Sebastià Perelló - La mar rodona

Здесь есть возможность читать онлайн «Sebastià Perelló - La mar rodona» — ознакомительный отрывок электронной книги совершенно бесплатно, а после прочтения отрывка купить полную версию. В некоторых случаях можно слушать аудио, скачать через торрент в формате fb2 и присутствует краткое содержание. Жанр: unrecognised, ca. Описание произведения, (предисловие) а так же отзывы посетителей доступны на портале библиотеки ЛибКат.

La mar rodona: краткое содержание, описание и аннотация

Предлагаем к чтению аннотацию, описание, краткое содержание или предисловие (зависит от того, что написал сам автор книги «La mar rodona»). Если вы не нашли необходимую информацию о книге — напишите в комментариях, мы постараемся отыскать её.

La mar rodona com una peixera. A dins hi viu gent, damunt d'una illa, i per més que passi el Temps saben que viuran sempre plegats. D'aquí no hi ha manera de sortir-ne. La qüestió, llavors, és des d'on t'ho mires.El 1936 és el fill d'una barberia de poble que observa els adults quan s'afaiten. Els 70's consecutius a la mort del Dictador, és una síndria que rodola pel carrer i congrega tot el veïnat a mirar una morta. Els 2000 és un jove erudit que oficia des del hall d'un antihotel, creat a partir de les seves teories sobre el turisme com a condició humana.Això és i no és Mallorca: una novel·la de Sebastià Perelló que mira desaforadament, amb els ulls a flor de closca, tota una societat a tres moments de la seva història. On cada narrador, presoner, ho vol capturar tot amb les seves paraules, especialment el que s'esquitlla, que és la totalitat en una illa d'on no fugiràs mai i on s'interpreta cada dia una nova variació sobre el tema de la mentida.

La mar rodona — читать онлайн ознакомительный отрывок

Ниже представлен текст книги, разбитый по страницам. Система сохранения места последней прочитанной страницы, позволяет с удобством читать онлайн бесплатно книгу «La mar rodona», без необходимости каждый раз заново искать на чём Вы остановились. Поставьте закладку, и сможете в любой момент перейти на страницу, на которой закончили чтение.

Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

La qüestió és que mai no vaig donar el bitllet a n’Aina. No em facis dir per què ho vaig fer. Devia ser aquella rendició, el cos extenuat, veure, en la manera que tenia de passar-se la mà pels cabells negres, un home afligit. Com si fes olor de derrota. Com si amb aquell gest em pogués fer lluny del fracàs, separar-lo de mi. I ja ho veus, ha estat precisament això que m’ha ratat els anys. Mai no ho ha sabut ningú fins avui. El duia a la butxaca. Com un trofeu, i només era un paper, allò que tiren, les despulles de l’enemic. Només era fer-se dolent. Com un lladre o una geneta. I era un secret. Només havia de fer bona cara. I no n’hi ha d’altra. Només es tracta de dir-ho. Així. Sense contemplacions. Com qui no diu res. Tu diràs que només va ser això, una malícia, una malifeta d’al·lot geniüt, però en la fibra d’allò hi havia ràbia, coses lletges, i tot allò que s’ha malbaratat després. Perquè sempre és així: fas qualsevol doi i no te’n tems però de sobte té aquella manera furtiva i amarga de perdurar. Perquè només era un bitllet, un paper doblegat. Però dues setmanes més tard va ser allò que havia escrit un que ara era mort. I no hi havia volta de full. Ja no hi podia fer res. I no podia dir res. Ni a mon pare ni a ningú. ¿Com justifiques que tens el missatge d’un home que l’endemà d’haver-me’l donat va desaparèixer? Se l’endugueren a Palma i el mataren. L’executaren al cementeri. I enterrat a la fossa comuna. Ningú no sabia res del cert, però tothom en parlava, les bèsties i tot. Sense por, fatxendes. Primer vàrem saber que l’havien agafat i ja no era a la presó. I després en Viró mateix va dir que l’havien escabetxat. Aleshores tot ja va ser una altra cosa. De tot d’una només va ser allò que havia passat. Una feta. ¿Què vols? Tothom va quedar regirat. Però ben aviat va ser com una fita, un lloc per on havies de passar una vegada i una altra. Quan un fet ja no és només un esdeveniment i s’ha convertit en un lloc on vas a parar sense voler-hi anar i t’hi sents perdut. Que no diu res, però no calla. L’error que ja no pots corregir. Després va ser com dur alguna cosa escrita als ulls, i ni tu i tot sabies llegir aquella lletra, ni quan eres davant el mirall. I el bitllet em cremava a la butxaca, travessava la roba i era com si s’aferràs a la pell i s’hi hagués de tatuar. I volies creure que només era paper banyat. Però va ser un verí lent, un corc, formigues que et caminen la pell. I senties que hi havia alguna cosa irreparable, en tot allò. Aquell desfici, una bellugadissa, com si tu fossis la teca i allò s’atipàs de tu. Eres el pa i el companatge, com si un animal t’ensumàs, i golut, salivàs, sempre just abans de la queixalada. Una rampa a l’ànima. Deutes que no pots pagar. Perquè l’hauries pogut donar a n’Aina quan ja era mort, però senties l’orfenesa de la vergonya i t’hi havies envescat, no podies esser res més que l’animal dòcil i poruc que cerca els racons, que teixeix la distància que el separa de tothom i la dissimula. No hi podies fer res, encastat en aquella humiliació inconfessable, en la solitud sòrdida de la decepció que et feia callar com un mort. Només pensar en la mirada de n’Aina quan li donàs el paper ja era insuportable, com un vent avorrit que no em deixava alenar i em feia basques. I aquell desig de ser castigat que va venir després, quan aprens que no has de mirar enrere, que el passat és la baluerna que has de deixar estar, però mai no t’abandona la sensació que hi ha no saps qui que sempre t’acompanya, ulls que t’espien. I ets un home i gent que no saps i voldries desertar de tu i de tot aquest tragí. Et mires la cara d’ovella al mirall i veus les urpes de llop. Ets un renegat que només calla, voldries fer-te la traveta, delatar-te, trair-te, acusar-te, i no saps a qui has d’anar, perquè ja no hi pots fer res. I encara ara, que n’he parlat, no puc deixar de pensar en coses que sé que no diu allò que he contat. Com si hagués deixat a la vista allò que hi manca, un buit. No dus el viatge, però encara sents el pes que has amollat. Sents les mans buides. Com quan mires aquest pitxer de la padrina que es va escarbotar, en un descuit es va trencar l’ansa i ja només veus allò que hi falta. Sempre ho sabràs i aquell bocí que no hi és sempre t’esmussarà. Hi passaràs el dit i sentiràs el test raspós, aspre com la fruita verda que no ha madurat. I aprens que només has de deixar ressonar aquesta llacuna, que tu ets el lloc on ha de comparèixer tot allò que no té nom, i que no hem gosat dir. Perquè en mi sempre he sentit que bategava aquell mort, en els meus records, i que en la meva memòria sempre compareix. Aquell, o ja era un altre que venia, allò ja no era ell només, perquè era una allau de coses, retxes dins una aigua tèrbola, cendres, ombres i deixalles que t’envestien, com si guardassis en tu un secret de tot allò que has arribat a creure que no sabies. I tu ets com un esbart de ratapinyades que cerquen la sortida en una cova que es perd en la foscor més negra.

