Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

—Llamp, deixa’ls! Vine aquí! —cridà en Miquelet.

L’animal es deturà, aixecà les orelles i optà per no fer gaire cas a les paraules del seu amo, que li ordenava deixar d’encalçar els atacants. Decidit, l’animal sortí corrents cap a la colla d’en Llorenç, que seguia fugint davant el perill.

—Ves, Llamp, du’l! —cridà en Blai Reixac, el carreter, del camí estant.

Els agressors se separaren i cada un procurà córrer tant com podien les seves cames. El gos escollí la seva víctima. En Llorenç. L’encalçà i, en tenir-lo a l’abast, talment una presa de caça, li saltà a sobre i el llançà a terra sota el seu pes. L’animal grunyí i quan un instant més tard en Llorenç, estirat panxa enlaire, obrí els ulls, es trobà, aterrit, el gos cara a cara, amb l’alè de l’animal que li entrava pels narius i la bava que li queia a sobre. Espaordit, en Llorenç deixà anar un crit que omplí la vall. En sentir-lo, en Joan, alt i gros com pocs i amb els braços i cames plens de crostes, girà sobre les seves passes i amb el garrot d’ullastre copejà amb força l’espatlla de l’animal. En Llamp gemegà de mal, es regirà i bordà a qui li havia pegat. Li ensenyà els claus amb el barram estret i a punt estigué de tirar-s’hi a sobre per mossegar-lo. En Llorenç, aprofitant la situació, s’incorporà de nou.

—Llamp, vine aquí, t’he dit! —cridà en Miquelet. Decidit a prendre part en la baralla, ràpid, es desfermà la fona d’espart que portava subjectada a la cintura, prengué una pedra del terra, la col·locà en el trau de la bassetja, donà just dues voltes per damunt del seu cap i amollà un dels dos extrems de la corda. Una fuetada feréstega ressonà com un tro i la pedra sortí amb tanta força que en un no-res impactà en el cap d’en Llorenç—. Au, jas! —tornà cridar el nin amb la cara tenyida per la ràbia, en veure com els que els havien amenaçat volien escapar-se pendent avall.

En Llorenç caigué amb tot el seu pes. Rodolà per terra i xisclà pel dolor de l’impacte. Perdé l’alè i en provar d’aixecar-se les cames no l’aguantaren. Els amics es returaren. Estirat panxa enlaire, el ferit plorava. Mentre el recollien, es tocà el cap amb les mans i les retirà xopes de sang. La cinta que acabava de prendre estava feta un manyoc i en un instant canvià el color cel blau per un color negrós. El color de la sang sobre la tela.

El bergant, enrabiat, potser més per haver quedat en ridícul davant la seva colla que pel mal físic que sentia, renegava i jurava venjança. Havia estat humiliat per un passerell.

—Prepara’t, Miquelet, aquesta te la torn! Vadéu si te la torn —cridava mentre corria per uns terrenys irregulars, carena avall, ajudat pels companys—. T’ho faré pagar molt car! —repetí, amenaçant.

Dalt del pujol, en Miquelet i na Clara escapaven corrents cap a la vila amb el gos al darrere. Passaren al costat dels molins, assoliren l’entrellat de carrers, traspassaren l’aldarull del mercat i arribaren, suats i cansats per la carrera, a casa d’ella.

Entraren esperitats, com un cap de fibló, i hi trobaren el pare de na Clara conversant amb un altre home, alt i eixut, molt ben vestit amb una camisa llarga. Tots dos envoltaven un bell bufet de cames tornejades, amb incrustacions precioses d’ivori i tiradors de ferro forjat. Ocupaven el centre de la cambra. La resta del mobiliari estava format per uns prestatges replets de llibres que omplien les parets de l’estança, quatre cadires de braços amb seient i respatller de cuiro treballat i un cofre, obert, folrat de vellut, que contenia llibres i pergamins.

Els dos homes, que consultaven uns mapes, els saludaren molt breument mentre els al·lots passaven vora seu cap al pati interior.

En Miquelet mirà de cua d’ull el que els homes examinaven i quedà amb la boca oberta davant la visió del que el pare de na Clara tenia a les mans i del qual, pel somriure que manifestava, semblava molt satisfet. El nin es returà i quedà contemplant les imatges de vius colors que contenia. Es tractava d’unes làmines de pergamí enganxades a unes taules de fusta.

