Mercè Foradada - L'amor quiet

Com el mateix Alejandro evidencia en l’esmentada carta, escrita a tocar de mitjanit, un cop trencat el primer glaç la primavera empeny amb tot l’ímpetu.

Serv ei xi aq ue sta carta per recordar-te q ue av ui s’acompl ei x un mes del d ia en què ens van concedir aq ue ll q ua rt d’hora q ue vam trobar tan curt i q ue ai xí i tot no hem d’oblidar m ai per haver estat el primer pas en el camí de la nostra felicitat. […] De les roses q ue t’env io [això explica el sistema de fer arribar el correu?] pots comptar-ne les fulles q ue hi ha, perquè sàpig ue s el q ue em d eu s, ja q ue cadascuna representa un X. Soc una mica exagerat i t’espantarà haver-ho de pagar, veritat? Jo en canvi no far ia res més q ue pagar-te comptes d’aq ue sts! (Barcelona, 21-22/5/1913).

Després, en cartes posteriors, descobrirem que cada X és un petó. Tenen pressa, queda clar.

Per desgràcia, amb l’enamorament en plena efervescència, ja plana damunt dels novells amants el fantasma de la primera separació, llarguíssima, insuportable en aquell moment. La María i l’Alejandro s’hi preparen com poden i intercanvien fotografies, «retrats», per endur-se’ls o quedar-se amb la figura estimada, a falta de la persona real. En una targeta gran que no té data, però que s’endevina que arriba en vigílies de la marxa, l’Alejandro escriu:

He tr ia t el de bust, no perquè hi estig ui s millor, perquè a tots dos estàs divina com ets, sinó perquè em sembla q ue v ei ent-te de mida més gran em semblarà q ue et tinc més a prop.

La partida arriba inexorablement el 10 de juliol, i aquell mateix matí a les set l’Alejandro escriu a la María des de la fàbrica, perquè la carta surti amb l’exprés i ella no es quedi sense ni un sol dia.

Ja fa molta estona q ue soc aquí arreglant-ho tot per poder arribar amb punt ua litat a l’estac ió . Que Déu vulg ui q ue pug ue m estar junts una bona estona. Estic molt trist de pensar en els d ie s q ue estaré sense v eu re’t i ja voldr ia haver arribat al 15 de setembre per no d ei xar de v eu re’t cap d ia (Barcelona, 10/7/1913).

I a la nit, trist i enyorat, hi torna per explicar-li el seu primer dia en una Barcelona buida de sobte.

Q ua n t’he d ei xat, més ben dit, m’has d ei xat, he anat a la fàbrica fins a les dotze i després a dinar a casa en company ia de l’Ed ua rdo, q ue té la seva dona a Premià, i del tronera del Pepe. A la tarda he tornat, per var ia r, a la fàbrica, fins a les v ui t, q ue he vingut a sopar, esperant amb ans ie tat acabar i posar-me amb el t eu retrat al davant a dir-te tot el q ue se m’ocorri, com estic fent ara. Després de tants d ie s de v eu re’t diàr ia ment, em sembla impossible q ue aq ue sta nit no pug ui v eu re’t, ai xí q ue calcula com de més impossible m’ho semblarà demà (Barcelona, 10/7/1913).

L’Alejandro confessa que quan l’ha vista marxar, he estat a punt de fer el nen , i li fa una broma que es repetirà sovint, ja que sembla que la María té la llàgrima fàcil.

I tu, què tal? No has premut l’esponja i vessat unes llagrimetes, tan pròdiga com sols ser-ne? (Barcelona, 10/7/1913).

A penes han passat quatre mesos des del primer contacte, aquell tímid suggeriment de poder veure-la al jardí quan ell passés per davant de la casa, aquella mena de salconduit per iniciar l’aventura, però sembla que ja no saben, o no volen, viure l’un sense l’altre.

La primera carta de la María des del seu exili francès és un plany inconsolable i una demostració d’una intensa emoció, gairebé infantil i, no obstant això, commovedora en la seva innocència.

Q ui n d ia tan trist ha estat per a mi el 10 de jul io l, no t’ho pots arribar a pensar. Q ua n el tren ha començat a caminar i no t’he vist més, m’ha semblat q ue no pod ia respirar, és a dir, una cosa molt estranya. Cada q ua rt d’hora q ue passava pensava q ue ja era més lluny del m eu Alejandro, tan bo i q ue m’estima tant. […] M’he posat al davant d’on hav ie s estat assegut i el m eu pensament sempre estava amb el m eu Nano. No et pots arribar a imaginar les estones q ue he passat amb la bossa de mà oberta i el t eu retrat, però de manera q ue només el pod ia v eu re jo, però tots s’hi fixaven; cadascuna de les meves germanes em d ei a alguna cosa. La Carmen em d ei a «No t’amoïnis, no v eu s com està de content?», perquè ten ia el t eu retrat petit, on estàs r ie nt (Lamalou, 10/7/1913).

I aquí comença una llarga etapa en què la correspondència de cada dia és l’únic fil que els uneix i els alimenta. Enyorats i il·lusionats a parts iguals, ho afronten amb els ulls posats en els sis mesos que els obliguen a esperar abans d’un casament que ja no es treuen del cap.

Les cases i els llocs

Fins a aquest moment ens hem mogut entre les seves dues cases, un establiment termal francès, l’editorial del pare de la María i la fàbrica tèxtil de l’Alejandro. També s’han citat en alguns llocs d’esbarjo o per caminar, com el passeig de Gràcia, el Liceu o el teatre Novedades, el Saturno Park —un parc d’atraccions construït dins del parc de la Ciutadella— o l’Estació de Barcelona, que podria ser el Baixador del Passeig de Gràcia o l’actual Estació de França.

—La casa de la María.

L’any 1913 viu amb els seus pares i germans en un palauet que l’editor s’ha fet construir en un solar del carrer Mallorca i que, amb el temps, es convertirà en un dels col·legis per a nenes preferit per la burgesia barcelonina, el Loreto. És obra de Josep Domènech i Estapà, que uns anys després començarà a construir-ne un altre de semblant als terrenys del costat per al soci de l’editorial, Ramon Montaner Vila. El palauet Montaner, amb tot, no l’acabarà aquest arquitecte, sinó un nebot seu, Lluís Domènech i Montaner, també nebot per part de mare del coeditor. Aquesta última edificació, encara en peu, allotja en l’actualitat la seu de la Delegació del Govern d’Espanya a Catalunya.

Al palauet Simón, enllestit l’any 1886, neix i viu la María fins que en surt el dia del seu casament, després d’una celebració doble que descriurem més endavant.

I és en el seu jardí, o en la bellíssima rotonda envidrada que el coronava per la part posterior, on se situa la jove pretesa quan l’Alejandro la requereix per primera vegada perquè li faci un senyal, perquè encengui el llum verd que els ha de permetre començar a estimar-se.

Uns anys després, la família Simón abandonarà el palauet per instal·lar-se a l’antic habitatge del passeig de Gràcia, on es retrobarà amb la parella de l’Alejandro i la María, ja ampliada amb un membre i mig de més.

—La casa de l’Alejandro.

L’any 1913 l’Alejandro viu, juntament amb alguna germana encara soltera i una parella d’empleats —el Ramón, que li fa de mosso a la fàbrica i de xofer i ajudant en tot, i la seva dona, la Cristina, que atén les tasques de la casa—, en un ampli pis al carrer Ausiàs March, 12, a l’Eixample barceloní.