Per ventura va ser pitjor allò que va venir després, aquella bassa d’oli, els dies apaïsats i tebs, com si les hores s’escampassin i ja només fossin el solatge d’allò que no passava. Les converses que no teníem, les rialles que no rèiem, les coses de què ens afluixàvem, les paraules que callàvem, tot allò que quedava sense fer i que ens desfigurava la fam que teníem de menjar-nos el món. Fins i tot entre el trau i la nafra, i aquella fantasia, aquell miratge d’allò que no podia tocar el desastre, les ganes de viure, el dia a dia, els sentits i la mar, i la força que no saps d’on ve però que t’empeny i les barques i els pins i l’alegria i els ulls vençuts de claror i la pell que sempre sap més que tots nosaltres plegats, hi podies endevinar aquell aire descarnat i deslluït d’allò que no acabes de creure, cascavells que no dringuen. I els ulls que semblaven no topar amb res, com si sempre fossis davant la mar gran. Feies la feina d’esma. Repassava els cabells darrere una orella i només sentia les tisores i parava esment als dits que movien l’eina quan només tallaven l’aire. Només volia passar inadvertit. Esser discret. No fer nosa. Semblava més seriós i reservat i la família va pensar que em feia gran, que ja era una persona assenyada. Els vaig ensabonar a tots. Però l’ànsia de discreció és llampant, i aquella inquietud em feia sentir com si jo mateix fos les cortines que no deixaven veure res de mi. Jo era aquell endomassat. Sempre dret com un ciri, que no en deia ni mitja, com si anàs amb una pedra dins la boca. Sentia aquell desassossec, aquell desacord dins meu, aquella certesa d’haver comès un error i de res no servia penedir-se’n. Em devorava el remordiment i era això que em feia els gestos vençuts, i jo només era els meus escrúpols. Em repugnava aquella por, haver tornat desconfiat, l’aprensió que tenia de ser descobert. La padrina deia que això era d’haver anat a la presó, que abans no era tan esquiterell. Era com si aquella endemesa m’hagués contrafet, perquè pensava que ja seria sempre així. No bastava amb allò que havia fet, era que en mi ja hi havia una disposició de ser previngut, que m’havia d’acopar, com s’apleguen unes ales. I va començar aquella obsessió de tancar portes i finestres. Res no havia de quedar obert. I sempre que m’asseia a una taula havia de tenir paret darrere. Encara m’escarrufa sentir que algú passa sense tocar-me l’esquena, perquè basta sentir aquell aire desplaçat i tenc basques. I no puc veure unes claus al pany. Em fan nosa. Obre i tanca, però no les deixis posades. I aquell afany que poses a arreglar coses que s’han espenyat. Fa anys que faig restauració. Quan vàrem llevar la barberia i vàrem posar la botiga d’espardenyes i sabates, ja vaig començar amb les taules coixes i els canteranos desballestats, calaixos que no obrien, paravents i caixes de monja. I les taques. Allò que no hi ha de ser. Basta. Sé que tot això només són manies. Que no és això, que vull dir. Que només vull desviar l’atenció. Allà on hi ha taca no hi ha forat. I n’hi ha, de forat, en pots estar ben segur. Has d’amollar els cans, que corrin, has d’alliberar el temps. Desfer allò que ja està fet. Aquest impossible. Desfer-te. Dir allò que no té nom amb les paraules que no tens i que t’assalta la boca. Alçar la pols, remoure aquests baixos de la pena que has passat. Hi ha mals que volen crits. No hi pots estar més així, com si t’haguessis clavat els anys amb reblons. Botons de clau curt i cabota grossa. Els dies amb capitoné. El capçal, la banqueta, el puf, el sofà. Perquè has provat d’entapissar-te la pell i els ossos, tot ben encoixinat, perquè arribes a creure que de tu en faran tiretes i cordons, perquè saps que la pell ja és del llop. I els ossos són coses que trobes en el lleu. Que tu eres la vergonya que han deixat. I t’ho empasses, ja ho crec. Però has de fer com el matalasser. Treure el bastó per estovar la llana. Aquesta és la teva feina: fer i desfer.

Читать дальше
Тёмная тема
Сбросить

Интервал:

Закладка:

Сделать

Похожие книги на «La mar rodona»

Представляем Вашему вниманию похожие книги на «La mar rodona» списком для выбора. Мы отобрали схожую по названию и смыслу литературу в надежде предоставить читателям больше вариантов отыскать новые, интересные, ещё непрочитанные произведения.


Sebastián Salazar Bondy - La ciudad como utopía
Sebastián Salazar Bondy
Sebastián Blaksley - Elige solo el amor - Sabiduría
Sebastián Blaksley
Sebastián Rivera Mir - Historias entrelazas
Sebastián Rivera Mir
Sebastián Peralta Galisteo - Los pilares del potencial humano
Sebastián Peralta Galisteo
Sebastián Borensztein - El ruso
Sebastián Borensztein
Sebastián Bermúdez Zamudio - Setenil 1484
Sebastián Bermúdez Zamudio
Juan Sebastián Ariza Martínez - Educación, arte y cultura
Juan Sebastián Ariza Martínez
Sebastián Rodríguez Cárdenas - Laberintario
Sebastián Rodríguez Cárdenas
Santiago Auserón Marruedo - El ritmo perdido
Santiago Auserón Marruedo
Carlos Amunátegui Perelló - Teoría y Fuentes del Derecho
Carlos Amunátegui Perelló
Mauro Sebastián Martínez - Como viento de verano
Mauro Sebastián Martínez
Отзывы о книге «La mar rodona»

Обсуждение, отзывы о книге «La mar rodona» и просто собственные мнения читателей. Оставьте ваши комментарии, напишите, что Вы думаете о произведении, его смысле или главных героях. Укажите что конкретно понравилось, а что нет, и почему Вы так считаете.

x