Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

En Rafel, aprofitant l’aturada, sortí de la caixa a fer un cop d’ull. L’ambient semblava tranquil, però la seva missió era desconfiar de tot i de tothom. Per a això li pagava el baró. El cap de la guàrdia es dirigí a la porta per on els carros accedien a l’edifici i amb la mà plana copejà sobre la robusta fusta com a senyal perquè obrissin. El carruatge passà sota el gran portal de mig punt de l’entrada. En Rafel ho feu a continuació. Una porxada oferia aixopluc abans d’accedir al pati, des d’on s’ascendia per una escala ampla amb graons de marbre, vorejada per una barana pulcrament tallada en marès de Santanyí, al primer pis. A banda esquerra, dos portals donaven entrada a les sales ocupades pels criats. Al front, un arc escarser gravat amb l’escut dels Burgues als capitells permetia l’accés al patí. Més enllà, a l’enfront, dos arcs més eren l’entrada a les cotxeres del palau.

Un cop a l’interior, ben il·luminat pels fanals de ferro forjat que penjaven dels murs, en Rafel s’apropà al carruatge i abans d’obrir la porta col·locà els graons de fusta que hi havia a la vora perquè els dos ocupants poguessin baixar més còmodament. Sobretot el seu senyor, el baró, un home gras, de mitjana estatura, amb una papada que no deixava veure el coll, a qui semblava que a cada passa que feia li costava respirar i que esbufegava contínuament pel pes excessiu que desplaçava. Just el fet de pujar una escala li suposava un gran esforç. En Rafel li oferí un braç de què penjar-se i pujar les escales al primer pis.

En Josep de Pedraforta era l’únic que portava la cara, rodanxona, al descobert. Els seus dos acompanyants anaven tapats. En Rafel amb el barret d’ala ampla i el personatge misteriós amb la caputxa de la capota negra que l’aïllava de les mirades curioses dels criats i soldats que en aquell instant es trobaven al pati.

El majordom, un home alt i acanyat, vestit de manera austera amb pantalons i camisa negra de mànega ampla, els esperava al replà de l’escala, just davant de la porta d’entrada a les sales, amb un somriure sorneguer que no passà desapercebut a en Rafel, segurament en veure els esforços d’aquella bolla de greix pujant l’escala aferrada al seu braç.

—Avisa el teu senyor que el baró de Pedraforta és aquí —digué el noble amb les galtes enceses.

—Així ho faré, mossèn —l’assistent feu una reverència—. I qui he d’anunciar que vos acompanya? —demanà, dirigint-se de manera interrogativa als qui encara anaven coberts davant la mirada encuriosida del majordom—. Veig que és gent armada —digué el servent de la casa dirigint-se al baró i mirant de reüll en Rafel.

—És cert, tal com pertoca a un capità de la meva banderia —digué el baró amb to sardònic—. Si no, per a què el voldria?

—Tenc ordre expressa que les armes s’han de deixar a l’entrada —feu amb un gest, advertint que l’arma li fos lliurada—. El procurador no vol gent armada a l’interior de les seves habitacions.

—Res ha de témer mossèn Burgues. Ni de mi ni de qui m’acompanya. Però puc entendre les seves precaucions —digué el baró, i afegí—: Rafel, deixa que aquest bon home te guardi l’arma.

En Rafel es descobrí i, col·locant el barret sobre una cadira, aprofità les dues mans per descordar-se a contracor la sivella del cinturó que contenia l’acer i el lliurà al criat del procurador. L’estilet que portava amagat dins la canya de la bota allà quedaria. «Per si de cas», pensà ell.

—Anau alerta, vatua! No sigui cosa que vos talleu les mans —digué el bandejat, i una rialleta malèvola se li escapà del llavis.

—Rafel! Aquesta llengua! —el renyà el baró, enmig d’un somriure sorneguer—. Ets un malparlat. Encara te l’hauré de fer tallar.

