Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

Aviat arribaren a Inca i a trenc de dia ja eren al carrer del Mercat, disposats a ocupar el trast que el saig els guardava per parar el lloc de venda.

El vicari es mostrà agraït altre cop amb el pagès i, abans d’acomiadar-se, li recordà que l’esperaria a la sagristia.

—T’ha dit què hi ve a fer, a Inca? —volgué saber, recelós, en Pere, després que el mossèn girés la primera cantonada.

—Li ho he demanat i ha fet l’orni. No m’ho ha volgut dir.

—No me’n fii gens d’aquest escarabat buiner. Ja és perquè els meus fills han de mester el remei que m’ha ofert! Si no, no me veuria el pèl. Miquel, descarreguem i anem per feina.

Tornava a ser un matí assolellat, com tots els d’aquell setembre, més xafogós que de costum. Mentre el sol envaïa la vila i topava amb les parets de les cases, uns infants jugaven al carrer amb bolles de fang a toc i pam.

No gaire lluny d’on es trobaven, un enorme gos negre de pèl curt i tacte aspre, un animal massís i poderós d’ulls grans i ovalats, foscos, els guaitava ajagut a l’ombra. Regal de l’avi Xim, els acompanyava amb la mirada, amb un cert aire indolent, mentre s’entretenien jugant.

En Miquelet, un nin de poc més de set anys, de pell bruna, cabells castanys curts i ulls verds, resultava un bon amfitrió per a na Clara. Amb tot, estava una mica molest amb la seva companya de jocs en veure com ella li guanyava les bolles quan un mes enrere ni sabia que existís aquest joc.

—He pensat que ja som amics i te puc mostrar un secret.

La nina, girant-se de cop i fent voleiar la cabellera morena que li queia arrissada sobre les espatlles, malgrat portar-la recollida amb un llaç blau cel, se’l quedà mirant i amb un somriure dissimulat li digué:

—Quin secret me vols mostrar? El que tu vols és no perdre més.

—No t’ho puc dir —en Miquelet s’estimà més desviar la conversa—. S’ha de veure. No és gaire lluny. Si vols hi anam.

Sense esperar resposta, recollí les bolles que restaven escampades pel terra, les posà dins el saquet de tela que li havia cosit la mare, agafà la mà de la nina i començaren a córrer pels carrerons estrets. En Llamp no necessità que el seu amo el cridés. S’aixecà i partí darrere seu.

Era dijous, dia de mercat a la vila. El carrer per on volien escurçar el trajecte era ple de gent traginant amunt i avall entre les parades. Alguns venedors havien posat les taules a l’ombra dels noguers situats a banda i banda del carrer del mercat, i cridaven les excel·lències del poc que tenien per vendre.

Els infants, seguits no gaire lluny pel seu fidel guardià, s’afanyaren i s’esmunyiren entre la multitud esquivant la gent, sense amollar-se la mà l’un de l’altra. En Miquelet no volia perdre l’amiga. Li agradava que el veiessin en companyia de na Clara, arribada feia poc a Inca.

Es dirigiren carrer amunt fins arribar a les últimes cases, des d’on prengueren cap a l’església de Sant Bartomeu, el patró de la vila. Poc abans d’arribar-hi es desviaren i anaren a parar al peu dels molins fariners situats dalt del turó. Un pujol des d’on es dominava la petita conca entre el puig de Sant Bartomeu i el puig d’en Roure, per on transcorria el cabal de dos torrents, el de Can Tabou a la conca esquerra mirant cap a la serra de Tramuntana, i el del Rei, a la dreta. Des d’allà dalt els infants veien unes figures humanes, disminuïdes per la distància, que traginaven amunt i avall.

—Què fa aquella gent, Miquelet? —demanà, encuriosida, la nina.

—Recullen fang.

—Te’n vols riure de jo —contestà ella.

—No, és ben cert. Recullen fang per fer plats i tassons.

En Pau, el pare, li havia explicat que les terres argiloses d’aquella zona, sobretot les dels voltants del torrent de Can Tabou, servien per a l’elaboració de vaixelles. La bassa major que es divisava des del turó, formada per l’acumulació d’aigües en el clot fet per a l’extracció de l’argila, també era utilitzada per adobar-hi pells i llana.

—Just darrere aquell munt de terra seca, hi ha una altra bassa, la petita. No ho diguis, hi anem per refrescar-nos i jugar. Però els grans no ho volen. Diuen que ens podem fer mal. Que les aigües són molt brutes. Ens és igual.

