Sebastià Perelló - La mar rodona

Diuen que no existeix l’oblit. I te’n parla un que ha tengut una memòria de gall. Però no sé què val més. Els records són aquesta agitació dels dies que ja no hi són i que així i tot bramulen. No sé quan va passar això o allò altre. No em facis dir si era setembre o ja havia passat Nadal. Però aleshores ja ens havíem acostumat a no prendre esment en quasi res. Com si fóssim sords o tenguéssim els ulls entelats. Com més poques coses sabies, millor. Tot semblava que llenegàs, com si ho haguessin untat de sabó. Ens convenia a tots fer com aquell qui no hi sent o no hi veu, fer-se el desentès, almenys havies de fingir que no hi havia res que et cridàs l’atenció. I en pots estar ben segur, no és tan senzill. Va ser després que me’n vaig adonar, perquè aleshores jo era un taravella, vivia com si d’allò que fas, d’allò que passa, no en quedàs cap senyal, ni marques, ni traça. Va ser més tard que vaig entendre que viure aquí i no ser-hi era el mateix. És com deu sentir-se un hoste. Extern. La idea ha estat fugir. Però fugir aquí. Esdevenir invisible, que ningú notàs que havies pres portal, que te n’havies anat. Aquest ha estat el meu prodigi. Ningú no se n’ha temut. Com allò que he sentit dir als qui escriuen. Deixes una lletra sense posar, però tothom la llegeix. I aprens a dir jo i saps que podries dir qualsevol cosa. Em vaig retirar dins el pit i era viure aquí sense mi amb la por que t’untava les mans i la vida semblava que et relliscàs entre els dits, com si fos una pastilla de sabó. Encara fa més mal pensar que amb mi haurien passat les mateixes coses. Era com si tot allò que va succeir m’hagués segrestat, com si els fets t’haguessin embargat l’alegria d’agombolar-se amb poca cosa, l’oratge que passa lleuger, el plat a taula, veure créixer els infants, seure a l’ampit de la porta i mirar passar els dies. He sentit dir que la gent que és feliç no té història, però ara ja no me’n puc estar, he fet el sord, és ben cert, i ara he de respondre les preguntes que ningú mai no m’ha fet. Qui menja fel, no pot escopir mel.

Primer aprenia de cor allò que havia de dir i quan anava a la presó només havia d’amollar la lletania. Era com un joc. Venia la dona d’un i només volia saber si el seu home feia bona cara, o l’altra volia saber on havia deixat l’escriptura de l’hort, perquè no quedava més remei i l’havien de vendre. D’un nin se’n fiaven, perquè mon pare no podia obrir la boca quan érem a l’ajuntament. El silenci havia de ser absolut. Només n’hi havia un que vigilava i s’entretenia amb qualsevol cosa. Jo aprofitava l’avinentesa i passava els missatges a tothom. No els coneixia a tots, però me’n desfeia prou bé. Quan li arreglava els pèls de l’orella, deia a en Tomeu de can Puput que enguany son pare no havia arrendat la casa del Port, i que per això la dona havia empenyorat l’or que tenien perquè havien de pagar els deutes. Que havia anat a Ciutat i li havien oferit dos rals, què vols, i encara d’amagat, perquè si te troben els ho has de donar tot. Que havien pogut pagar l’obra del safareig i amb el que havia sobrat havien d’adobar la segadora. I mentre parlava jo només veia aquell fic a l’orella i sentia la pudor de carn de vas que exhalava aquell home, perquè feia setmanes que no s’havia pogut rentar ni la cara. I amb l’excusa de la barba forta del nét de can Morei, que sempre havia de mester dues passades, li contava allò que m’havia dit la seva germana. Que havia amagat les pintures i els dibuixos, no fos cosa que encara haguessin d’afegir al banyat, que ja li deia ella que no havia de pintar tanta gent nua, i que s’hauria pogut excusar de fer els cartells de visca l’exèrcit popular i la unió és la força i tanta mandanga. Això sí, tota aquella propaganda del sindicat i els originals de les vinyetes, els havia cremat. Déu no vulgui que trobin les pintures, però si ens apleguen amb les caricatures et mataran, i això sí que no. També havia fet desaparèixer les fotografies i aquells retrats tan compromesos dels jornalers quan nedaven nus al safareig de la possessió, que ella ni sabia que havia fet i que havia descobert dins el baül que havies duit de París. Que cada dia resava deu avemaries per a ell. Bé, també havia cremat el seu dietari, que no l’havia llegit, que s’estimava més no saber res, perquè som poruga i basta no res, dos crits, i no vull haver de dir res d’aquesta vida aperduada que has duit tots aquests anys. No sé com no estàs empegueït. Quan