Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

—Però en quin món vius, Jaume? —exclamà l’amic, amb cara d’afectuosa preocupació—. Les protestes contra en Navardú només serviren perquè el traslladessin al tribunal de Barcelona. Pels informes que en tinc, el nou inquisidor, Arnau Albertí, no sembla millor.

—L’emperador Carles ha d’entendre que si les fortunes més poderoses abandonen els seus dominis repercutirà sobre l’economia del regne.

—No anam bé, Jaume! —cridà el mercader davant l’entestament de l’amic—. Treu-te del cap que la cosa millori. Pensa en la dona i en na Clara. Veniu a Florència.

—Nosaltres quedam! —i li adreçà un somriure estrany. Trist.

En Jaume notà com l’amic li clavava la mirada i li cridava:

—Mira que ets tossut! Vos hi va la vida! Ara és l’hora de partir, Jaume!

—I qui ens assegura que a Florència no passarà com arreu? —preguntà amb impaciència—. Ningú ens vol, Ahim. Desenganya’t tu també. Estam condemnats a viatjar, errants, d’un indret a un altre. Si he de partir definitivament vull esperar. Ja t’he dit que Mallorca és la meva terra. Saps? Al port de Ciutat arriben vaixells amb noves que parlen de la descoberta d’una nova terra. D’un tal Cristòfol Colom, que ha descobert un nou món. Tal volta sigui un bon destí. Qui sap si serà realment la terra de la Nova Jerusalem.

—No flastomis! —digué en Gabriel amb la mirada esverada per les paraules de l’amic—. De terra promesa només en tenim una: Jerusalem. La dels nostres avantpassats. El nostre poble no viurà en pau fins que no retornem de la diàspora, tots junts, a la casa de Jerusalem. En això faig feina. Del que dius d’aquest mariner, el tal Colom, n’he sentit a parlar. És cert que una ombra de misteri l’envolta. Li deien el Genovès, però també he sentit a dir que era un convers mallorquí, un dels nostres. Ningú me n’ha tret clarícia.

La conversa es veié interrompuda momentàniament per l’entrada de na Dolça, l’esposa d’en Jaume.

La mare de na Clara era una dona jove, de llargs cabells castanys, que li arribaven als malucs. Un bell somriure deixava a la vista unes dents grans, blanques, quasi perfectes. De coll llarg, pell clara, cos esvelt i ulls ametllats, aparentava una certa fragilitat.

—Què passa? —demanà—. Vos senten cridar des del fons del corral.

—El teu marit, que és un tossut —digué, nerviós, el mercader—. No canvia de parer ni que el matin.

—Ah! Això és tot? —digué na Dolça, intentant treure ferro a la discussió. Llançà una mirada al parent i amb un somriure als llavis afegí—: Però això tu ja ho sabies. No te deu venir de nou. Per cert, supòs que avui quedes a casa.

—Davant la teva rogativa no m’hi puc negar —feu ell mentre reia per sota el nas—. A més, tinc una altra visita per fer.

—Te prepararem una cambra. Quedaràs avui com a mínim. Així celebrarem l’any nou.

—Ho faré encantat, estimada cosina. Ja us he dit que també he vingut fins a Inca per un altre assumpte —es girà cap a en Jaume, que continuava assegut—. Amb l’enrenou dels últims mesos el baró de Pedraforta s’ha establert de manera momentània a Inca. És un noble d’arrels eivissenques casat amb una dona d’aquí. Tot i que és una mala peça vull oferir-li els meus serveis. Pretén mercadejar amb Catai a la recerca d’espècies i sedes. Té prou influències a la Cort i no vull perdre l’ocasió de fer-hi negocis.

—El conec —afirmà el llibreter, sorrut—. Me n’han parlat i per a res de bo.

—Idò no cal que et digui res més. Aneu-hi alerta. Passaré per casa seva i en acabar tornaré per quedar amb vosaltres fins demà. A Ciutat hi tinc negocis per resoldre.

—Així m’agrada —digué na Dolça, riallera—, que la família ens visiti. En Jaume està massa preocupat i és bo que trobi amb qui parlar amb confiança. Li diré a la criada que disposi la cambra dels convidats.

