Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

Coberta: Xisco Carrascosa a partir d’un dibuix publicat per

Ramon Rosselló Vaquer a Deliqüència i repressió a Mallorca (s. xvi-xvii )

Primera edició: novembre de 2020

Edició digital: gener de 2021

© Antoni Rodríguez Mir, 2020

© D’aquesta edició:

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)

editorial@lleonardmuntanereditor.cat

www.lleonardmuntanereditor.cat

Maquetació e-book: Susana Cardona

e-ISBN: 978 - 84 - 17833-73-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

CAPÍTOL I

CAPÍTOL II

CAPÍTOL III

CAPÍTOL IV

CAPÍTOL V

CAPÍTOL VI

CAPÍTOL VII

CAPÍTOL VIII

CAPÍTOL IX

CAPÍTOL X

CAPÍTOL XI

CAPÍTOL XII

CAPÍTOL XIII

CAPÍTOL XIV

CAPÍTOL XV

CAPÍTOL XVI

CAPÍTOL XVII

CAPÍTOL XVIII

CAPÍTOL XIX

CAPÍTOL XX

CAPÍTOL XXI

CAPÍTOL XXII

CAPÍTOL XXIII

CAPÍTOL XXIV

CAPÍTOL XXV

CAPÍTOL XXVI

CAPÍTOL XXVII

CAPÍTOL XXVIII

CAPÍTOL XXIX

CAPÍTOL XXX

CAPÍTOL XXXI

CAPÍTOL XXXII

CAPÍTOL XXXIII

CAPÍTOL XXXIV

CAPÍTOL XXXV

CAPÍTOL XXXVI

CAPÍTOL XXXVII

CAPÍTOL XXXVIII

CAPÍTOL XXXIX

CAPÍTOL XL

CAPÍTOL XLI

AGRAÏMENTS

Havem de viura tota la vida agraviats i sufrir los oprobis de los cavallers y homes de honor? O maledesventura, privació de nostra comú llibertat y franquesa! O dur jou i áspera servitud! Ab quanta superbi som menyspreat!... Mostrem-los com ja no podem sufrir major tiranía, donemt-los entendre que som hòmes que sabem defensar nostres drets y posar las vidas per nostres llibertats!

Joan Crespí, desembre de 1520

Eren mals temps per viure, i més a casa de pobre. En Pere Negre sortí de la casa, un edifici de pedra de dues plantes i coberta d’un aiguavés, per un portal rodó de marès, senzill, com tot en aquella llar. Portava una torxa encesa a la mà. Passà vora el coll de la cisterna, travessà la clastra, enmig de la qual destacava, a besllum d’una nit estelada, l’ombra d’un lledoner, i entrà a la pallissa.

De l’estable, un edifici separat del cos principal, vora el qual hi havia la soll i el forn on coïen el pa quan tenien farina, en sortí amb el mul fermat amb el ramal i el menà fins al carro. Era urgent arreglar la teulada. Passada per ull en un indret, amb l’arribada de les pluges, si encara vivien a Son Pelat, el mul correria seriós perill.

A la llum de la torxa féu recular la bèstia mentre aquesta amollava un renill. En Pere, un home de braços musculosos i estatura mitjana, amb el cap rapat, coll gruixut, nas aguilenc i ulls marrons com la terra on havia nascut, enganxà el mul al carro, li posà la cabeçada i ajustà la ventrera passant la corretja per davall l’animal.

Era fosca nit. La lluna, en quart minvant, era un fil d’argent gairebé imperceptible, penjant d’una cúpula poblada d’estels. Na Jerònima i ell s’havien llevat abans que cantés el gall. Havia de partir cap a Inca com més aviat millor. El camí era llarg i s’havia d’aturar a sa Pobla a recollir en Miquel, tal com havien quedat.

