Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

—És ara —continuà na Clara, un cop havia quedat palesa la necessitat de guardar silenci—, quan ens reunim amb la família i amics i ens menjam els dolços. És per això, que t’he convidat. Perquè ets el meu amic.

La nina assenyalà la munió de pastissos exposats sobre la pastera.

—Així tendrem un inici d’any endolcit. Menja, menja el que vulguis!

En Miquelet, en agraïment, se li apropà i li feu una besada a la galta. La nina mostrà un tendre somriure.

—Amics! —exclamaren tots dos alhora i es posaren a riure per la coincidència.

S’acostaren a la taula parada i s’afartaren d’ametllats fets amb mel, bunyols i rubiols i pastissos de pasta fullada. Fora d’aquella casa es passava molta rusca. Eren temps d’escassesa i gana.

A la sala tots dos homes parlaven amigablement. En Jaume Galiana havia rebut amb alegria la sobtada visita del seu amic Ahim ben Salema, Gabriel Murta segons les cèdules falsificades que l’acreditaven com a mercader retornat a l’illa des de Florència. N’Ahim era un home de mitjana edat, d’aspecte molt digne i dolços ulls verds, nas ganxut i barba acabada en punta.

—Com pots veure, l’he trobat —feu el llibreter, cofoi—. M’ha costat. És una de les poques còpies de l’Atles de Cresques que resten intactes.

Cresques Abraham, a qui es referia en Jaume, havia nascut al call de Ciutat dos segles abans, i sota la protecció dels reis de la Corona d’Aragó s’havia dedicat a la construcció d’instruments nàutics i a l’elaboració de cartes geogràfiques. El seu treball havia assolit tanta fama que havia estat reclamat fins i tot pels mateixos reis de França i Portugal.

—Una meravella, i molt ben conservat, per cert —va dir en Gabriel—. Anirà molt bé per als meus propòsits. Sens dubte serà del gust dels Mèdici.

L’atles il·lustrat davant del qual es mostraven gojosos, i que havia deixat embadalit en Miquelet, era una excel·lent mostra de la cartografia mallorquina. En el passat, Mallorca havia disposat d’una escola especialitzada en les arts de la il·lustració de planisferis, mapes i cartes de navegació, elaborats, en sa majoria, per membres de la comunitat jueva.

—Tu sempre mercadejant —el llibreter feu broma—. Quan te’n cansaràs?

—Mai. És la meva feina. A més, no puc descansar —respongué en Gabriel—. La sang m’ho reclama. No puc deixar de banda la nostra gent, i si amb l’Atles aconsegueixo acontentar els senyors de Florència, benvingut sigui.

—Si no fos per la noble causa que te guia diria que, tot i el guany que me comporta vendre’l, la compra sembla un caprici.

—Escolta, tu! —digué el mercader, i els llavis apuntaren un petit somriure—. Tinc un bon motiu per adquirir-lo.

—No ho dubt —digué en Jaume, mentre se sumava al somriure—. No pretenia molestar-te amb el comentari. Sé per què el vols.

L’alegria dels dos homes era més que evident.

—Sens dubte servirà per complaure a qui tants jueus ha acollit a les seves terres —digué n’Ahim ben Salema, amb la mirada perspicaç d’un home de món—. I ja que parlam de diners, em pica la curiositat: qui compra llibres en temps de gana, a part d’un tronat com jo?

—No te pensis —en Jaume es tombà cap a l’amic i abaixà les celles—. Qui passa gana és el poble i aquest no en sap, de llegir. Els que en saben continuen comprant-los. Sobretot llibres especialitzats. A Ciutat, doctors en lleis, mercaders o notaris són els millors clients. Un notari me pagà una petita fortuna per una de les primeres edicions impreses de la Bíblia. Un caprici que m’ha costejat les despeses del trasllat de Ciutat a Inca, i que m’ha permès arreglar el casal on ens trobam.

—I a part de la Bíblia, què compren? —demanà el mercader, curiós, mentre pegava una ullada a la sala plena de llibres.

—Autors clàssics, com ara Ciceró, Gai Sal·lusti, Porfiri o sant Agustí.

