Mercè Foradada - L'amor quiet

Aquelles cartes, tan llamineres de fer sortir a la llum però amb un futur tan ple de dubtes… Les cartes de la doble traïció, les havia anomenades la Veïna, abans que ella les rebategés de la triple, de la quàdruple… o ves a saber de quantes més traïcions!

La història havia començat feia bastant temps. Uns quants anys abans de morir, la Veïna havia rebut una sol·licitud de col·laboració de la Fundació Tàpies, ubicada a l’edifici d’una cèlebre editorial fundada pel seu besavi, amb un soci, a finals del segle xix. L’havien informat que preparaven una exposició sobre els orígens de l’edifici singular que els acollia i sobre els fundadors d’aquella mítica editorial que havia situat Barcelona al cim de la indústria de les lletres de l’època. Volien commemorar el cent trentè aniversari dels seus inicis i s’adreçaven a tots els familiars localitzables per demanar-los el que hi poguessin aportar: documents, fotografies, objectes… —en préstec, per descomptat—, que il·lustressin la vida i la història d’aquella institució. La Veïna de seguida havia pensat en la caixa de les cartes, que no recordava on l’havia entaforat però que aviat va descobrir damunt de l’armari de la roba blanca. Una caixa de cartró que imitava la fusta però que no era de fusta —ho demostraven les cantonades abonyegades en què apareixia el gris del paper—, amb una tapa on la seva mare havia escrit amb lletres de pal i cursiva «cartas de los papás (para quemar)». Un fotimer de papers de diferents formats amb rengles atapeïts i dos tipus de lletres ben diferenciades, sense sobres però per sort perfectament datades. Les cartes dels papàs , és a dir, dels avis de la Veïna, la María, filla d’un dels editors, i l’Alejandro, el seu promès i després marit.

Cartes de la doble traïció, les havia anomenades quan les hi va presentar, perquè la seva mare li havia demanat que les cremés quan ella faltés, cosa que evidentment no havia fet, com tampoc havia estat capaç de destruir-les la mare de la Veïna davant del prec de la seva, aquella María que signava la meitat de les cartes. «No he tingut mai esma d’endreçar-les, ni les he llegides senceres. I no sé si poden contenir informacions que convinguin per a aquesta exposició que prepara la Tàpies. Però he pensat… Tu no te les podries mirar? Hi entens molt, d’això de papers antics i d’exposicions. És només perquè em diguis si tenen algun interès. Es veu que encara falten molts mesos per a l’aniversari: tenim temps abans de decidir què en fem», li havia dit, amb cara de prec disfressat de disculpa.

«Prec? Disculpa? Un tros de regal, aquella caixa de cartró que volia semblar fusta! Com m’hi hauria pogut resistir? Una correspondència tan extensa que abraçava part del primer quart del segle passat! L’oportunitat de furgar en la vida d’una parella que devia ser coetània dels meus avis que no havia pogut conèixer, de remenar papers tan vells, de tafanejar la vida d’uns altres…! Crec que ni tan sols vaig dissimular ni fer veure que ho entomava com un favor! A bodes em convides! Vaig agafar la caixa com si fos el Sant Grial i m’hi vaig submergir com qui es llança a una piscina de xampany francès».

A partir d’aquell dia havien seguit setmanes, mesos, de gaudi pur: classificar, transcriure, començar a destriar els temes de la quotidianitat, resseguir l’evolució dels sentiments, observar de primera mà els costums d’una època i d’una classe social molt marcada, treure el nas a la intimitat d’una parella i als moviments dels satèl·lits familiars; submergir-se en unes vides autèntiques, en uns personatges que havien estat, que havien viscut en unes coordenades de temps i espai concretes i que ara se li revelaven amb enormes dosis d’innocència i autenticitat!

