Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

—Pens que la gent d’Inca hi podem aportar alguna cosa, a aquest debat —digué en Blai Reixac—. Fa anys que reclamam preus més justos per al blat. La vila no té moltes terres per conrar i hem de comprar el blat fora, cosa que ens suposa una forta despesa de les arques municipals per alimentar els nostres.

—La pressió dels tributs ha provocat el descontentament, com aquí —continuà en Colom—. De motius en sobren. Per això cal reaccionar i és el que vos demanam, el vostre suport a la Germania.

—Res no ha canviat i res no canviarà —bramà l’avi Miquel. No havia dit res fins llavors—. Som cec, però no mut, i ara me toca parlar. Vàrem néixer pobres, som pobres i morirem pobres. Sotmesos com estam, als pobres ens han apujat els imposts de l’oli, la sal, la carn, el vi i fins i tot el dret de molitja, i els que més tenen estan exempts de pagar. I tot i ser recaptats a Inca, no ingressen a la nostra Universitat. Males collites i el descontrol i l’especulació sobre el preu ens obliguen a vendre la terra als voltors, que esperen, des de Ciutat, veure com n’acabam essent els esclaus. I els que esperen cobrar els interessos no frisen a fer-ho. Tot s’havia d’arreglar amb l’acord a què vos heu referit i res no s’ha fet. Hem canviat de rei i de virrei i les coses, per als pobres, estan com sempre. Com estaven quan els forans ens aixecàrem en armes ara fa setanta anys. Jo era jove, molt jove, però en vaig viure les conseqüències. Creia, com ara creieu alguns de vosaltres, que la situació s’arreglaria, però molt han de mudar les coses perquè res canviï. Ens alçàrem en armes i ens guanyaren, i vaig veure morir esquarterat en Pere Mascaró, el nostre cabdill. Què podeu fer més del que se va fer llavors?

—Vos crec i vos entenc, l’amo en Miquel, però ara la situació és diferent —intervingué en Francesc Colom.

—Tenim la promesa d’en Burgues —afegí en Joan Crespí—. El procurador vetllarà perquè els acords s’acompleixin. Lluitarem especialment per l’eliminació dels imposts que se dediquen a pagar els censals. I ell hi està d’acord. Ens ho ha repetit en totes les reunions que hi hem mantingut. El que passa és que no ho podem fer públic. Aquí ho comentam perquè sou de confiança. Perquè sou qui haureu d’encapçalar el moviment a la Part Forana. Comptam amb vosaltres per afegir les vostres viles a la revolta. Si és necessari.

—Jo hi som —digué en Blai Reixac—. Comptau amb mi! Estic fart de veure com la gent es mor de gana mentre els senyors especulen amb el blat. Avui he fet un viatge, i més que blat el que transportava eren les restes que en altres temps hauríem donat als animals. Sí, hi podeu comptar! —repetí dirigint-se a en Joan Crespí i a en Francesc Colom—. I tu què fas, Pau?

—Vull tenir més clares les negociacions a València i a Castella. La situació, pel que deis, és molt confusa i no crec que ens haguem d’aixecar en contra del rei, per molt estranger que sigui. Després de la mort del rei Martí ja fa temps que els mallorquins no tenim un rei propi. La revolta només durà sofriment. No ho sé —continuà dubtós—. No me refii del procurador reial. El meu germà té raó. És un escurçó amb qui cal anar molt alerta. Si vos he de donar una mà per convèncer el batle, ho puc intentar. Som amics i fa temps que ens coneixem. Ja era jurat quan jo vaig ser batle, i ara mateix tenim tractes en el negoci de la llana. No crec que actuï en contra de les demandes que presentau, però se deu al poder reial i, si no hi ha un moviment general al vostre favor, ho tindreu molt difícil perquè gent com ell se posin de la vostra part. Els Burgues sempre han mirat només pels seus interessos. Ja ho feia el pare i ara ho fa el fill, i no veig que els interessos dels menestrals, del poble, siguin els seus. No ho tenc clar. Sincerament.

