Gert Nygårdshaug - El zoo del Mengele

«Avui caminaré molta estona», va pensar el Mino. «Travessaré el petit riu cap a la densa selva del sud del poble, que un cop l’any, durant les pitjors temporades de pluja, s’inunda completament. Cosa que fa que sigui difícil d’explorar, perquè no hi ha camins.»

El Mino va arribar al rierol i va travessar-lo sense problemes; fins aquí era un entorn que coneixia. Aleshores es va treure una petita navalla de la butxaca i va marcar una gran creu a l’escorça d’un arbre.

Mentre s’anava endinsant amb compte cap a la selva mig a les fosques i plena de vapor, va tenir cura de trencar branques i tallar escorça dels arbres per on passava. No tenia intenció de perdre’s. Ben aviat es va trobar admirant una passiflora vermella en un arbust, i un lliri crinum de colors que no havia vist mai. Impressionat, va estudiar una bonica peperòmia que cobria elegantment amb les seves fulles verdes el tronc nu d’un arbre: havia arrelat entre les branques. Va acariciar dolçament el bulb rodó i una mica enganxós del centre d’una flor histeria amb els dits. Quanta bellesa! Quantes coses noves!

Tot just a la seva esquerra una papallona vermella i groga va aparèixer de sobte entre les branques. Va alçar la xarxa i… vinga! Ja la tenia! Era una rara Heliconidae . Poc després va caçar dues boniques Ithomiidaes , amb seccions transparents a les ales. Aleshores es va apropar a un morfo i també el va capturar, però per desgràcia una de les ales estava molt danyada. Era una pena, perquè era una peleides .

Es va quedar quiet durant molta estona sota un arbre, escoltant un estol de hoatzins que parlotejaven d’una manera tan còmica que gairebé es va posar a riure.

Es va plantar una papallona blava i groga davant seu. Va aletejar ràpidament i va fer ziga-zagues àgilment entre les fulles i les branques. Era una Papilionidae , una papallona reina? No, els colors no eren correctes. El Mino va aguantar la respiració i el cor li bategava molt de pressa mentre es concentrava a seguir la papallona que fugia. Mai n’havia vist una com aquesta, almenys no en la vida real. Es va concentrar en la persecució.

Tres intents amb la xarxa van fallar perquè la papallona va canviar de direcció de sobte. Després de l’últim intent es pensava que l’havia perdut, ja que havia volat hàbilment cap a la selva, però aleshores de sobte va tornar voletejant cap a ell. Ara el Mino estava excitat, sense ser conscient de res que no fos aquesta papallona, que havia de caçar costés el que costés.

Finalment, la papallona es va parar sobre un arbust mujare . Amb moviments gairebé imperceptibles, el Mino s’hi va acostar. I ja la tenia a la xarxa!

Esgotat, va seure per examinar la meravella, de la qual n’havia pressionat ràpidament el tòrax per adormir-la. Reposava sobre la seva mà, amb les ales plegades. Amb dits que hi tenien pràctica, vigilant de no danyar la pols, el Mino va obrir les ales de la papallona. Eren perfectes, amb dibuixos preciosos de color blau i groc, i un petit ull vermell al darrere de cada ala. No hi havia cap dubte: era una Papilionidae , una papallona reina.

Però el Mino no havia caçat mai un exemplar d’aquesta espècie en particular. Estava convençut que tenia una petita fortuna a la mà; no es podia esperar a arribar a casa amb el seu pare i buscar-la als llibres!

Va posar la papallona ràpidament a la capsa metàl·lica abans que es despertés i marxés volant.

Una de les seves mans estava vermella i li cremava; és clar, havia tocat les fulles del mujare on s’havia aturat la papallona. Però no importava; el Mino va riure i va ballar mentre resseguia els seus passos per tornar a travessar la selva.

Quan li semblava que era a prop del riu, de sobte va sentir un brunzit violent sobre els arbres de darrere seu. El soroll era eixordador; un vent poderós va arrencar de sobte les fulles dels arbres i els cabells del Mino es van embullar. Es va haver de tapar les orelles amb les mans. Aleshores va mirar amunt i va veure tres helicòpters fregant el dosser de la selva. Eren dels mateixos colors que els uniformes dels armeros : borgonya i groc. Es dirigien al poble.

