Gert Nygårdshaug - El zoo del Mengele

Després, diversos grupets d’homes van discutir amb solemnitat el discurs del pare Macondo al costat del mur del cementiri. Miraculosament, també s’hi van afegir dos pagesos, que astutament havien eludit la deportació forçada. Eren el Mario i el Benedicto, dos homes agradables que mai s’havien portat malament amb els habitants del poble. El Mario es va posar amb el senyor Freitas, el Louis Hencator, el senyor Mucco i quatre nois adolescents. El Benedicto es va trobar en el grup que incloïa el senyor Rivera, el Sebastián Portoguesa i el desdentat Eusebio. La majoria parlaven uns sobre els altres, però el contingut dels seus arguments era bàsicament el mateix: amb el seu potent discurs, el pare Macondo havia d’haver volgut dir que el que ara es requeria dels homes era acció . Pel que fa a quina acció havia de ser, les opinions estaven dividides.

Finalment, els dos grups d’homes es van ajuntar, i el senyor Rivera va dir que seria millor que tothom anés cap a la seva venda per poder-se organitzar millor els pensaments i les opinions. Un cop els trenta-tres homes van entrar a la petita botiga, la porta es va tancar meticulosament amb pany i clau des de l’interior. I ni un sol so va aconseguir escapar-se a través de les esquerdes de les parets.

Evidentment, el Mino i el Pepe també havien estat a l’església i havien sentit el que s’havia dit. Mig a la penombra, sobre les pedres del costat de l’estany fangós on el Mino tenia el seu petit lloc privat, ara seien jugant amb canyes a la vora de l’aigua. Com que les condicions al poble no havien millorat el més mínim des que havien matat el porc del Cabura no passava ni un dia que no es recordessin l’un a l’altre la seva gesta heroica. Perquè havia sigut una gesta heroica; això era irrefutable. Completament seriós, el Pepe va llençar la idea de matar també el sergent Pitrolfo, i el mateix D. T. Star, juntament amb dos o tres dels pitjors armeros , però el Mino no hi estava d’acord. Sempre hi hauria més armeros , nous sergents, i el pròxim seria pitjor que l’anterior. I quants jefes hi havia en tota l’Amèrica del Nord que es poguessin posar al lloc del D. T. Star? «Probablement més de deu», va pensar el Mino; i ell i el Pepe no tenien tant acetat d’etil.

—El buldòzer probablement destruirà el camp de tomaqueres del senyor Gomera demà —va dir el Pepe.

El Mino va assentir, però de sobte li va brillar un espurneig als ulls.

—El buldòzer, sí —va dir—. També es poden matar buldòzers.

Així que sota la protecció de la nit, mentre els homes del poble debatien a la venda del senyor Rivera, el Mino i el Pepe es van apropar silenciosament fins a la sinistra màquina que pretenia destruir el bon camp de tomaqueres. Van aconseguir entaforar catorze grapats de terra al tanc de gasoil, tenint cura de no deixar cap rastre.

Durant les setmanes següents, un ambient estrany es va apoderar del poble. Des de fora, tot semblava igual; els venedors de verdures cridaven les ofertes al mercat, el senyor Mucco alimentava els galls dindis ensinistrats, i el senyor Rivera venia els productes dels molts calaixos de la venda . Els nens recollien les closques de coco i les dones portaven taro en les seves faldilles. Però, per exemple, on havien anat el Louis Hencator, el Sebastián Portoguesa i el Benedicto, el pagès, els tres dies abans que el pont que creuava el gran riu s’esfondrés? El pont que s’havia reforçat per aguantar el trànsit que anava i venia dels camps de petroli? I què feien el senyor Rivera i el Mario un vespre cap al tard quan es van endinsar silenciosament cap al bosc en direcció a la venda americana privada del D. T. Star entre les torres de perforació de petroli? Per què va agafar el senyor Freitas una aixada quan va sortir a les tres d’una matinada?

