Mercè Foradada - L'amor quiet

Quan, amb els sabatots de regar a la mà i descalç per no tacar de fang el parquet que ja demana una bona repassada, puja l’escala per posar-se les sabatilles, s’atura, sorprès, al replà del primer pis i la mirada se n’hi va a la porta oberta del despatx, al pis de dalt. Ella el veu vacil·lar. «Per què està tan oberta, si no hi entro mai i la Paqui no ha vingut des de dijous?», sembla rumiar amb l’expressió preocupada que li uneix en un angle agut les celles damunt del nas, un angle que a Ella sempre li ha fet somriure. Què fa oberta aquella porta si Ell no en traspassa mai el llindar? Encara no s’hi veu amb cor… encara no.

«“El cau dels teus papers”, li deies, i realment era el meu regne exclusiu. Per això me’l vaig triar al segon pis, en aquella mena de golfes destinades a emmagatzemar tots els sobrants de les nostres vides, dalt de tot per estar-m’hi sola, ben aïllada. Primer de tot les vaig dividir: una meitat per a l’amuntegament de caixes i andròmines diverses; l’altra meitat per al meu estudi, gairebé tan plena com la dels trastos, però exclusivament de papers: arxivadors, carpetes, llibres i dossiers. Allò que tu deies “els teus papers”, per simplificar, i on rarament entraves. I és que precisament per poder-ho tenir fet una olla, com Déu mana, i gaudir de l’única finestra sota teulada que té vistes al mar, vaig cedir l’habitació del primer pis, la del darrere, als convidats. Te’n recordes?».

En la distribució inicial tots dos havien pensat que l’estudi havia d’anar al primer pis, a l’altra banda del passadís, al costat del bany petit i de l’habitació destinada en primera instància als convidats. Finalment, però, després de donar-li moltes voltes, Ella s’havia decantat per un espai més reduït, més aïllat i, sobretot, de cara al mar, de manera que n’hi van quedar dues, d’habitacions de convidats —tan pocs que en solien tenir, amb els fills i els nets escampats pel món…—, sense mar, però amb vistes a l’hort recuperat, les vinyes i els quatre pins de la muntanyeta que els separa de la carretera que va al poble. Si n’havia passat d’hores i més hores en aquest estudi poti-poti! Sobretot des que hi havia traslladat tot el material de la Veïna, allò que l’havia tinguda segrestada, fins que ja no va poder seguir.

«Tenia un sistema de treball molt especial, molt meu, ho he de reconèixer. A la taula encarada a la finestra, tan llarga que m’havia semblat al començament!, la pantalla de l’ordinador i les dues orquídies havien quedat assetjades per col·leccions de carpetes d’acordió, de fitxers de calaixos que ja no tancaven i per on apuntaven centenars de fitxes classificades amb gomets de colors, de llibretes plenes de punts i pòstits amb resums superposats, i de mitja dotzena de pots de retoladors fluorescents, llapis i puntes fines. Sobre el teclat, més pòstits amb les notes de les consultes urgents que havien quedat pendents. I al terra, encara, dossiers en equilibris difícils i els llibres i diccionaris de consulta més freqüents. Jo m’hi aclaria, però. Bé, d’aquella manera. En la fase en què em trobava d’ordenació i elaboració de materials, potser no gaire, però trobo que era prou sistemàtica dins del caos».

De vegades, perquè li feia pena deixar-lo sol tanta estona, agafava una llibreta i el portàtil i baixava a treballar al saló. Però aleshores Ell, que escoltava música o veia alguna sèrie, acabava posant-se els cascos per por de molestar-la i Ella se’n tornava al cau, que era on realment estava còmoda.

«En canvi, ara, no en sents mai, de música, i quan mires la tele fas pinta de no veure-la gaire, pobret meu!».

Sense abandonar l’expressió de preocupació, encara descalç i amb els sabatots del jardí a la mà, Ell puja l’últim tram d’escales i entra a l’estudi, que ha estat defugint des del dia que, després de la t ou rnée per les cases dels fills, s’havia hagut d’enfrontar amb el silenci de la casa buida. Aquella tarda hi havia pujat sense ni adonar-se’n, completant la ruta de les estances, tot d’una estranyes. Ja a dins de l’estudi, s’havia quedat palplantat davant la taula amb tanta lletra familiar que li esgarrapava la pell de la gola i l’hi estrenyia allà on potser hi hauria d’anar el que anomenen ànima. No havia pogut tocar ni llegir res. Havia reculat i tancat la porta amb un cop sec, per córrer a la nevera desèrtica buscant alguna cosa que li suavitzés la grapa del coll.

