Sebastià Perelló - La mar rodona

De vegades només ets l’ànsia de dir tot allò que et ve a la boca. Aquesta agrura que puja, coses que revénen i les ganes de perbocar, però no saps com, s’entravessen a la gola i només sents l’acidesa que crema i sembla que socarra les paraules. El gust de cendra, i una ràbia recremada que t’entela el paladar. Com si t’haguessin abeurat de sutja. I els mots ja són aquesta borra negra i tu n’ets el guardià. Només et queda enviar-te aquesta saliva fosca. Deixar ressonar en tu allò que ha quedat sense dir. Perquè ja t’ho deien. Una cremallera a la boca. I les orelles dretes. I quan trullejaves per la barberia o sorties al carrer, perquè era l’estiu i els homes esperaven defora quan feia calor, callaven, perquè hi havia paper blanc, deien, com si tu no sabessis res, i tot era parlar de passerells. I si passava n’Àngela de can Remirat amb les amigues que anaven a brodar a ca les monges, en Toniet de can Ros, que bevia cassalla com un clot d’arena, les escometia amb una glosa bruta:

Al·lotes teniu enmig

de sa forcadura

una figaflor madura

espipellada de niu.

Calla, animal, li deien, i era com si no hi hagués res de nou, només aquell esburbat que cantava i la vida fos això: estalonar-se a la paret de la barberia i riure amb aquell ase, que tenia com un tel de llet a l’ull i no mirava mai a la cara, com si et cercàs a tu pel pit i allà no hi fossis. Perquè aleshores ningú ja no es mirava als ulls i pareixia que a tots els havien apedregat la boca. Tots semblaven amics d’enfora. Ningú ja no gosava parlar davant segons qui, havies d’anar amb compte i tot eren mitges paraules. Tenien por i la majoria es feien el desentès. Era com si tot allò que sabia tothom no existís, les llistes negres, els assassinats a entrada de fosc, que n’hi havia que els havien fet beure oli de ricí o de motor, que havien convertit el sindicat en una soll, que es cremaven cadàvers, que al fill del pastor l’havien tancat en un vaixell que voltava per la badia perquè era carrabiner i era caparrut, que n’hi havia més d’un que l’havien tirat dins un pou, que els que ara comandaven es jugaven els presos a les cartes, que hi havia boles blanques i negres, que a l’amo de can Vent l’havien torturat als sestadors de can Pansit i l’havien deixat com un pedacet brut, i ara la dona l’asseia a la fresca amb aquells ulls buits i la boca desfeta sense dents, erugat, com un ca que no lladra i només grinyola perquè l’han atupat, mentre es rapinyava els braços. Que n’hi havia que no tornarien mai perquè els havien enterrats en calç viva i terra. Que era el capellà des de la trona qui ens tenia a tots esverats i no era de cantar missa. Bastava que et posàs els ulls damunt i ja havies begut oli. O això deien. Perquè si l’untaves bé, i d’això se’n feien càrrec quatre beates, per ventura podies esquivar la garrotada i no t’enviaven al moll, o a l’escola de l’Espinagar, devers Manacor, ni als Banys de la Fontsanta de Campos. I mutis. I tots sabíem que a la mare d’en Tomeu del Sindicat, que era un dels que remugaven més, no la varen deixar endolar quan li mataren el fill. I va sortir nua al carrer, amb els ulls agostats més inconsolables que he vist mai, com si li haguessin esbromat les llàgrimes i allò només fos aigua sense res, sense pena i tot, que corria galtes avall i queia amb força, i ella només fos un espadat que caminava, com si li hagués caigut l’ànima als peus i la trepitjàs.