O també es podien fer altres preguntes: per què els americanos eren incapaços d’arrencar el buldòzer o l’excavadora quan estaven a punt de començar amb el camp de tomaqueres del senyor Gomera? I on havien anat a parar totes les caixes d’eines? Les caixes d’eines que eren necessàries per alçar les torres de perforació i reparar les màquines? Per què la carretera que portava a la capital del districte estava contínuament obstruïda per esllavissades de diferent gravetat? I com podia ser que el pont nou s’esfondrés? Per què els camions i els jeeps tenien les rodes punxades constantment? Per què dues de les torres de perforació van caure al camp on acostumaven a créixer magnòlies i càmfora? Per què es va cremar la venda privada del D. T. Star? I d’on havien sortit de sobte tots els tèrmits, que només amb un parell de dies van aconseguir destruir les barraques dels armeros ? I per què va explotar una nit l’oficina del sergent Pedro Pitrolfo, juntament amb l’arsenal dels armeros , que era al mateix edifici?

Un es podia fer aquestes preguntes, però era un fet irrefutable que un mes després que el D. T. Star arribés per erigir la nova torre de perforació de petroli al camp de tomaqueres del senyor Gomera, la senyora Gomera encara podia portar cistell rere cistell dels deliciosos tomàquets vermells al mercat.

Unes setmanes després de l’onzè aniversari del Mino, l’Amanthea Portoguesa va somriure de sobte quan va arribar carregant una olla de xili amb arròs i la va posar damunt de la taula davant del seu marit i els seus dos fills més grans, el Mino i el Sefrino.

—Potser hi he posat poca sal… —va dir amb una veu brillant i clara.

El Mino i el Sefrino es van tirar enrere a la cadira i van mirar en estat de xoc la seva mare, a qui no havien sentit dir una frase sencera en anys, i a qui encara menys havien vist somriure.

El Sebastián Portoguesa va saltar de la cadira i es va posar de genolls davant seu. Li saltaven les llàgrimes mentre xiuxiuejava:

—Gràcies, Verge Santa, per escoltar finalment les meves pregàries. Oh, Amanthea, estimada Amanthea, la meva preciosa dona!

—Oh, Sebastián, què et penses que fas? Seu i menja’t el sopar.

El Mino mai havia viscut un àpat com aquell. Van cridar l’Ana María, que estava estenent la roba darrere la casa, i el Sefrino va haver de córrer a buscar el seu germà petit, el Teófilo, al lloc on estava jugant al mur del cementiri. Gairebé va passar por quan va sentir parlar la seva mare: no havia sentit la seva veu des que tenia només un any. I l’Amanthea va parlar com si fos la cosa més natural del món, com si no hagués estat muda ni un sol minut de la seva vida. De fet, semblava que no entengués tot el rebombori i l’ambient festiu que es va apoderar d’un simple sopar.

I aviat, tot el poble sabia que l’Amanthea Portoguesa podia tornar a parlar i a somriure. Per a la major part dels vilatans això era un bon senyal.

Un cerrillo (un pècari) s’havia fet lloc entre els arbustos amb grunyits, i el Mino va veure com havia excavat la terra al voltant de l’auró. Va abaixar la xarxa de papallones i va seure en una branca que havia caigut. Si tingués una pistola! Amb una pistola probablement hauria pogut vèncer un cerrillo . Imagina’t quanta carn bona hauria pogut posar la seva mare a les cassoles! El Mino va sentir el soroll del seu estómac. S’havia acostumat a no estar mai del tot tip. Però es podia imaginar fàcilment com de meravellós seria tenir la panxa inflada, i fer-se un rot de plaer, satisfet.

Si pogués trobar una papallona extremament rara, una per la qual el seu pare pogués guanyar molts diners! Estava convençut que en algun lloc de la selva hi havia papallones desconegudes i boniques, les fotos de les quals no sortien en cap llibre.

Va mirar de reüll la seva capsa metàl·lica. Avui, cap morfo. Dues statiras , una papallona reina de la família Papilio i unes quantes Lycaenidaes, petites però molt boniques. Aquestes no eren troballes estranyes. Però les coses estaven canviant: a mesura que els buldòzers de La Compañía desforestaven parts més i més grans de la selva al voltant del poble, moltes espècies de papallones estaven desapareixent, també. El Mino ja gairebé mai veia el bell Morpho montezuma .