Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

—Se veu que rondava pel corral —murmurà en Pau, entristit—. En sentir que li recomanava que dormís unes hores ella ha entrat al celler i s’ha ofert a fer-li una estona de companyia.

—Pobre Pere. Com pot haver-hi gent tan malnada? —digué la dona, amb llàgrimes als ulls—. El que els han fet no té nom.

—He dit a n’Aina que em cridi d’aquí a unes hores. No vull que quedi sol. No me’n refii. Pot fer qualsevol desbarat. Hauries d’haver vist amb quins ulls el mirava n’Aina! Semblava com si el dolor d’en Pere fos el seu.

—Com el de tots aquesta nit. Després del que ens ha contat no sé si podré adormir-me —digué ella.

Tot i ser l’esclava, la família considerava n’Aina una més de la casa. En Xim, el pare de na Maria, les havia comprat, a ella i a la mare, al mercat d’esclaus de Ciutat pocs dies després d’haver desembarcat d’una nau de cors que les havia capturat a la costa de Barbaria. Era una criatura de pit i per aquest motiu el pare de na Maria Ripoll s’entendrí i decidí quedar-se amb totes dues. Pagà més del que havia previst, però estava segur que tot i ser esclaves mores feia una obra de caritat cristiana. No separar-les feu que na Fàtima li restés profundament agraïda fins al dia que morí, deu anys enrere, víctima d’un brot de pesta que fuetejà Inca. El mateix brot que s’emportà també n’Ermersenda, la primera dona d’en Pau, i la filla de tots dos.

—I està segur que ha estat la gent del baró? —demanà ella, inquieta.

—No. No en pot estar segur. No els hi trobà ni hi trobà cap indici —digué vacil·lant, mentre s’acabava de desvestir, traient-se els pantalons—. Excepte un estrany missatge: «Pac qui deu».

—Pac qui deu? Què vol dir, Pau? —una expressió de preocupació aflorà a la cara de la dona.

—Precisament és el més estrany. «Pac qui deu» és una de les proclames amb què la Germania ha omplert Ciutat de pasquins —en veure la mirada de desconcert de na Maria, puntualitzà—: Exigeixen que es cobrin els deutes contrets per l’oligarquia, que tant ofeguen la hisenda pública. Mentre els senyors se’n veuen lliures, el poder reial no fa sinó augmentar els impostos als més humils, fins a escanyar-los.

Hi hagué un moment de silenci.

—I què té a veure amb en Pere i la seva família? —demanà na Maria, vacil·lant—. Tu mateix digueres que en Pere no s’havia mostrat gens partidari de sumar-se a la Germania.

—No ho sé. Tant de bo ho sabés! —s’exclamà ell—. Cert és que pot referir-se a mil qüestions —i continuà, dubitatiu—: tot i que m’ensum que es tracta d’una revenja per un deute no pagat. Així li ho he dit i ell m’ha contestat que de deute només en té un i és amb el baró de Pedraforta.

—Per un deute tant de mal? —s’exclamà ella, indignada.

—Li deixà doblers perquè li compràs son Pelat. Un maleït tros de terra que no dona ni per viure! S’aprofità d’en Pere. No sap llegir i li feu signar les escriptures sense saber què hi posava.

—Però… I son Pelat que no era del baró?

—Ho era, i l’obligà a comprar-lo amb amenaces. L’hauria tret de les terres on havia treballat tota la vida, com a estadà. Potser ara el baró pretén cobrar els interessos amb sang.

—Això és robar! —digué ella, amb to indignat i posat greu, mentre es removia damunt el llit—. I assassinar! Quina culpa en tenien els fills? Pobres criatures!

En Pau va veure com els ulls de la dona espurnejaven de ràbia.

—Efectivament, i no m’estranyaria que el baró li hagués enviat la seva banderia. Pel que m’ha comentat, no és la primera vegada que l’amenacen. Aquest cop, però, han anat massa lluny —en Pau, despullat, es ficà al llit vora na Maria i es tapà amb el llençol—. Diu que demà dematí partirà cap a Ciutat.

—Que ho denunciï al cap de guaita —va dir ella.