Enmig de la clastra, a les fosques, el solitari lledoner semblava vigilar els seus moviments. Un arbre centenari, immens, del qual, talment el mannà bíblic, la família n’aprofitava gairebé tot, des de la fusta, per fer els mànecs de les eines per al conreu, a la rama com a farratge per al bestiar o els fruits per a consum humà.

En Pere Negre era el cap d’una família pagesa, propietari d’una petita possessió, Son Pelat, no gaire llunyana de la vila de Muro. Terra eixuta. Un tros erm a prop de l’albufera, que no servia ni per malviure.

Estaven arruïnats. Males anyades en el conreu del blat i la manca d’aigua significarien, ofegats pels deutes, o malvendre’s la casa i la terra de Son Pelat o tornar-les al baró de Pedraforta, l’anterior propietari. Les hi reclamava des de feia temps per no haver satisfet uns interessos que a en Pere li semblaven terriblement abusius.

Obligat per les circumstàncies havia venut els dos esclaus que l’ajudaven en les tasques del camp a un preu molt inferior al del seu valor. Ara seria ell qui es veuria forçat a treballar per a altri.

Mentre l’home preparava el carro, na Jerònima anava fent, entre la llar de foc i la pica d’escurar, per acabar d’enllestir una mica de menjar per al seu marit. Per al camí i per als dos dies que passaria fora.

—Vaig a dir adeu als nins —digué l’home.

—No els despertis. És prest perquè s’aixequin, sobretot els menuts —contestà ella, mentre s’eixugava les mans amb un drap i posava unes verdures a bullir.

—No passis ànsia. Aniré amb compte. Vull veure com se troba en Joan.

En Pere il·luminà el pas amb un llum d’oli i pujà l’escala que duia a la cambra del pis superior, destinat als dormitoris, vora la sala on acumulava la palla per al bestiar. Obrí la porta de l’habitació i hi pegà una ullada. A dins, les màrfegues amb matalassos farcits de palla eren ocupades pels quatre fills. En Joan, el major, na Francina, la petita, i en Sebastià i n’Antoni, els bessons. La sala es trobava tranquil·la. Només l’olor de sofre cremat que envaïa l’estança indicava que alguna cosa no anava com calia. S’acostà a un dels jaços on descansava, amb una bosseta plena d’alls penjada al coll per espantar els moscards, el major dels seus fills. S’assegué a l’espona del llit i amb el palmell de la mà li tocà el front. Semblava que la febre havia minvat.

En Joan havia emmalaltit dos mesos enrere i, malgrat que els remeis de l’apotecari fessin efecte, no seria fins més endavant que les febres del fill gran s’apagarien del tot. Les aigües estancades de l’albufera, els dies de calor sufocant, d’una humitat ofegadora, i els moscards que s’hi havien acarnissat, sobretot en l’infant, eren els culpables que hagués pres mal.

Tot i que no havia estat el primer cop que el fill l’havia acompanyat a segar i recollir bova, una planta robusta que venien posteriorment a altres per fer barraques, llenderes i vencills, l’al·lot caigué malalt. Color esgrogueït, ventre inflat i febres intermitents n’havien estat el resultat. En Pere se sentia culpable de la malaltia del fill, però què podia fer, si en necessitava les mans per treballar? La terçana era la maledicció dels pobles que envoltaven l’albufera, i no se n’escapava ningú. Des dels infants d’uè fins als al·lots més grans. S’hauria estimat més caure malalt ell altre cop que no que ho fes el fill, el qual, amb nou anys, i sense la força dels esclaus que l’ajudaven en les feines del camp, s’havia convertit en el seu reforç primordial.

—Què voleu, mon pare? —en Joan s’havia despert just sentir l’entrada d’en Pere a la sala.

—Bon dia, Joan. Com te trobes? —digué, amb to preocupat.

—Millor. Molt millor. Què feis? —demanà el fill mentre se li dibuixà un somriure trist a la cara.

—Res. He pujat a veure’t abans de partir cap a Inca. No tornaré fins demà i volia saber com estaves —explicà en Pere, amb ulls entendrits.