li deia el sermó a l’orella veia que estava a punt d’esclafir de riure i alhora tenia els ulls que nedaven dins una aigua trista. Tothom sabia de quin peu calçava en Ramon de can Morei i per això també l’havien tancat, havia begut oli i l’havien rapat de mala manera. Encara tenia la closca plena de crosteres. Tothom sabia que la seva germana era una beata que no hi era tota, però que estimava molt en Ramon, que era l’única família que li quedava, perquè els pares havien mort, la mare de tisi i son pare d’un atac de cor, i que els senyors avis just abans de morir havien canviat el testament. Només tendrien l’usdefruit dels lloguers i de la possessió, perquè després tot passaria a les monges tancades de Santa Clara. Això seria així si en Ramon no es casava amb una dona de bé. Aleshores en Ramon ja només pesava dues unces, sempre havia estat un home magre, però d’ençà que era a la presó encara s’havia amagrit més, era un sac d’ossos, però ningú no havia aconseguit esborrar aquell somriure flac que li omplia la boca. Quan l’havia acabat d’afaitar s’aixecava de la cadira tastanejant i jo pensava que en tornar per ventura ja no hi seria. No va passar d’aquell estiu. Quan en parlàvem a la cuina, la padrina deia que aquell home tenia sucre a la boca. Però jo sabia que la boca li feia pudor de corcadura i de tanta vergonya que li havien fet passar. I mon pare flastomava. Deia que no hi hauria d’anar, a la presó, que li feia mal veure aquella endemesa de gent deixada estar de la mà de Déu. Viuen un damunt l’altre. I aquella ferum. Els ulls li espirejaven i quan no podia més, i la veu s’esquerdava, a punt d’esgarrar-se de plorar, afegia, professional, que allò no era tallar cabells, que allò era tondre. I va partir, repelós, cap al corral.

La barberia era oberta tots els dies feiners, del matí fins a entrada de fosc, i els divendres també als vespres. I diumenge, fins al migdia. Però era el dissabte sobretot que s’omplia de gent amb aquella dèria dels passerells i els coloms. Parlaven d’aviades i de plans de vol i concursos, d’anelles, de cures, que si anaven de pica o si l’amo en Llorenç havia vengut i havia cosit un colom, perquè sempre n’hi havia qualcun que tornava nafrat o amb una ala feta malbé, i de com els anava la cria de colomins i de si només havien estat més de vint minuts en arribar aquells que havien aviat des de la Talaia d’Albercuix. De vegades anava al mirador, al terrat, on el padrí havia fet construir una mena d’observatori amb aquells finestrons minúsculs per on guaitava anar i venir els esbarts de nas de xot, que tenien els ulls incendiats, i es barrejaven amb els altres, els ulls de peix i els d’escampadissa, jo què sé, n’hi havia de tota casta, i els del padrí es barrejaven amb els coloms dels altres criadors. I tot això es feia mentre la federació havia suspès les seves activitats a causa de la guerra. Però aquí no en feien cas i les bèsties, en això, miraven cap a una altra banda i no els deien res. Tenien els colomers plens i se’n fiaven, dels columbòfils. A ningú no li va passar pel cap fer servir els animals per enviar missatges, això era cosa dels militars, tot i que sabien que a la península algunes federacions havien oferit el seu servei a l’exèrcit dels nacionals. O això deien. Però tots callaven i no arribaves a treure’n l’aigua clara, de tot allò. Parrupejaven com els coloms, només era aquella manera de batre les ales. A mi els ocells no em feien ni fred ni calor, però quan els mirava als ulls no em feien por, no era això, hi veia una calma rara, com si n’amagassin alguna, no ho sé, un rampell, aquella mirada llisa, teba, conformista. I en la seva inquietud, tanmateix hi trobava aquella fredor del vidre, com si fos gel. I m’atreia aquella indiferència, tan impertorbables, insensibles, que sempre anaven a la seva, tot i que tenien aquell posat amable, gens hostil. Com si en lloc d’un cor, hi tenguessin una pedra. Sempre em feien pensar en cases buides. O com si guardassin un secret. Però un secret que sempre ha de romandre així, un misteri de coses de les quals no pots treure l’entrellat, sempre insondables, amb aquella reserva, com si fos una secreció que llançassin fora amb la mirada, un tel transparent de llàgrimes que s’han envidrat. Sobretot quan els miraves de ben a prop i reparaves aquelles ninetes hermètiques, sempre impacients i desconfiades. Perquè eren molts els qui aprofitaven el trull per venir i fer-me aprendre els missatges de