Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

—Pare, jo... no tenc gana —digué el nin amb un lleu quequeig i abaixant el cap.

—A aquesta hora? Què has menjat? —preguntà en Pau.

En Jaume, recelós, observà com la seva filla mirava el nin de fit a fit i aquest apartava la mirada.

—No res, però tenc la panxa que em fa mal —respongué el nin abaixant el cap.

—Heu entrat al rebost? —demanà la mare.

—Sí —contestà la nina de manera concisa, sense llevar els ulls del nin.

—Així és normal, Pau —i la dona va somriure—, hi tenim una caterva de pastissos. Quants n’has menjat?

—És el meu aniversari —mentí el llibreter abans el nin contestés.

—No ho sabia, això de l’aniversari. Molts d’anys, Jaume! —digué en Pau i amb un somriure es dirigí al fill—. Ja veurem què li deim a ta mare.

Pare i fill els agraïren l’hospitalitat rebuda. Sortiren a fora i, amb el ca al darrere, partiren carrer amunt cap a la fonda.

La nit era una bona companya. Un grapat d’ombres es movien en la foscor dels carrerons de la vila. Pretenien amagar-se de la tènue llum de les torxes que il·luminaven cada cantonada i d’una topada amb els homes del cap de guaita, que vigilaven els carrers.

Un ban del virrei Gurrea marcava l’avançament del toc de queda a partir de la posta de sol. A Inca, després del repic de la campana de l’església de Santa Maria, ningú no podia transitar sense una urgència clara i un permís del batle.

Les ombres s’encaminaven cap a l’hostal de la Travessa. Convocats amb pressa, havien arribat a Inca al llarg del dia i s’havien perdut entre la multitud. Era dijous, dia de mercat. El dia més indicat per passar desapercebut. Fins a Inca hi acudia gent de tota la comarca i ho aprofitaren per reunir-se d’incògnit.

Algú tustà la porta de l’hostal i na Maria Ripoll abandonà els fogons.

—Aina, vigila el foc —digué a la jove esclava de pell bruna, cabells arrissats i ulls negres, profunds. S’eixugà les mans amb el davantal i acudí a obrir.

—Hola, ets tu! Passa, passa!

—Bon vespre, Maria —un home de físic eixut entrà a la casa.

—Ara baixarà, en Pau —feu na Maria, de manera apressada—. Perdona si no estic gaire per tu. Prepar el sopar. El meu home vol quedar bé amb voltros.

—Ja me va bé —contestà ell amb un riure sorneguer i saludà el vell que estava assegut en un racó de l’ampla sala, mig a les fosques, vora la xemeneia apagada:

—Bon vespre, l’amo en Miquel. Som en Blai.

—Bon vespre, Blai. T’he conegut per la veu. Com estan els teus? I les mules, fan bonda?

Na Maria feu una ullada a l’avi. El pare del seu pare havia quedat cec feia molts anys, però continuava amb l’ofici de llater. Trenava, amb l’agilitat d’unes mans expertes, la palma del garballó per confeccionar una senalla. Era la seva manera de col·laborar en l’economia familiar, «per ajudar a portar la creu», com solia dir.

Era un home de vuitanta anys fets. Cabells, els pocs que li quedaven, blancs com la neu del Puig Major de Massanella, una cara arrugada i uns ulls perduts en la llunyania que semblaven mirar cap al seu interior.

—Van tirant —feu en Blai, en un joc de paraules—. Els temps que vivim no donen per a més.

—Ben cert —grunyí el vell, amb veu gairebé imperceptible. Na Maria en llegí perfectament el moviment dels llavis. Veié com arronsava les espatlles i tornava concentrar-se en la senalla que estava enllestint.

Davant el mal humor aparent de l’avi, en Blai, home de confiança d’en Pau, amb qui havia compartit tasques en el govern municipal de la vila, es girà cap a na Maria.

—Que saps a qui esperam, amb tant de secret? No n’ha amollada ni mitja, quan m’ha convidat. I supòs que per sopars no estam, si no és que hi hagi un bon motiu per reunir-nos.

—Ni idea. És cosa seva. És a dalt. Colgant en Miquelet.