Avui, en canvi, ha quedat paralitzat a la mateixa llinda.

—Què és això? Els refotuts Gats… No li vaig deixar ben clar que aquesta habitació havia d’estar tancada, que no calia tocar-la? Que potser més endavant… Però aquest coi de Paqui sempre ha estat d’idees fixes: que s’havia de ventilar de tant en tant, que almenys calia deixar la porta dos dits entreoberta perquè si no tants papers s’acabarien florint… Doncs té, ja els han ventilat! I ara, què?

Ella s’esgarrifa amb Ell veient l’obra dels Gats, que, segurament buscant restes de la seva olor cada cop més difuminada, han convertit el caos ordenat en caos absolut. Dos Gats capiculats —adormits plàcidament al costat del teclat en una taula gairebé desembarassada que contrasta amb el terra, invisible a causa de l’escampall de papers, llibretes i arxius esbatanats— que ara fugen esperitats i sorpresos, després que els sabatots de regar els impactin amb tota la ràbia del braç que els ha llançat i que ara tanca la porta amb la mateixa fúria.

—Fora d’aquí, animalots! Que es floreixi tot si vol!

Els Gats, la Gata i el Gat, havien arribat sense buscar-los. Primer, ella, que voltava per les roques de la cala del costat i que de mica en mica, com que li posaven menjar —feia pena de veure aquella pell tan deslluïda i tot el costellam que es marcava damunt la panxa penjant—, es va anar acostant al jardí fins a quedar-s’hi. Ell havia insinuat dur-la al veterinari per esterilitzar-la, però Ella s’hi havia negat. «Si per aquí no hi ha més gats… Es posaria com una truja, pobreta!». Però sí que n’hi havia, de gats, o almenys n’hi havia un, que la va deixar prenyada al cap de poques setmanes d’haver-la acollida. De tota la gatada, van decidir només deixar-n’hi un, el Gat, i els altres van desfilar cap a un centre d’acollida de la rodalia prou poblat. La Gata, aleshores ben «arreglada», era d’Ell; el Gat, totalment d’Ella. I semblava que els haguessin clonat els tarannàs. La Gata, sobretot després de l’operació, era la viva imatge de la serenor: dormia o semblava reflexionar hores i hores en els seus llocs preferits, sempre a la vora d’Ell, amb els ulls ben rodons fixos en l’objecte adorat. El Gat, en canvi, era un belluguet tafaner a qui ni la seva respectiva operació havia aconseguit apaivagar. La seguia allà on anava i mossegava fins a foradar-li qualsevol peça de roba que deixés fora de lloc, com si volgués menjar-se la seva olor. Un am ou r f ou, deia Ell, que preferia l’adoració respectuosa de la Gata, amb la mirada i des d’una distància còmoda, a l’amor invasiu del Gat, que quan Ella treballava s’havia de plantar a la seva taula, jugar amb els llapis i remenar els fulls, fins que, derrotat, pretenia jeure a dormir sobre el teclat.

«Pobrets Gats. Pobret Gat, sobretot! I pobret tu, estimat meu. Què en vas fer, les setmanes que vas estar fora, a casa dels fills? Segurament no et va quedar més remei que dur-los a la mateixa casa d’acollida on vam deixar la resta de la gatada. Espero que amb els anys fos menys depriment. Us he deixat tirats, pobrets meus, ben orfes. I jo també me’n sento, d’òrfena, no sabeu com. Òrfena en aquest Enllà profilàctic! Té nassos!».

I ara, a més, li dol contemplar el munt de paperassa informe en què s’ha convertit el seu treball dels últims anys! Un treball tan incert com suggeridor, tan absorbent com gratificant, tan ple de dubtes com d’expectatives. Si Ell s’hi veiés amb cor d’endreçar-lo, potser algú o altre el podria continuar, a la seva manera, per descomptat. I encara sort que les cartes originals eren a l’armariet amb porta de vidre, l’únic que es pot tancar amb clau, ben desades i ordenades en grans sobres datats! Si arriben a ser a la taula…