Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

—Senyors —l’home inclinà lleugerament el cap i traient la mà dreta que portava mig amagada dins la mànega de la sotana, l’oferí als nouvinguts. Un per un desfilaren al seu davant i li besaren l’anell en senyal de submissió.

—També ens acompanya en Jaume Roca —i amb un cert to despectiu afegí—. Tot i el seu aspecte desendreçat, és un bon misser i de la meva màxima confiança en afers legals. Ells m’aconsellaran en les vostres demandes.

El procurador girà la vista envers l’encapotat, però fou el baró de Pedraforta qui parlà.

—Mossèn, si m’ho permeteu, a mi m’han acompanyat el cap de la meva banderia —digué, sense tan sols mirar-lo— i un fervent admirador de la causa que ens ocupa... —abans d’acabar la frase es deturà per escrutar la sala cercant una cara de desaprovació pel que anava a dir i, en no trobar-la, continuà—: ...en contra del virrei Gurrea. Duent-lo fins a la vostra presència no he fet sinó complir el vostre mandat.

—Per la qual cosa, sens dubte, vos sabré recompensar —digué l’home amb una rialleta i afegí amb veu arrogant i un to de falsa humilitat—. Digues, emmascarat, què voleu d’un humil home com jo?

—Perdonau, mossèn Burgues, si no em despull de la màscara —qui parlava era l’encobert, després d’una lleu inclinació de cap—. Per a la meva seguretat i la del pla que ens ocupa.

—No temeu, si hagués volgut desemmascarar-vos ja ho hauria manat als meus homes. Com podeu comprovar, som un home de paraula.

Francesc Burgues, l’home més poderós i amb el servei d’informació més ben pagat a la cort illenca, coneixia sens dubte la identitat de l’emmascarat. Tot i així, pensà en Rafel, devia tenir les seves raons per permetre que el seu interlocutor es mantingués en l’anonimat davant la resta de convidats.

—Segur que sí. De la mateixa manera que, com ja ha dit el baró, la vostra és la nostra causa —digué l’emmascarat, i mirà tots els presents—. Supòs que tots pensau el mateix. El virrei ha de caure. Tots hi sortirem guanyant.

—Quines novetats portau? —demanà en Francesc Burgues, de manera seca mentre aclucava els ulls i el mirava amb suspicàcia.

—Tot és a punt. Vos puc assegurar que ara mateix estam... —l’home es returà.

—Continuau parlant, mestre, no tenc tota la nit per escoltar-vos —manà el procurador amb un deix autoritari.

—Bé… Estan —l’home rectificà— en disposició de presentar les raons legals per fer dimitir el virrei. Els darrers temps s’ha anat en aquesta línia. Buscar els arguments per presentar davant l’emperador. Gurrea no pot continuar sent el virrei. La fam i la situació econòmica han acabat per decidir en favor nostre als més contraris a la seva dimissió. I no podem deixar de banda el que està succeint a València. La Germania ha esclatat.

—Parlàveu d’arguments legals per fer-lo dimitir. Quins són? —preguntà en Jaume Roca, regent de la Cancelleria.

—Ens hem ben assessorat. Apel·larem al privilegi reial de Pere el Cerimoniós de 1344 —digué l’encapotat.

—Voleu dir? —el regent expressà estranyesa—. N’hi haurà prou?

—De què parlau? —reclamà en Francesc Burgues—. Explicau-vos.

—Senyor, aquest privilegi disposa que cap home d’Aragó, la Cerdanya o el Rosselló no pot governar el regne de Mallorca —explicà el desconegut.

—Si és així, per què no ens ho heu fet saber fins ara? —demanà el procurador, que anys enrere havia promogut la destitució del virrei Gurrea encapçalant un complot per nomenar en el seu lloc Frederic de Sant Climent, fins llavors governador de Menorca, més afí als interessos del procurador. Però havia fallat. Els mateixos menestrals li ho havien impedit.

—Més que ningú, vós hauríeu de saber que cal cercar al lloc adequat —respongué l’home emmascarat.

—No hi ha cap dubte. I si aconseguiu deposar el virrei i l’emperador accedeix a substituir-lo, també vós sereu recompensat.

—Hi comptava —digué l’emmascarat.

