Sebastià Perelló - La mar rodona

La mar rodona

Edició digital: setembre de 2020

© 2020, Sebastià Perelló

© 2020, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Correcció: Agnès Prats, Maria Bohigas

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-7329-280-1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Sebastià Perelló

CLUB EDITOR

BARCELONA

Paper banyat

La peixera

A lloure

Plus rien, restait le souffle Mallarmé

I will show you fear in a handful of dust T. S. Eliot

Große Ereignisse nehmen manchmal ihren Anfang in Friseurstuben. J. Roth

The time is out of joint. Shakespeare

La primera imatge que m’envesteix és aquella manera de mon pare de passar-se el raor pel call de la mà. Sense mirar, perquè té els ulls clavats al mirall. Just abans de començar la feina. Com si l’atenció només fos un gest, un posat. Les paraules que sents t’han de tocar com l’aire que deixen anar les cortines. Tu ara ets les mans que afaiten, res més. Donaràs conversa seguit seguit, però no en faràs memòria, és com si allò que dius i allò que sents només fos escarnir coses que tanmateix no has après. Perquè rere aquells ulls vius sempre hi havia una mena de letargia. Escoltar com qui sent ploure. Coses que no has d’aixecar d’en terra. Qui parla, sembra, qui escolta, cull, deia. Cabells i borra que després agranaràs. Aquell munt de pelussa ran del portal, com si fos estopa. Perquè el teu paper és aquest: passar inadvertit. A les sordes. I és el que vaig aprendre. Era part del negoci. Aquella cara atenta, que mostra respecte, para esment i alhora es fa el desentès. I un bon callar. No fer massa ni massa poc. I mai no et sabrà greu haver callat, deia mon pare. I la padrina feia capades i li donava la raó: Déu parla per qui calla. Així la feina t’ha de retre. Però jo no l’he sentit motar. Només aquest silenci oscat de coses que no vull contar i em cremen la llengua. N’estic fins a les arrels dels cabells, d’aquesta murga muda. Perquè encara ara hi ha dies que no puc alenar. I aquesta forma d’estar mal a pler, com si sempre estàs en casa externa. I en faré, de voltes, perquè les paraules no em vénen a la boca, no em surten a camí, no. Ja he après a esperar-les, com s’espera el perdó. O els retrets que ningú mai no t’ha fet.