Quan va arribar al rierol, el Mino es va adonar que els helicòpters havien aterrat. Insegur, es va quedar quiet i va escoltar. Una por indefinible se li estava començant a formar a la zona del seu estèrnum. Tot estava silenciós, extremament silenciós. Els ocells i els animals de la selva també s’havien espantat amb el soroll sobtat i intens.

Va trobar una pedra a la llera del riu i s’hi va asseure; va banyar la mà que li coïa a l’aigua tèbia. Era calmant. Però es va congelar; d’alguna manera inexplicable l’aire de sobte s’havia tornat fred.

Aleshores va sentir trets. Primer uns quants d’aleatoris, després una sèrie sencera. Finalment van espetegar un munt alhora; el Mino va sentir explosions i estrèpits profunds. Va serrar les dents i va mirar intensament el seu reflex a l’aigua; es movia amunt i avall: imprecís, clar, imprecís, clar. I tot d’una va ser conscient d’una cosa estranya: el reflex estava canviant gradualment de forma , i es va inclinar endavant per veure-hi més clarament. Primer, no podia creure el que veia; es va fregar els ulls i va tornar a mirar. Però era allí, clar i precís. La superfície de l’aigua estava completament quieta, com un mirall. Aleshores el Mino va fer un somriure curiós, un somriure que va aparèixer d’un lloc dintre seu que mai havia pensat que tenia.

Finalment van parar tots els trets i les explosions, però el silenci no va durar gaire. Els helicòpters s’havien tornat a enlairar i van remoure la selva com un huracà. Van fer cercles per damunt durant molta estona, i després van desaparèixer en la direcció d’on havien vingut. El Mino es va alçar de la pedra de la llera. Va caminar lentament pel camí a través de la selva. Es va parar un cop, i va treure la capsa metàl·lica. La meravellosa papallona era allí, amb els colors brillants i purs.

Quan va veure les torres de perforació, el Mino va sentir olor de fum. I juntament amb aquest, el sabor més intens de pólvora. Aleshores va veure el fum. Venia del poble. Blanc i sinistre, s’enlairava cap a les copes dels arbres. El Mino va començar a córrer, primer a poc a poc, després cada cop més ràpid.

—Papa! —va cridar—. Mama!

L’església era una pila de runa fumejant. Al costat del que havia sigut el mur del cementiri, el Mino va veure el cos retorçat del pare Macondo. El seu cap estava fet a trossos pels trets. Més enllà va veure la vella Esmeralda estirada en un toll de sang. Va veure el Lucas i el Pepe. Estaven estirats sense moure’s, amb les boques i els ulls oberts. Una tortuga amb la closca pintada furgava sota el coll sagnós del Pepe.

El Mino va començar a plorar.

Cossos morts, gent a qui havien disparat fins a trossejar-los, s’estenien pertot arreu. El mercat de verdures havia quedat arrasat; les cases dels voltants fumejaven en ruïnes. Sang, sang, sang; a tot arreu hi havia sang.

—Mama! Papa!

El Mino va córrer tan ràpid com va poder, cridant i bramant tota l’estona. La casa de la senyora Serrata estava intacta. I allí, allí hi havia casa seva, acabada d’emblanquinar, amb els porticons pintats de blau. Mentre feia el tomb al magatzem es va aturar de sobte: a terra davant seu hi havia la seva germana bessona, l’Ana María, amb el Teófilo en braços. Estaven quiets, amb els cossos curiosament distorsionats. Hi havia un petit forat sobre l’ull dret de l’Ana María. I al voltant de la boca del Teófilo hi havia sang. El seu petit pit no respirava. Aquí, el Mino va parar de plorar.

Va trobar el Sefrino, el seu pare i la seva mare davant de la porta principal oberta. Jeien en un gran toll de sang que es començava a coagular. Un eixam de mosques brunzia sobre els cossos mutilats. La mà dreta del seu pare agafava l’esquerra del Sefrino. Un estenedor amb una argante a mig muntar era al seu costat.