—Veig que en tens una gran col·lecció —continuà n’Ahim, en un to cordial.

—Tots a la venda! —bromejà en Jaume.

El mercader tafanejà entre els prestatges, en els quals pogué veure exemplars com ara el Llibre de bons amonestaments, del savi Anselm Turmeda; una Hist ò ria d ’ Alexandre el Gran ; l ’ Arbor Scientiae , de Ramon Llull; La faula, de Guillem de Torroella, i alguns exemplars de la Rudimenta grammaticae de Joan de Pastrana, dels impressors mallorquins Bartomeu Caldentei i Nicolau Calafat.

—Un bell compendi de la saviesa humana —digué, mentre passava la mà per sobre els llibres, acariciant-los.

—Així és. La majoria comprats per senyors que no en llegiran una línia —digué en Jaume, encongint-se d’espatlles—. Però no és el meu problema. Procur donar-los el que me demanen. Per a mi mantenir una col·lecció com aquesta, a més d’una gran despesa, significa tenir bons contactes amb altres llibreters i impressors. No tan sols de Mallorca. I tenir l’orella parada per quan algun senyor d’aquests es mor. Els hereus no solen sentir la mateixa devoció pels llibres. La majoria cerquen desfer-se’n. Aleshores és quan entr en acció.

—Interessant.

—En el futur m’agradaria ampliar el negoci —continuà el llibreter, amb un mig somriure a la boca—. Posar en marxa un taller, com el que tinc a Ciutat. I si trob mà d’obra qualificada que m’ajudi, fer que en els obradors situats al pati de darrere puguem enquadernar i restaurar llibres i manuscrits antics.

—Una altra cosa —el mercader feu una pausa, canvià l’expressió de la cara, posà semblant seriós i continuà—. No he vingut tan sols per comprar-te l’Atles. Estic molt amoïnat. Per tu i pels teus. Els vents que bufen per l’illa no són favorables per a gent com tu.

—Anam molt alerta —es va defensar en Jaume, amb to sec.

—I? No n’hi ha prou. La Inquisició cada cop estreny més —l’advertí n’Ahim—. A tu i a molts prohoms de bé que us heu encaparrotat a seguir vivint sota la capa de la conversió.

—La Confraria de Sant Miquel ens aixopluga —respongué en Jaume, eixut, mentre s’asseia en una de les cadires que ocupaven l’estança.

—Ho sé. I si ho sé jo, que visc allunyat de Mallorca, se’m posa la carn de gallina només d’imaginar què en deu saber la Inquisició —l’expressió del mercader s’endurí mentre recolzava les mans sobre la taula—. No us podeu fiar ni dels criats. Feis-me cas. Acompanyau-me a Liorna. El navili ens espera al port de Ciutat llest per salpar. La teva cosina estarà molt contenta de tenir-vos a casa. Allà podràs reprendre els teus negocis. Florència és una terra molt més segura que no Mallorca.

—Mallorca és ca meva, Gabriel. Cals meus pares —respongué en Jaume, amb un cert fervor—. Dels nostres avantpassats. Em neg a abandonar-la. Quin Déu pot ser tan cruel que permeti que els seus fidels ataquin i matin els seus veïnats? Amb quin dret poden foragitar-nos o portar-nos a la foguera? Anam alerta. Molt alerta, i en certa mesura comptam amb l’ajut de les autoritats.

—Sí, però des que el rei Ferran organitzà la nova Inquisició —a n’Ahim li brollaven les paraules de la boca—, des que la inquisició castellana governa les terres catalanes, la intolerància religiosa s’ha fet més patent. Conversió o mort. Al cap i a la fi el que volen es quedar-se les nostres fortunes.

—I per afegitó, l’atemptat fallit a l’inquisidor Navardú no ajuda gens la nostra comunitat —digué en Jaume, preocupat—. S’estan extremant les mesures. Així i tot, no ens queda més remei que confiar en els nostres jurats i que arribaran a convèncer Sa Majestat. Esperem que acabin per foragitar els inquisidors de Mallorca.