura!
Els nois van seure sota la finestra i van començar a parlar amb excitació sobre com de llestos havien estat; es van lloar l’un a l’altre. Van repassar donant-se importància tots i cadascun dels moviments que havien dut a terme des que havien començat amb el pla. És que el Mino no havia aguantat el bastó ben quiet durant aquells primers minuts? És que el Pepe no havia posat el drap sobre el nas i la boca del porc del Cabura abans de marxar corrent cap al bosc? És que no havien esperat pacientment el moment perfecte? Havien fet un acte espectacular i heroic. Amb la més gran de les facilitats, havien tret la vida al cruel tirà del poble. Si ho pogués veure el senyor Gonzo! Un dels armeros del Cabura l’havia disparat divuit vegades. I el senyor Gomera!, que s’havia vist forçat a menjar les fulles d’una planta verinosa i que ara es pensava que era el seu pare i ja no reconeixia a ningú… Si tots ells poguessin veure el que havien aconseguit el Mino i el Pepe!
Читать дальше