I assenyalant l’Atles, afegí:

—Veig que a la fi t’ha trobat el que cercaves.

—Així és. Una peça excel·lent. —En Gabriel feu una pausa breu i després continuà—: Vull que sàpigues que no només hem parlant de l’Atles. Intent convèncer el teu marit perquè abandoneu Mallorca. Per la Inquisició. Si us plau, Dolça, no us fieu de ningú. De ningú.

—Serà el que Jhavè vulgui —comentà el marit, abans que ella digués res.

En aquell moment, algú tocà la baula de la porta del carrer. Tots tres es miraren estranyats i mentre els homes guardaven silenci, la dona anà a obrir. La tensió es rebaixà quan ella exclamà, contenta, en veure qui tustava:

—Hola, Pau! Entra, entra, home! No et quedis al carrer, que hi fa molta calor.

El nouvingut passà i saludà.

—Bon dia, Pau. Gabriel, te present un bon amic —feu Jaume Galiana aixecant-se del seient—: en Pau Casesnoves, cirurgià i antic batle de la vila. Pau, ell és en Gabriel, un familiar vengut de mar enllà —digué el llibreter.

—Encantat de conèixer-vos —en Pau allargà la mà i tots dos encaixaren.

—Passava per aquí, camí de casa. Venc de visitar l’esclau d’en Pere Torrens. L’altra nit li pegaren una coltellada en una brega.

—I és greu?—s’interessà na Dolça.

—Se troba millor, però m’agrada visitar els malalts. També he vengut per una altra cosa. Pel llibret de profecies... —feu en Pau, deturant-se abans de dir el títol davant un desconegut—: ... La tresca i la verdesca .

—Però... Que no és proscrit? —demanà abaixant la veu el mercader, somrient.

—Qui més qui menys, en els temps que correm, és proscrit —respongué en Pau—. Per un motiu o per altre. Qui s’instrueix, llegeix i pensa se troba al límit de la llei. No són bons temps.

—Quanta raó tens, amic Pau —contestà el llibreter mentre del fons del cofre que tenia a la vora, embolicat amb un drap de vellut blau, tragué el llibret amb les profecies escrites per l’autor mallorquí, convers a l’islam, Anselm Turmeda—. Jas. Aquí el tens, tal com te vaig dir.

—El llegiré amb devoció —digué en Pau, alçant la mirada, posada inicialment en les lletres daurades del títol del llibre—. M’han parlat també d’un altre llibre. Les revelacions, de Santa Brígida. Si cau en les teves mans t’agrairé que el me facis arribar.

—En això tal volta sigui jo qui us pugui ajudar —digué n’Ahim—. I perdonau que em posi en la conversa. Com a mercader tinc tractes amb el port italià de Liorna. Per allà hi circula una versió manuscrita d’aquestes Revelacions . Si em permeteu, us en faré arribar un exemplar.

—Vos estaré infinitament agraït —contestà en Pau.

—Per cert —comentà na Dolça—, el teu menut és per aquí.

—I què hi fa, en Miquelet, per ca vostra? M’ha semblat veure en Llamp ronsejant pel carrer i m’he imaginat que el nin no devia ser gaire lluny.

—Ja ho saps, s’ha fet molt amic de na Clara —digué la dona—. Tot el dia van junts amunt i avall. Estam molt contents que la nina hagi trobat un amic de jocs com el teu fill. Vaig a cercar-lo. El darrer cop que els he vist eren per la cuina.

No fou necessari que la dona es mogués de l’entrada. Els infants sortiren apressadament.

—Mon pare! —saludà el nin.

—Hola, Miquelet, què hi fas per aquí? —interrogà en Pau.

—Jugam al corral amb na Clara.

—Que no trobes que ja és hora de partir? Ta mare ens deu esperar per dinar.

—Voleu compartir taula? —s’oferí el llibreter—. A ca nostra sempre sou ben rebuts.

—Moltes gràcies, Jaume. Na Maria ens deu esperar amb el plat sobre la taula i ja saps com s’impacienten les dones si no hi vas sense avisar —bromejà i mirà alternativament l’amic i la seva muller—. Així que cap a casa, Miquelet, que hi falta gent.