—Hola Miquel. T’agrada l’atles?

—El què? —interrogà l’infant, sorprès—. Què deis l’amo en Jaume? Ah, els dibuixos? Són preciosos. Què signifiquen?

—Era l’univers dels nostres avantpassats —respongué el llibreter mentre senyalava els elements que componien la làmina—. Un compendi dels sabers d’aquell moment. Hi trobam la cosmografia, el calendari lunar, les festes de tot l’any, la rosa dels vents, els símbols del zodíac, els diferents mars i oceans. Ciutats abanderades, figures humanes, rius, fauna i flora. Des de les muntanyes conegudes fins a les terres més llunyanes. La península Aràbiga, l’Índia, on arribà Alexandre el Gran, o les fabuloses terres de Catai, descrites pel viatger venecià Marco Polo.

L’atenció d’en Miquelet fou màxima davant les paraules del llibreter.

—Mira, aquí, al ponent de la Mediterrània, hi ha Mallorca —i l’home assenyalà al mapa un dibuix en què predominaven els colors de la senyera del rei En Jaume, el de la llegenda de la pota del rei, segons li havia mostrat el pare.

El nin restà embadalit davant la proliferació d’imatges, per la quantitat de figures, per les ciutats dibuixades amb el símbol d’un castell rodó, com ho era el castell de Bellver, que havia visitat en certa ocasió acompanyant el pare. De cop, algú li estirà els darreres de la camisa. Era na Clara.

—Venga, anem. Has vengut a veure mapes o a jugar amb mi? —demanà ella amb un cert posat emmurriat.

—Ep, deixa que en Miquelet passi gust —digué en Jaume de Galiana a la seva filla, amb una rialla a la boca. Amb un gest afectuós i tendre hi afegí—: de seguida ve amb tu. No passis ànsia, no te’l raptarem.

Al cap de poc, meravellat per la visió, en Miquelet sortí al pati cobert per un esponerós emparrat que, en aquella època de l’any, donava ombra i raïm. La nina li oferí aigua de la cisterna situada al seu bell mig. En haver begut els primers glops, en Miquelet es veié empès a entrar a la cuina i d’allà a la botiga. La nina li mostrà una taula pastera i un cubell gran ple de farina. A sobre de la taula, situada en un racó de la cambra, una munió de dolços i pastissos diferents esperaven per ser engolits i acabaren de deixar en Miquelet bocabadat del tot. Les dolces aromes de la sala eren intensíssimes i li omplien els narius.

—És que a casa estam de celebració —va dir ella, tota gojosa, assenyalant el menjar.

—I què celebrau? —demanà el nin—. Si se pot saber. Qui fa festa?

—Tots en feim. Commemoram l’any nou.

—Què dius? Me prens el pèl? —abstret, confós, el nin no acabava de creure’s el que veia ni el que sentia—. L’any nou no és ara, al setembre. És al gener.

—Els cristians el celebrau el gener —digué ella, amb un somriure enigmàtic—. Nosaltres festejam el Roix ha-Xanà, l’any nou, dos dies abans de l’inici del mes hebreu de tixrí.

El nin no donava crèdit al que sentia. Havia pensat revelar un gran secret a l’amiga en mostrar-li la petjada del cavall del rei En Jaume i resultava que na Clara n’hi deia un de més gran. Un de perillós. Eren jueus. I allò, pel que havia sentit dir, era un dels majors pecats que algú podia cometre.

—Però no ho pots dir a ningú Miquelet, jura-m’ho —implorà ella—. Ni als meus pares. Si saben que t’ho he contat me castigaran i no ens podrem veure mai més. Ha de ser el nostre secret.

Davant els precs, el nin jurà no desvetllar-lo mai. Havia sentit parlar dels jueus a la gent que freqüentava el celler de la mare, que s’hi referien com a éssers malèfics. L’encarnació del dimoni. Però ni na Clara, ni el seu pare, ni la seva mare no tenien ni banyes ni cua. No podia ser que els jueus fossin tan dolents com deia la gent!