Sebastià Perelló - La mar rodona

Però no és això, que vull dir. Saps que n’arribes a fer, de voltes, com un que ganduleja, i fa el ronser i va amb romanços. Tantes contemplacions i aquesta manera d’estirar la conversa. Has d’escatar allò que continua passant, perquè t’ha perseguit fins aquí i t’ha fet el cor negre. Amolla-ho d’una vegada. Sense fer voltera. És això que t’ha tancat el cor, sempre amb aquest ull que vigila i com si fossis buit. Un clot. Aire i silenci. I aquesta sensació de no tenir què alenar. Com si algú hagués fet una pregunta que no has sentit i no te’n queda altra: has de contestar. Com si de sobte només fos aquests mots. Només els mots, com si fossin boques obertes. Com si t’haguessin de devorar. O ulls que et miren. Com si els haguessis guardat fins ara. I ja saps que no és el mateix. Allò ja no és recuperable. Pots fer memòria, però serà una altra cosa. Perquè és viva i batega i torna vella. No s’estotja la memòria com s’estotja el Santíssim. Si és per demà ja és pel ca, ja ho saps. I és això que t’ha deslligat de tot, sempre un tros lluny, com si fossis allà, entre tu i ningú. Ja ho va dir el secretari de l’ajuntament, un dia, que tenies els ulls estupefactes, i tothom va pensar que devia ser gros, perquè allò semblava una flastomia. Era tan bufat aquell home. Però tenia raó. Sempre has anat alerta, només has estat aquest tenir esment, un home sensat. Ben aviat vares aprendre a ser el que et separava dels altres. Així, decantat, sempre a punt de girar el cantó. ¿Com no n’has de parlar, ara? Com si t’haguessin expropiat els anys. El que vull és confús, sempre ha estat així. Fins que me n’afluix. Però els cans lladren. Camines, corres i no trobes assossec. I sents que et persegueixen. Mires enrere i no hi ha ningú. És a la post del pit que et lladren, ben endins. Qualque cosa hi ha, alguna cosa senten. Però si un t’entràs i t’arribàs al cor trobaria casa santa. I sents gel al clotell, t’hi passes les mans i no hi ha res. Sol, com un mussol. I arrufes les espatles.

Pierre d’alun calme le feu du rasoir . Calma la irritació i és cicatritzant. Tanca les ferides, és astringent, clou els tallets que fa el raor quan la pell és molt sensible. I és desinfectant. I no emmascara la mala olor, perquè no en fa gens, és inodora. Passes la pedra per la pell i aquella ardor s’apaga, s’esmorteeix i l’efecte és d’una placidesa sedant. M’agradava fer-la servir, sentir que aquella coïssor desapareixia i després bastava passar les mans lentament i produïen un efecte balsàmic. Tots tancaven els ulls i es deixaven fer, s’enterbolien i semblava que s’haguessin condormit. Aquelles galtes tranquil·les que perdien el color ardent després de l’afaitat. Hi havia una tendresa eixuta en aquell gest, un compliment brusc, que sempre feies en un silenci absolut. Com una carícia crua i animal, com passar la mà per la gropa d’un cavall. Si en aquell moment un client t’hagués mirat als ulls hauríeu sentit una vergonya rara, hauria estat una grosseria. I aquell silenci només era silenci. Res més. Només aquella frescor i la pell que s’havia contret, els llavis dels tallets s’havien estret i s’havien clos i no en quedava ni senyal. Com si no hagués passat res. Però hi ha nafres que no es curen. ¿I què fa la pedra d’alum amb el disgust i les enrabiades? ¿I amb la culpa? ¿I el remordiment? Barber pietós fa la llaga pudenta. I aquesta put com a carn de vas. Aquell dia vaig fer un tall a la cara d’en Peret, i ell va flastomar. Pareixia que s’arrabassava les paraules de la gargamella, i al mirall vaig veure que treia el geni amb aquella cara que sabia fer quan no estava conforme i tenia la boca amarga. Has d’estar amb allò que fas, va dir, i no tenir el cap a la lluna. I per acabar va amollar una d’aquelles sentències que ningú no sabia d’on les treia: el poder fa oi com els dits d’un barber. I aquell aire rebordonit de mestretites va fer riure tothom, perquè, encara que fos un home cantellut, era una ànima de Déu. Fins i tot va riure l’animal, que aquell dia no anava vestit de falangista, s’havia posat una americana de llistes que li venia esquifida i semblava acabat d’arribar de les Índies. A mi, m’havien pujat els colors a la cara i veure que aquell ase se’n reia em va treure de solc. Vaig arrufar les celles i vaig dir coses que et passen pel cap quan la ràbia et rosega l’ànima. Jo què sé què vaig dir, qualsevol cosa. Des que era petit li deien en Viró perquè tenia quatre pigues a la banda esquerra de la boca, com cagarades de mosca, i brutejava. Els al·lots el cercaven i en veure’l es posaven un tros de mata a la boca, perquè els pastors deien que espantava les mosques vironeres. Però ben aviat tothom li va tenir por, era un malànima i amb les seves males arts s’havia fet l’amo de les ametles. Com un reietó ufanós, i un cacic miserable, un senyor de siurell, que es feia tractar de don. I veure’l, com un tascó de pa negre, amb aquell vestit llistat de color clar, supòs que em va fer repetir allò que havia sentit dir a algú abans que ell entràs a la barberia. Com una mosca dins la llet. Devia ser cosa d’això. Tothom va callar i aquelles paraules no varen caure en terra. Mon pare va quedar sembrat, amb el raor enlaire, com una estàtua. En Viró tampoc no va dir res, però una mà li va anar a parar just allà, quan anava vestit de blau, on duia la pistola. Em va posar les mans damunt les espatles sense fer-me mal. ¿No t’han ensenyat a ca teva quan convé callar? Vaig sentir aquelles mans com si fossin un cilici, ningú no gosava dir res, com si haguessin espedaçat aquell silenci i els haguessin tapat la boca a tots. Mon pare va fer dues passes i va deixar la navalla al tocador. L’havia passat pel paper de diari, pasta i pèl de barba, i havia plegat la fulla. Sense mirar en Viró em va dir, amb aquells ulls de pa eixut que no li havia vist mai, au, passa’m davant i vés per amunt, com quan m’enviava a la meva habitació perquè n’havia feta alguna. A callar, va dir, hi està convidat tothom. I a ca nostra només tornen a la boca les paraules que jo dic. I no n’hem de parlar més. Va tornar al seu lloc, va agafar el raor i va continuar amb la seva feina. En Viró no sabia on s’havia de posar i sense dir res, com un bou, va sortir de la barberia.