—Li ho he comentat. Diu que no en traurà res —en Pau arrufà el front—. Que el baró el té comprat i jo el crec molt capaç.

—Així... Quina esperança li queda? —feu ella, mirant-lo amb expressió inquisidora.

—Molt me tem que cap. No vol caritat. Sols justícia —digué en Pau, amb irritació—. I se la prendrà amb sa pròpia mà. No vulguis saber com s’ha posat en llegir-li l’escrit del pergamí: «Pac qui deu». I el més fotut és que els crec capaços a tots dos de qualsevol bestiesa. En Pere està massa ferit per enraonar. Ha perdut el senderi i no té res a perdre. I el baró... —es returà, vacil·lant i hi afegí amb cínic menyspreu—: El baró és un animal sense entranyes. És traïdor, covard, lasciu. Quan m’ha dit el que es trobà en arribar a casa me creia que se’n fotia. L’he vist tan sencer al principi, quan ha entrat per la portassa, que mai no hauria pensat el que m’ha explicat. Després s’ha enfonsat.

—I tot succeí mentre estàveu reunits aquí, per arreglar el món. Valga’m Déu! —s’exclamà ella. Na Maria estava realment alterada.

—No podem descartar res —digué en Pau amb un posat de preocupació—. La matança també podria tenir la intenció d’atemorir els que estan decidits a tirar endavant les demandes davant el virrei.

—Si és així, Pau, no vull pensar quins perills ens rodegen. M’hi neg, o tornaré boja —una esgarrifança li estremí el cos—. En qualsevol moment poden venir per nosaltres. Se’m regira el ventre just de pensar-ho.

Per la cara que feia semblava que la dona estigués a punt de posar-se a plorar. En Pau s’adonà de les pors de la dona i girà la conversa.

—Però no crec que aquest en sigui el motiu. Quan ha arribat, el primer que ha fet ha estat mostrar-me el pergamí. Volia saber què hi posava. En llegir-lo, ha estat uns instants en silenci i a continuació ha marxat d’una revolada.

Na Maria es tornà a jeure al seu costat, amb el cap recolzat al braç dret, girada, mirant com s’estenia en les explicacions. En Pau veié com els ulls color avellana de la dona eren a punt de vessar les llàgrimes. Malgrat tot, continuà.

—Per sort n’Aina feinejava vora nostre i l’he fet seguir —en Pau intentava excusar-se davant la dona, però sobretot davant ell mateix. No se’n sabia avenir—. Jo tenia en Llorenç Baster en plena intervenció. Li arrabassava l’extremer. Se’n queixava des de feia dies i no el podia deixar amb la feina a mitges. No suposava que en Pere faria el que ha fet.

—He sentit crits —digué ella—. Despatxava al celler i ens hem pensat que era al carrer. No hem suposat ni per un moment que fos en Pere.

—Cridava enfollit. Ha sortit de la sala de cures, ha entrat a la pallissa i n’ha sortit espingarda en mà. T’ho imagines? —demanà en Pau a la muller—. L’ha tenguda amagada tots aquests anys! Des que tornàrem de Bugia. Jo ja ni ho recordava, que l’hagués portada. El que m’estranya és que l’altra nit, quan algú mencionà el tema de les armes de foc, ell no digués res.

—Potser no volia que els altres sabessin que la tenia —digué ella, dubtosa—. Si no feia comptes unir-se a la Germania, potser pensà que la hi farien lliurar. I la volia per ell.

—No només va ser ell qui la dugué i no la donà als homes del virrei. Molts no la tornaren a canvi dels jornals que encara els deu per haver anat a Àfrica, malgrat els anys passats. Maleïda guerra! —cridà en Pau pegant amb la mà plana sobre el matalàs—. No hi havíem perdut res, a Bugia, i hi vàrem perdre tant!

Es tombà cap a na Maria. Un núvol havia enfosquit els ulls de la dona. Recordà els companys morts en terra africana i en especial en Joan, amic seu i primer marit d’ella. Es feu un silenci. Tots dos s’abraçaren fins que ella li digué:

—No hi ha dia que no hi pensi. I no hi ha dia que no beneeixi que tu siguis aquí. Amb mi i amb en Miquelet.