memòria. Però mon pare va pensar que no havíem de saber tantes coses nosaltres, que no n’havíem de fer res, de tantes bufes familiars i tants de secrets, que valia més que ens donassin les coses en bitllets petits, i mentre els afaitàvem els podíem passar, just quan els posàvem la tovallola. Tanmateix n’hi havia molts que no sabien llegir ni escriure i vaig seguir aprenent de cor què havia de dir als presos quan els mig rapàvem el cap o els passàvem el raor per aquella barba d’una setmana. Després, les coses que vaig dir em suraven a la memòria i només eren paraules i més paraules que no tenien sentit, però ja eren en mi i feien forat, com si fossin la lletra de cançons sense música, i els records dels altres i la memòria de ningú. Coses que no són teves i que t’han emblanquinat l’ànima. Encara ara sé repetir mot a mot allò que em raspa la llengua i ja només fa nosa, però que s’ha gravat al cervell, perquè fins i tot ho repetia de dormit. O això deia ma mare. I em despertava suat, amb la boca seca i la llengua com el paper de vidre. És com un forat que em xucla l’enteniment, perquè és en aquests mots, que hi sé veure la guerra. Per això anava a la presó a contracor, amb tantes paraules al gavatx que hauria callat per sempre. Perquè jo no sabia què era la guerra, només en sentia parlar, tot passava com sempre. Només que hi havia por i els ulls espantats, i la padrina deia que la guerra era aquella por i aquells ulls. I eren les coses que s’encabritaven. I els morts, i tanta gent que no tornava. I la gana que teníem. Això sí. I aquella olor d’humit que venia del pati de la llimonera. Era la gent que hi havia allà sense fer res. Homes esbucats, i aquell color d’aram brut al coll, i el tou de les bigues que feien panxa d’aquella soll, i que jo mirava quan ja no podia més i em feien mal els ulls. I m’ofegava perquè semblava que t’havien de caure damunt. És aquest desgavell, que revé una vegada i una altra, imatges clares que vols esborrar i no se’n van. Vols tancar una porta però la fusta ha revengut. I quan s’estravé fas el que sigui. Ben aviat vaig aprendre a comptar coses, gent que passa, les copes que posava la tavernera, les vegades que en Peret deia mecagondéu, les llimones que han pesat dos quilos, les flors de la cerera, després han estat els cotxes o els turistes. Però no servia de res, perquè veia la caramella apagada, sense tabac de pota, d’en Remirat, o el regruix de les venes del coll d’en Randa i aquella manera d’enviar-se la saliva que feia la por el darrer dia que el vaig veure, com si s’hagués d’esclatar de plorar. I l’aire calent del nas a la punta dels dits, quan li passaves el raor pel clotet de damunt els llavis. Que no hi has de pensar, deien, deixa-ho córrer, i fins avui. Deixar estar la guerra, deixar cloure la nafra, però ningú no ha sabut cosir els sets, i tu només veus la ferida que no s’estronca. I no et lleves del cap aquell dia, abans de la guerra, que jugaves al corral amb en Mateu, que havia vengut amb la tia Magdalena perquè havien de fer coques de Nadal a ca nostra, i va travelar. Ma mare i la tia havien anat a ca la senyora de son Penell mentre la pasta tovava, i a ca nostra no hi havia ningú. Era un diumenge horabaixa. Va caure del pedrís on hi havia els coleus. Quan vaig veure el trau que s’havia fet vaig quedar sembrat i ell tenia els ulls espantats i la sang li regalimava per la galta. Havia sentit dir que el sucre estroncava les ferides i vaig anar a la cuina a cercar-ne. Tanca els ulls, li vaig dir. S’havia ajagut en terra i li vaig tirar tot el que hi havia dins el pot, sense mirar prim. Aquella blancor dels vidrets que li tapava l’orella i aquella fosca davall l’ull, que sempre el feia semblar malalt, ben aviat va tornar vermella, el trenc era profund i el remei de la padrina no va servir de res. Bona part del sucre havia llenegat i era en terra. Vaig pensar que seria millor si li posava sucre de llustre, perquè era com si fos farina cernuda, i li vaig tapar el trau amb aquella pols. Però amb un tres i no res va ser vermell. I en Mateu s’havia acubat. Vaig anar a cercar ma mare i la tia Magdalena, i en veure aquella endemesa no varen saber què havia passat. Anaren a cercar el metge i el nin va tornar en si. Res, un parell de punts i l’ull blau fins als Reis. Però aquella imatge d’hemorràgia i sucre em va quedar clavada a la memòria, i amb els anys he pensat que amb això de la guerra no hem fet altra cosa: posar sucre al trau que no s’estronca.