A l’hora de dinar mon pare em va barrejar de valent. I vàrem partir cap a la presó empiocats, amb aquella boca trista d’anar plegats pel carrer i no dir res. Havia plorat i encara sanglotejava. Però no m’espassava aquell esclató de ràbia continguda. Estava empipat, com un infant rebec. Tenia entravessat en Viró, i no entenia que hagués de baixar el cap davant aquell animal. I trobava que mon pare era un poruc, i veure l’audàcia d’en Viró, que el tractava com un no ningú, i que tots aquells homes de la barberia es comportaven com uns cagats i aguantaven aquells arrambatges, em feia sentir descarat i decidit. Aquell dia a la presó no mirava les coses de la mateixa manera. Veia aquells homes acoquinats, sense coratge, que amagaven el coll entre les espatles, que s’arrufaven i les cames els feien figa, com si només fossin allò que pesaven, sí, homes de pes que només eren això, llast, pesantor que els aclaparava i quan s’asseien a la cadira només eren aquell renou feixuc. Els hauria bastonejat. Ni la pedra d’alum hauria apagat aquell foc que treia pels queixals. Quan va tocar el torn a en Sebastià de can Fosc em va dir que tenia una senalleta acabada i que aquesta seria per a ma mare. Allà, a la presó, n’hi havia que feien llata. Amb l’espart feien senalles, cabassos i covenets. Mentre em deia això em va passar un bitllet i me’l vaig posar a la butxaca. Aquell dia només me’n varen donar un. Jo sabia que l’havia de donar a n’Aina del Pou Salat. Feia més de dos anys que festejaven. Però aleshores no sé jo què s’havia torçut. El mirava a la cara, desafiant, i el veia, magre, desfet, amb aquelles crosteres a la cella i a la boca perquè l’havien ablanit. Això era ben segur. Era mestre d’escola i partidari del Front Popular, i jo havia sentit a la barberia que l’havien denunciat. Això vol dir que el passaran per l’adreçador, havia comentat mon pare. Li assajaran la verga de bou. Com un ca. Deien que l’enviarien a picar pedra, o que se l’endurien a Son Coletes, a Manacor, o a Palma, a can Mir o al convent dels caputxins de la plaça de l’Olivar. O el posaran davant un escamot, li taparan els ulls i el mataran de matinada. I després aniran tots a combregar, aquests fills de puta. Però passaven el dies, l’havien enviat a la Casa del Port de Pollença, però l’havien tornat, després se l’endugueren a Albercuix, deien per la barberia, però ell ens va dir que l’havien duit al Cap Gros a Alcúdia. Només el marejaven, tenia el desconcert als ulls i li havien deixat el cos com un llàtzer. En feien befa i el veies tan desposseït. Com un espectre. La resta de presos no piulaven. Aigua i oli. No el menyspreaven, però tothom sabia que se n’havien de decantar. Que el volien així, sol, negat en aquella misèria, menyspreable. No és que jo li recriminàs res, però aquell dia el veia humiliat, amb les mans que li tremolaven. El tou dels dits menjats de tant que s’hi passava l’ungla. No vaig sentir llàstima. Aquell dia havia anat a la presó amb els ulls més implacables. El veia abatut i en la mirada dels altres, acabat. M’atacava els nervis sentir la seva impotència, em sentia decebut, aquell home esfondrat com un esbaldrec. I l’esglai que li corcava la mirada. Com si l’haguessin capolat i ja només fos l’ombra raquítica i malmenada de la seva pròpia abjecció. I jo volia veure’l violent, atroç, sentir la fermesa en les seves venes, un animal robust, i no aquell perfil escagassat. Sentia la meva desil·lusió, com un tel de desencant i despit que no em deixava veure la seva audàcia, ni el desig enèrgic i temerari que li aprimava els llavis i li feia estrènyer les dents. Era en aquella boca, que hi havia el coratge. Com una valentia òrfena, com si ningú no pogués arrencar-li aquell silenci que s’abraonava a les barres closes. I entre cella i cella, negres com el carbó, només que hi haguessis parat esment, hauries vist tota l’obstinació d’un home que no està conforme en aquella arruga estellosa com un escarràs. Però aleshores jo no hi veia de cap ull i pensava amb els peus. Només files prim després, creus que hi poses els cinc sentits, que has dreçat les orelles, i encara no basta. En allò que importa no hi poses atenció i sembla que has passat l’esponja i no ha quedat res de res.