Després la cosa s’havia anat embolicant: la Veïna, veient el seu entusiasme, que depassava l’exposició i s’orientava cap a altres possibilitats de publicació, havia començat a dubtar. Normal, havia pensat Ella: «Jo hauria fet el mateix si fossin les cartes dels meus avis». Ell també l’hi insinuava, tímidament, amb respecte, sense voler influir en una decisió que no li pertocava: que si el respecte a la intimitat, que si la privacitat… Tenien raó. Ella se n’adonava, però el material li semblava tan llaminer, tan valuós, tan digne de veure la llum. Fins que…

«Però ara què fas? Tanques la porta i prou? Te’n vas tan tranquil? Ni tan sols t’ajups a recollir les llibretes més grans o els arxivadors? No veus que estan agafant males formes? Va home, la mort, les morts, ja han escombrat els dubtes, no trobes? Ara ja no compta la doble traïció, ni la triple, ni… Almenys, no ho deixis tot remenat per terra, tu que saps el munt d’hores que hi vaig esmerçar, i tantes il·lusions, tantes incerteses, tanta vida. Algú o altre ho podria seguir, potser. I a tu mateix, no et serviria de distracció? Va home, torna-hi, sisplau!».

Querida María de mi corazón /

Mi querido Alejandro

Y cada vez q ue levanto los ojos del papel, me figuro verte delante de mí mirándome como tú sabes mirarme y como lo harás durante las horas de felicidad q ue en este sit io pasaremos juntos (Barcelona, 5/5/1913).

segon sobre

Ara que ja són nòvios, cal afrontar la primera separació

Te’n recordes, Nano m eu , de què fa un mes, av ui ? No ho dubto. Em sembla v eu re’t pel pass ei g de Gràc ia i venir cap a nosaltres amb una cara tota satisfeta i dir-me q ue ja érem nòv io s. Q ui na alegr ia tan gran v ai g tenir. Després, a la nit, al Novedades, tota la nit juntets. Alejandro m eu , has d’estimar molt, molt, la teva María perquè ella t’estima cada d ia més (Lamalou, 30/7/1913).

A l’última carta des de Lamalou, des del primer dels exilis d’aquell interminable primer estiu, la María recorda el dia que l’Alejandro li va fer saber que ja no eren promesos clandestins, que l’insubornable pare havia donat el vistiplau definitiu, que ja es podien considerar oficialment nòvios i que havien començat a parlar d’una data per al casament.

Les coses podien haver anat més o menys així: «El xicot convé, ha superat tots els filtres de seguretat. La Nena hi està més que entusiasmada. Doncs que es casin al més aviat possible, que cal evitar perills innecessaris».

Amb tot, ells dos, la María i l’Alejandro, ja tenien pensat el casori des del primer vistiplau, encara tímid i condicionat, arrencat a començament del mes de maig.

Amb q ui na àns ia espero aq ue ll temps en què aquí, entre aq ue stes mat ei xes parets, no em trobaré més sol i sí acompanyat de la meva estimada María (Barcelona, 5/5/1913).

Les quatre parets són les de la casa familiar, al carrer Ausiàs March de Barcelona, des d’on l’Alejandro escriu la primera carta conservada en què s’empra el tractament de tu.

A partir d’aquí, i sempre entre ells perquè el prometatge oficial encara estava en mans del gelós editor, van avançant sense titubeigs.

Perquè no se t’oblidi aq ue sta data, g ua rda l’anell q ue enrotlla aq ue sta carta on l’he feta marcar, com espero també q ue en farem marcar d ue s més q ue seran ig ua lment acabades en 13 (Barcelona, 21-22/5/1913).

Arribats en aquest punt, sorgeixen dues consideracions ineludibles. La primera: per quin mitjà l’Alejandro fa arribar aquestes cartes mig clandestines? No sembla probable que les facturi per correu ordinari, amb la doble quartilla de paper d’un gruix considerable enrotllat dins d’un anell. I la segona: aquesta segona data acabada en 13, que l’enamorat vol fer gravar en dos anells més, no apunta inexorablement a la intenció de casar-se abans d’acabar l’any, només vuit mesos després d’iniciar la tímida aproximació?