Deixaren enrere els molins i, a uns metres, en una petita esplanada ocupada per un gran garrover, després d’amollar la mà de la nina i demanar-li que l’esperés, en Miquelet s’enfonyà entre les branques d’una mata i, tot orgullós, cridà na Clara.

—Vine, Clara! Mira!

La nina aviat se situà al seu costat. Al terra, amagada entre la mata llentrisquera, sobresortia una roca.

—Mira —repetí en Miquel—. Fins aquí arribà el nostre rei En Jaume. Veus, damunt aquesta pedra, l’empremta de la ferradura del seu cavall? Pegà un llongo des de dalt de les muntanyes que hi ha allà lluny.

A la roca hi havia un senyal semblant a l’empremta deixada sobre el fang per la pota d’un cavall. En veure-ho el neguit de na Clara es va esvair.

—Mon pare me mostrà aquest lloc —digué el nin, tot emocionat—. Me contà la història del nostre ben estimat rei. Me feu prometre que no en parlaria amb ningú. És el nostre secret. I ara també el teu.

En Miquelet narrà la història de com, no feia encara tres segles, el rei En Jaume havia arribat a Mallorca i com s’havia fet present a Inca per rescatar una bella donzella de les mans del sarraí que la tenia empresonada.

Mentre en Miquelet explicava el que sabia a na Clara i li anava indicant el que es divisava des de dalt del turó, per l’ampla esplanada que s’estenia als seus peus, talment una mar d’aigües daurades formada pels rostolls del blat que s’havia segat durant l’estiu, hi transitava un carro carregat de garbes fins a dalt. Anava estirat per un mul somerí de color blanquinós i seguia el camí en direcció als molins.

El carreter, de físic eixut, alt i magre, de pell colrada, amb la roba polsegosa i un pedaç blanc fermat al cap per protegir-se del sol, anava camí amunt menant la bèstia, que estirava la càrrega disposada per l’home.

Mentre en Miquel i na Clara s’asseien sota l’arbre per contemplar les muntanyes situades prop d’Inca, en Llamp deixà anar un lladruc i fugí escapat pel camí en direcció al traginer, que lentament s’acostava.

—On va, en Llamp, ara? —demanà na Clara.

—Ha ensumat en Blai i l’ha conegut. Mira tu si és intel·ligent, el meu ca. Tan lluny i sap qui mena el carro —contestà, tot cofoi.

En Llamp l’havia reconegut, sí. El carreter era, en efecte, en Blai Reixac, amic del pare d’en Miquelet. Mentre el gos s’allunyava turó avall, una veu ressonà.

—Ei, tu. Què hi feis, aquí? No sabeu que l’arbre és nostre i que unes ninetes com vosaltres no s’hi poden posar, a l’ombra?

En Miquelet es girà i veié en Llorenç, un jovencell cepat, que tenia tres anys més que ell i era dues vegades més alt, amb els cabells negres i embullats. Duia pantalons de tela basta, apedaçats i doblegats just per sobre dels genolls, una camisa esparracada i un somriure murri d’orella a orella. En Llorenç era un individu de qui en Miquelet s’estimava més no sentir ni l’olor. Anava acompanyat dels de la seva colla. Els coneixia tots. En Joan, el més forçut dels quatre, armat sempre amb un pal d’ullastre; en Macià, un pèl-roig espigat i esprimatxat, i n’Andreu, el menut. Descalços i bruts, sempre seguien en Llorenç per tot arreu. Talment una guarda de moixos salvatges s’acostaren pel darrere. L’oreig en aquell indret bufava de cara als al·lots i el gos no n’havia sentit l’olor.

Mentre en Llamp arribava on era en Blai, el seu amo es veia assetjat per una colla de brètols. Na Clara, sorpresa pels quatre bergants, llançà un crit que gairebé no sentí ningú. L’animal, però, després de saludar al traginer amb un lladruc, aixecà el cap en direcció als infants i en ensumar el perill que corrien tornà enrere. En Llorenç, veient com el gos arrencava a córrer bordant cap on es trobaven, esclafí una riallada i d’una manotada prengué la cinta color blau cel que coronava els cabells de na Clara. Sense discutir gaire, els nouvinguts emprengueren una ràpida retirada turó avall, en sentit contrari al del gos.