La dona s’estigué de dir-li que el seu marit estava acompanyat de dos homes més. Així li ho havia demanat ell. Silenci, encara que fos amb en Blai.

—Sí que serà grossa, la d’avui —afegí el traginer amb una ombra de dubte a la mirada—. Xerram massa... I feim massa poc.

—Es torba a baixar —digué ella, amb estranyesa—. En Miquelet no se troba gaire bé, avui. No sé què li ha passat. Tot el dematí fora i ha tornat alterat. No me n’ha volgut contar res.

—Vaja —contestà l’home, i esclafí a riure—. Crec que ho sé. Vatua! Avui dematí l’he trobat pels camps de la Pota del Rei. Ell anava amb la filla del llibreter i jo venia de la finca d’en Roig. Sense voler-ho m’he trobat amb la brega.

—Qui s’ha barallat? —demanà neguitosa la dona, desviant la mirada dels fogons i adreçant-se a l’amic.

—El teu bergantell! Li ha fotut una pedrada al fill d’en Bernat Corb —digué en Blai amb cert aire despectiu—. L’ha tirat pel terra. Però no t’esveris. S’ha sabut defensar.

—Déu meu! —exclamà ella.

—Fa setmanes que el d’en Bernat ronda la contrada amb la seva colla. Cacen els gorrions que aquest estiu han fet matx als camps de blat. En treuen uns sous. El clavari en subvenciona l’eliminació. I ells no deixen que ningú els faci la competència. Se veu que s’han trobat amb els nins i s’han ficat amb ella. És una mala peça, el d’en Bernat, clavat son pare.

—Això no justifica una pedrada —digué ella, enfadada—. No me voldrà sentir, demà. El castigaré a no sortir a jugar tota la setmana.

—L’únic que ha fet el teu menut ha estat defensar-se i defensar la nina. No siguis injusta. —I amb una rialla d’orella a orella afegí—: li ha fotut amb la fona! Vaja punteria. I no vulguis saber quin concag ha pres aquell bergant quan en Llamp li ha partit al darrere.

—Amb la fona? —demanà ella, trasbalsada—. No m’agrada, Blai. No m’agrada gens que en Miquelet vagi amunt i avall amb la fona. Maleïda idea la de mon pare quan la hi regalà. En Pau està cansat de dir-l’hi que la guardi a casa, però no li fa cas.

—Tu deixa’l, només es protegia.

Na Maria es capficà en els seus pensaments i en els problemes que els podria portar el fill si continuava anant a la seva. N’hauria de parlar seriosament amb l’espòs. Per oblidar-se’n, anà fent amb els fogons, entre la gran quantitat d’estris de cuinar. Obrí les portes del tinell situat vora la llar on feia el menjar i anà passant plats, tassons i culleres de fusta a n’Aina perquè parés taula.

Com si es tractés d›un dia festiu, el matí havia matat un cabrit i ara en cuinava el frit amb la sang i herbes aromàtiques. A davant hi serviria sopes amb col. Les primeres magranes de l’hort i un grapat de figues servirien per finalitzar l’àpat.

—Per a quants pos taula, mestressa? —demanà n’Aina.

—No ho sé. De moment per a una dotzena. Ja veurem si som més.

—I en Xim? —demanà el carreter—. Que no ha de venir, avui vespre?

—No. Mon pare ha quedat a Son Bordoi. S’acosta la vermada i hi manca algú per enllestir els preparatius. Si continua la calor, la setmana que ve ens posarem a recollir el raïm.

—Per això el cercava, per si té feina per a mi. Avui he duit el darrer viatge de blat a moldre i puc anar amb ell a vermar.

—L’hi diré. De tota manera, enguany el raïm escasseja. La vinya ja és vella i ha plogut poc. Fins ara en trèiem prou amb la nostra collita per despatxar en el celler i deixar de banda el vi que duen de València, però enguany... No sé què farem.

Na Maria Ripoll era la propietària d’unes terres, les de Son Bordoi, i d’un casal convertit en fonda i celler. L’havia rebut en herència del seu primer marit, en Joan, mort a la guerra de Bugia, i ella, amb l’ajuda del pare i un parell d’esclaus, tenia cura dels negocis. En Pau, el seu actual marit, la deixava fer. Prou feina tenia ell amb els malalts.