—I què en traurà, l’església, d’aquesta trama, mossèn? —demanà el vicari, amb un somriure recelós i la mirada maliciosa. Sempre atent als interessos eclesiàstics i de rebot, pensà en Rafel, als seus—. Perquè de moment sembla que només som un convidat de pedra.

—Cal que vos digui que com a procurador reial tendré en consideració les peticions de l’estament que representau? —li preguntà amb to de retret Francesc Burgues, visiblement enutjat per les interminables demandes de l’eclesiàstic—. Mai vos conformau amb res! Procurau que l’església miri a una altra banda i tendreu el cobrament del delme. I pel que fa als interessos econòmics dels xuetes, que vos tenen tan preocupat, el càrrec d’inquisidor aviat quedarà lliure i podria ser per a vós. No em direu que no vos interessa! Digau-li al bisbe de part meva que, tot i trobar-se lluny, els interessos de l’església de Mallorca estan en molt bones mans.

—Mossèn procurador, ens teniu massa avesats a les vostres promeses. Buides! —el vicari general semblava no retreure’s davant l’autoritat del procurador i dels presents i fou l’únic que li portà la contrària—. En una conversa recent Sa Il·lustríssima el bisbe me mostrava la seva preocupació pels remors que li han arribat i que afirmen que com a procurador reial voleu imposar la vostra jurisdicció i autoritat sobre les càrregues que ens pertoquen cobrar a l’església.

—Com a màxim responsable de l’administració dels béns de la Corona a Mallorca, ara no és el moment de fer-nos retrets davant els nostres convidats. Sou aquí per donar suport a la causa i jo per donar compliment a les meves promeses. No vos heu de preocupar pels vostres interessos sempre que comptem amb el favor del bisbe de gràcia quan tot comenci. Coneixem Sa Il·lustríssima i sabem que el bisbe no mouria un dit en contra del virrei. De vós depèn idò.

—Estic segur que tot sortirà com demanam, però abans volem assegurar-nos que els interessos de l’església estaran segurs amb el nou ordre.

—Per quan heu previst que s’iniciï? —requerí el procurador a l’emmascarat.

—Aviat senyor. Tot és a punt i només falta l’espurna que encengui els rostolls.

—Si voleu, els meus homes poden ajudar a encendre el foc, mossèn —digué, sol·lícit, el baró—. Som aquí per ajudar-vos en tot el que hagueu de menester.

—No ho dubt gens, baró, però també tots tenim clar que esperau la vostra part. De moment val més que vos mantengueu al marge.

—Ja quedarem nosaltres dos —digué en Jaume Roca, dirigint-se al baró.

El baró, a ulls d’en Rafel, es fregava les mans de manera inconscient, amb el somriure més servil envers el regent de la Cancelleria.

—Aclarits els dubtes, només me queda agrair-vos els serveis prestats a aquesta procuració —feu en Francesc Burgues—. Ara, senyors, si m’acompanyau al ball…

—És clar, mossèn —digué el baró—. Després de vós.

El procurador s’alçà de la butaca, baixà els graons de l’entarimat i girant-se saludà els presents amb una lleugera inclinació de cap.

—Jo me’n vaig. Heu d’entendre que, tot i la meva vestimenta, no tenc cap feina entre la gentada del carnestoltes —digué l’emmascarat.

—Rafel, acompanyau-lo i disposau que el cotxer el dugui on demani —feu el baró al seu acòlit, i a continuació—: Després esperau-me a baix mentre duri la festa, amb el servei.

—Així ho faré, senyor —digué en Rafel. Esperà que el procurador i la resta abandonessin la cambra i entressin a la sala noble. Des d’on es trobava, i amb les portes obertes de pinte en ample, veié com les parets de la gran sala es trobaven plenes de miralls que donaven la sensació de més amplitud a l’estança i a més a més durant la nit duplicaven el llum de les espelmes dels fanals i les làmpades. Una filera de finestres que donaven a la façana del Born omplien la paret de la sala. El saló on tenia lloc el ball dels Darrers Dies era ple de gom a gom de gent que menjava en taules parades copiosament amb tota mena de viandes i que, rere les màscares que portaven, com era el costum aquell dia, s’aixecaren dels seus seients mentre els músics feien sonar els seus instruments a l’entrada del «reietó de Mallorca», que es dirigia al seu petit tron de fustes nobles i encoixinat amb tela daurada que presidia la sala des del damunt d’un entarimat de marbre ricament tallat i adornat.