Na Maria observava atenta el seu marit mentre parlava. Tenia el semblant molt seriós i això la preocupava. Sabia el que pensava. N’havien parlat i a ell li costaria fer la primera passa. En Pau havia quedat massa escalivat del tracte sofert a la Cort. Escalivat de la paraula donada pel rei Ferran, de la qual el monarca es va desdir aviat. Temia un altre bany de sang com al que s’havia referit l’avi Miquel. Temia una guerra civil, una guerra entre germans. I ella s’havia manifestat totalment contrària que s’hi afegís, que si li deia d’unir-se a la Germania no comptaria amb el seu suport. Massa perillós. Ja havia perdut un marit. No volia enviudar de nou.

De cop la dona tingué una intuïció i mirà dalt de l’escala que accedia al primer pis, on es trobaven els dormitoris. Hi veié com en Miquelet, assegut als últims graons, mig amagat entre els barrerons de l’arrambador de fusta, escoltava atent les paraules dels grans i com, en veure’s sorprès per la mare, s’aixecava de cop i entrava a la seva cambra. Na Maria li partí al darrere.

En Pere Negre feia satisfet el camí de retorn a casa. Na Maria els havia comprat, a en Miquel i a ell, el que els havia sobrat del que havien portat a vendre al mercat. I no era poc.

Ja era al darrer tram. A sa Pobla hi havia deixat l’amic i havia cercat infructuosament mossèn Bernat, el vicari.

Durant el viatge havien discutit amb en Miquel sobre el conflicte plantejat la nit anterior a can Pau. En Miquel n’era partidari. Ell no. Prou feines tenia de treure la casa i la família endavant per ficar-se en embolics. En Pau s’havia expressat molt bé.

A sa Pobla havien passat per la vicaria, tal com ho havien acordat el dia anterior, i la trobaren tancada amb pany i forrellat. Demanaren pel mossèn i ningú no els en sabé donar raó. La conclusió dels dos amics fou que quelcom inesperat havia entretingut el vicari. Els comptes d’en Pere eren passar-hi de nou l’endemà. Tot era poc per tal d’evitar la picada fatal dels moscards. I ell encara tenia tres fills sans. L’encens no evitaria la malaltia d’en Joan, però podia evitar que els altres hi caiguessin.

Abans del migdia en Pere era a tocar de casa. Arribava a punt per al dinar, tal com havia quedat amb na Jerònima. Portava queviures comprats amb part dels diners guanyats amb la venda dels animals. El necessari per passar un parell de setmanes. Una altra part dels doblers serviria per pagar part del deute al baró.

Mirant les cases des del turó per on passava el camí, un detall quasi imperceptible el feu canviar d’humor i el preocupà. Quelcom no rutllava a Son Pelat.

S’estranyà que en Tord, el gos, no li sortís a camí, bordant i perseguit per la petita Francina, com feien sempre que sentien la remor de les rodes del carro sobre les pedres de la via.

Just entrar a la clastra, des del portell de la tanca de pedra que l’encerclava, trobà en Tord inert a terra, lligat amb una corda al lledoner. Tenia el cap obert, tot ensangonat. En apartar la vista de l’animal, rere la gran soca de l’arbre que li tapava el portal de la casa, observà en primer terme el cos de na Francina estirat a terra. Uns metres més enllà hi havia el d’un dels fills bessons, n’Antoni, amb un tall profund a la gola. L’altre, en Sebastià, restava a la vora del portal, dret, nuu, lligat de mans a l’anella de ferro on ell solia fermar el mul. Na Francina i en Sebastià devien haver mort per mor dels dards de ballesta. La petita en tenia un de clavat a l’alçada del cor, que la traspassava. En Sebastià, en canvi, en tenia tants que no es podien comptar. Tots tres semblaven animals abatuts per sorpresa, caçats un a un abans que poguessin refugiar-se dins la casa.

El cor no donava crèdit al que veien els ulls. El cap li feu mil voltes abans no va ser capaç de prendre consciència del que havia succeït. Un mareig el dominà i, amb la respiració entretallada, se sentí defallir. Les cames no aguantaren el pes del cos. Feu un gest en l’aire cercant quelcom on aferrar-se i en no trobar-ho es desplomà a terra. Desesperat, enfollit, alçà un puny al cel i sentí un profund dolor al pit, com si una mà invisible de ferro roent intentés arrancar-li el cor i les entranyes. Maleint-se. Sentint-se profundament culpable per haver-los deixat sols a casa, ni que fos només una nit. Cridà, mentre s’arrossegava en direcció al primer cos, un a un els noms de cada un dels quatre fills i el de la dona.