El majordom rebé l’arma i es quedà parat uns instants. En Rafel notà com a l’home esprimatxat que tenia al davant li costava apartar la mirada de la seva cara. En treure’s el barret d’ala ampla havia deixat al descobert dues profundes cicatrius. En Rafel era conscient que el majordom trobava a faltar la seva orella esquerra. El mateix costat de la cara que era creuat per una nafra que li travessava la galta. El bandejat llegí un deix d’esgarrifança en els ulls del servent mentre aquest intentava endevinar qui eren els acompanyants del senyor de Pedraforta. A en Rafel li agradava el temor que el seu aspecte infonia en els altres mortals.

—I així? Qui vos acompanya, baró? —repetí el majordom, amb el seu somriure més servil.

—N’hi ha prou anunciant-me a mi —feu Josep de Pedraforta mentre amb el mocador que s’havia tret d’una de les mànegues de la camisa, s’eixugava la suor—. El procurador reial ens espera.

—Com maneu —el majordom feu una lleugera reverència—. Senyors, si feis el favor d’acompanyar-me.

L’home els precedia i els feu passar a l’avantsala. Un habitacle escassament moblat però ricament decorat amb cortines i tapissos que penjaven a les parets. S’hi reproduïen diverses escenes, de les quals en destacava per la bella elaboració una on quatre homes a cavall i llances en mà, mentre eren observats per un falcó en vol, anaven a la caça d’un ramat de porcs senglars. La cambra era situada just abans del gran saló d’on sortia la remor d’una música de ministrils. Com cada any, el dissabte abans del Dijous Llarder, el procurador Francesc Burgues celebrava a casa seva el ball dels Darrers Dies. Poc importava que el seu major enemic polític, el virrei Gurrea, els hagués prohibit. La seva no era l’única festa que tenia lloc en palaus privats a tot Ciutat, però sens dubte era la més sonada.

Esperaren que el procurador reial entrés. Era evident que l’encapotat era qui dels tres es mostrava més nerviós. En Rafel li distingí un tic. Sense adonar-se’n feia voltar l’anell d’or que duia al dit anular.

Poc després, el procurador feu acte de presència. Era un home prim, d’ulls inquiets i nas prominent, elegantment empolainat, estirat i amb posat majestàtic, vestit amb pantalons i casaca daurats i brodats amb fils d’or i mocador blanc prisat al coll, sabates dels mateix color daurat i amb poc més de quatre dits de tacó. Així i tot quedava palesa la seva baixa estatura.

«No deu fer més de set pams!» Exclamà per a si mateix en Rafel. «No debades li diuen el Rei petit».

Francesc Burgues havia entrat per la porta gran que unia l’avantsala amb la sala principal, on se celebrava el ball. A poques passes el seguien dos homes. Per com anaven vestits en Rafel s’adonà de seguida que un d’ells devia pertànyer a la cúria eclesiàstica. Era un home de mitjana edat, portava barba arranada, tenia una mirada altiva i caminava més dret que un fus. A l’altre, cara vermella, petit i rodanxó, amb un vestit arruat i amb taques de menjar i beure, segurament del festí que s’estava celebrant allà dins, tampoc no el coneixia.

—Mossèn Burgues!

El baró, en senyal de servitud envers l’home més poderós de tota l’illa, fou el primer a inclinar-se lleugerament i li dedicà un somriure adulador. La resta dels presents repetiren la reverència.

—Senyors, benvinguts a ca meva —respongué el procurador, mentre s’asseia a l’única butaca, situada damunt una petita bastida elegantment adornada que hi havia dins la sala i obligant els seus interlocutors a estar drets—. Primer de tot, no cal advertir-vos que tot el que avui se digui en aquesta sala no pot sortir-ne. Suposaria un gran disgust per part meva haver d’actuar en la vostra contra. Aclarit el punt, deixeu que faci les presentacions —des del seu petit tron que li permetia sobresortir un pam per sobre el cap més alt dels presents, assenyalà l’estirat de mirada arrogant i enfundat en sotana negra i birret per tapar-se la tonsura—. Sa Il·lustríssima Gaspar Bartomeu, vicari general i home de confiança del bon Pere Pont, bisbe de gràcia, a qui el bisbe encomana els afers terrenals.