Després de la primera visita a la presó les coses varen canviar. Ni la barberia semblava el mateix lloc. Bé, tot semblava igual, però s’hi afegia una quietud. Amb això no vull dir que fos tranquil, no era serenitat, era una apatia que s’apoderava de la manera de caminar de la gent, les mans inertes, com si a la majoria li haguessin fallat les ganes, amb aquells ulls d’estar al mig del carrer i no saber què hi fas, allà. Miraves algú que menjava i només era veure moure les mandíbules, com si no ho haguessis reparat mai. Dos que es topen i es donen la mà i hi havia no sé què d’incomprensible en aquell gest mecànic, com si fos un despropòsit. La padrina es rentava els peus al corral i la imatge s’enredava, t’hi embolicaves, tot era més estrany. Ningú no callava igual. A les barres, a les dents, hi veies un desafiament acovardit, i les paraules t’arribaven des d’aquella inclemència que ho encarcarava tot. Quan ma mare becava, si hi paraves esment, podies obsevar que els ulls anaven i venien frenètics sota les parpelles. Després els obria i si la miraves d’amagat hi havia com una fúria cansada i famolenca. Aquells dies va néixer la filla de madò Remull que tenia una cama que li partia cap enrere i des del genoll es doblegava cap endins, amb el peu contrafet. La padrina deia que amb tant de trull i passar pena no s’havia acabat de fer. Que tots, aleshores, érem com homes sense acabar de fer. La guerra ja és això, rei meu. Esguerra tot allò que toca. I no es poden fer les coses dues vegades. Mira la nina de can Fonoll, que va néixer sense pell i no va passar del mig any, pobrissona, sempre embenada i tot perquè aquell metge li va receptar una pomada a sa mare. Era tota carn viva. Ma mare es cansava de sentir-la i li enflocava que em deixàs estar, que no em contàs més misèries. Després no dorm, amb tantes calamitats. Però dels disbarats que feien aquells animals, no en deien res. Callaven. Es cosien la boca i no en deien res, dels crims, de les violacions, de les envestides i les pallisses. Callàvem tots. Com un mort. No hi podíem donar passada, però teníem por. Ben aviat, tot aquell cabrum que feia malvestats varen perdre els noms, perquè allò que feien no en tenia, només eren això, les bèsties. No sabria dir si era la repugnància que sentíem o era el temor que els esborrava el nom i el malnom i ja només eren espectres, com si fossin fora de la llengua. Però els teníem ben davant. Venien a la barberia amb aquella pitrera bombada, com un tros de fusta que ha revengut, i a la veu, aquell renou de buit, de quan algú parla al coll d’un pou. Venien a qualsevol hora i passaven davant tothom. Els ulls febrosos de vi rabiós, i el groc descolorit de sofre que els rabejava les galtes suades, mentre aquella mala ànima presumia de les seves fellonies, desafiant. Ja pots enviar els ormetjos de don Joan de can Tacó a ca seva, ja no vendrà. Els pèls que li creixin, ara ja no els ha d’afaitar ningú. I reien com uns esperitats i feien sabonera per la boca. Tothom abaixava el cap i ells, que eren com bolics de fanfàrria, l’escuma de la pesta, sabien que ningú no diria una paraula més alta que l’altra, perquè només la seva presència i els seus lladrucs ja els intimidava. Fins i tot a mon pare, li tremolava el raor, i era aleshores que jo sentia la humiliació com si fos l’arna que ens rosegava la llana més negra de l’ànima. La padrina repetia per pa i per sal que la guerra era la mel que feia servir el dimoni per enconar aquests banastres. I jo, quan no podia més, partia i pujava l’escala, anava a la cambra on hi havia el bres antic i l’armari de sagristia. Quan era petit cabia en un calaix d’aquell moble, m’hi sentia protegit. Però ja no m’hi podia ficar. Escoltava enrabiat la remor d’aquell escamot que presumia, golafres de la por dels altres, mentre els que rondaven per la barberia s’engolfaven en aquell recel repugnant que els feia sentir mesquins i engorgats de la seva pròpia misèria. Obria el calaix i només de veure l’interior m’asfixiava. Només hi havia un joc de llençols de brinet. M’agradava passar les mans per coses llises. Aquell drap era el més fi que hi havia a ca nostra, i era com si el color cru m’hagués de reblir el mal glop, com si l’olor de roba neta hagués de mitigar aquella mala passada, però de sobte hi vaig veure la mortalla que havia de servir per embolicar don Joan de can Tacó i vaig tancar el calaix amb una coça. Vaig anar a la finestra i la vaig obrir per cobrar alè. Al corral, els ulls anaren a parar a la terra de la llimonera i al cel blau. No passava un bri d’aire. De l’altra banda de la paret mitgera se sentia la rialla furtiva d’un infant que xipollejava en l’aigua clara.