Hauria pogut perdre el cap, però em vaig abandonar a la certesa de saber que un mai no acaba d’aclarir qui és. La idea de ser molts i tants m’ha fet sentir inconsistent i he pasturat en mi com en un laberint. De sobte és com un museu, i sales i més sales, on ja no saps si hi has posat els peus, o tens l’aparença d’un mapa envitricollat del metro d’una gran ciutat, on sempre t’has sentit estrany, o les infinites galeries i tubs d’un clavegueram per on corre l’aigua residual i la que cau dels núvols. I tot és u i tantes coses que no saps, venes que s’han nuat, i de mi he arribat a no saber destriar què ha caigut dins un pou i ja no sé on para i allò que m’ha fugit, però que encara em batega als polsos. Sempre he estat aquesta figura niala que per anar bé no havia de topar amb res. Un home conformat. Que no calia aixecar el cap, i que si ho mires bé te’n pots afluixar, de fer una cosa o altra. Arribes a creure que tot hi cap, en l’embalum de tot això has deixat de fer. No vols pensar que en allò que deixes estar hi ha l’efervescència dels fets, que es belluga amb la mateixa inquietud irrebatible que els dies viscuts. Només són decisions que no has pres, arribes a dir. Ets en una habitació a les fosques. Just en el moment que en surts, quan ets ben davall el capçal, allargues el braç i toques la clau del llum. S’encén i sents el desconcert de ser al bell mig d’un embull. El que tu volies fer era apagar-lo. Coses que passen i que no has volgut fer. Perquè no hi havia determinació, no era deliberat, d’això, n’estic segur, encara ara. O això vull creure. Un descuit. Era com una inadvertència o com una llacuna, un espai en blanc. Coses que s’han arrencat de tu i suren sense propòsit fins que tenen aquell aire indiscutible d’allò que no ha passat, que no té res a veure amb tu, que les pots decantar fins que s’han eclipsat, fins que l’oblit les capola. Com si totes aquestes cabòries no tenguessin cap relació amb mi, que només són com aquella traça que deixen els bessons evanescents que no acaben de néixer, que moren en les primeres setmanes de gestació. I poses tota la confiança en allò que sempre deien els vells: tal faràs, tal trobaràs. Perquè era una cosa que jo no havia fet, era l’escòria d’una despreocupació, que deixava veure clarament les traces d’una negligència feliç. Una desimboltura. Perquè aleshores només era un nin. Què t’he d’anar a dir, si jo mateix mai no he sabut del cert si l’ase m’havia fugit o era jo qui l’havia amollat. Hauria de ser amb la veu d’un altre, que fa niu en mi, deixalles d’un que es va dur a perdre, i va guardar silenci, quan aleshores això va ser un secret, aquell que no sabia res de mi, que m’he fet vell i no l’ha vist créixer, aquell que no és la meva vida, que hauria de venir, sense alè, amb el negre de l’ull que no ha après a ser poruc perquè encara no ha mirat mai enrere, i deixar-me parlar amb tota la boca. Posar-m’hi els dits i dir: aquesta boca és meva. Deu ser cert això que diuen que sempre parles per algú de qui no has volgut dir el nom i que calla i sotja, d’amagat, des de les teves pròpies entranyes. Com una ombra que ha esclatat i s’ha esbravat i ja només és aquest baf que s’expel·leix en la respiració i entra pertot, aire que ja han alenat i t’infla el lleu i passa pel ganyot de tothom, i t’enfita la pell i la roba, s’incrusta als mobles i a les parets llises, s’aferra com l’estepa negra a les cortines i ja no te’l trauràs ni tossint. Una bavor apegalosa, un gas mostós que ens bofega els mots que s’han abismat en el silenci d’un secret.

Aleshores no era així. Era aquella olor de tovalloletes planxades i la fortor d’essència que embaumava la barberia. Ja de ben petit m’agradava asseure’m a la trona Thonet que feia servir mon pare per tallar els cabells als infants, i des d’aquella mena de púlpit mirava les cadires Jaso niquelades amb els seients amb reposapeus, els respatllers de reixeta i els braços de porcellana esmaltada color crema, o els miralls biselats, els tocadors, les pintes i la corretja per afilar els raors. Feia ben poc que havien canviat les cadires de caoba de Cuba, que venien d’una altra barberia, la d’en Ruixat, que l’havia tancada després de l’atac de feridura. Deien que havia afaitat l’Arxiduc i en Sorolla, el pintor. Varen anar a parar al taller de ma mare al fons del corral, on brodava. Després s’hi va afegir la tia Antònia, que plegava punts de calça, i reien mentre el meu germà petit volia afaitar la padrina i ella li deia que no calia, que pels quatre pèls clars que tenc no val la pena que m’ensabonis. Però es deixava fer, i si entrava madò Farrera i la trobava amb la cara ensabonada no se’n podia avenir. Ets una annerota, li deia, i aquest nin és un consentit que no en fa de bona. És que ets més criatura que ell. I la padrina, sense alçar el cap ni obrir els ulls, li contestava que la deixàs estar. Els anys t’han envinagrat. Entra a la barberia i digues a n’Antoni que te talli els cabells à la garçonne , per ventura no faràs aquesta cara d’escabetxada. I aquella, d’una revolada, girava cua i ja era al carrer. El taller era com un cel bord, perquè allà s’hi apinyava la poca vida privada que hi havia en aquella casa. Només allà, ben endins, sentíem que érem a ca nostra. I a la cuina, que era el feu de la padrina, i era l’únic lloc que no feia olor de colònia Ron Quina.