Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

Durant l’espera entrà a la cuina. Li costà fer-ho. Una doble visió, terrible, se n’apoderà. Per un moment li semblà que na Jerònima entrava pel portal, i immediatament la tornava a veure a terra, estesa, violada i assassinada per una colla de canalles. Superant-ho per moments, encengué la llar on solien cuinar, es despullà de la camisa ensangonada i la llançà al foc. Preparà els estris per fondre el plom. Posà el motlle de les bales i el cassolí sobre la flama, hi abocà part de la barra de plom, tallada en llenques, i esperà que es fongués. Un cossi amb aigua li permetia apagar la brasa. Una i altra vegada, fins a fabricar una trentena de projectils.

La feina li portà hores, però tant li era. No tenia res més a fer. Parava quan es cansava, per menjar o beure, i continuava la tasca.

Després arribà el moment de matar el porc. Prengué l’acorador i tornà a la soll. Agafà el porc, el fermà de potes, el llançà a terra i li ficà la ganiveta al coll. Deixà que es dessagnés. A poc a poc esventrà l’animal i es preparà uns bons talls de carn per sopar. La resta la deixà penjant d’una perxa dins la botiga, lluny de rates i mosques. Aquell vespre, sol, sopà com feia dies que no menjava.

Sols restava deixar eixugar la pólvora i que es compactés. Les galetes resultants les passaria per uns cilindres que capolarien la pasta endurida. El resultat del procés seria la pólvora necessària per carregar i disparar l’espingarda contra els assassins de la seva família. Ho feu l’endemà.

Quan des del portell de la clastra es girà per última vegada per mirar les cases de Son Pelat, tenia els ulls humitejats per les llàgrimes. Allà, un dia, tot i les mancances, havia estat feliç. Allà, també, havia acabat per patir fins a la desesperació. Donà el darrer adéu als seus. No hi tornaria mai més.

L’envaïa un sentiment de pèrdua absoluta. De saber que mai no recuperaria la gent que havia estimat fins llavors. Es venjaria. I estava disposat a morir en l’intent.

Perduts per sempre, volia mirar als ulls la bèstia que havia dut a terme aquell crim abans d’arrancar-li, amb les dues mans, les entranyes abans l’últim fil de vida l’abandonés. Ho desitjava amb tanta força! Era l’únic motiu per continuar viu i no penjar-se amb una corda de l’embigat de la casa.

Sortí al camí sense saber del cert on anar. Sols sabia que no volia restar més temps rodejat dels seus morts mentre no els hagués venjat. No podria descansar en pau mentre no se’n dugués per davant a qui havia ocasionat aquella bàrbara carnisseria. Abans de partir havia pres el pergamí de damunt la taula. El primer que calia era trobar algú que sabés de lletra perquè l’hi llegís.

Marxava muntant el mul ensellat, carregat amb els queviures comprats el dijous a Inca i amb part de la matança del porc. El que pogué ficar a les beaces. Rere deixava el carro abandonat enmig de la clastra i les poques pertinences que li restaven. No volia saber-ne res. Que fossin per a qui les volgués. Ell, per portar a terme la missió que s’havia proposat en tenia prou amb el que duia al damunt.

En Pau entrà a la cambra situada a la segona planta de casa seva, on la família tenia les habitacions. Na Maria Ripoll i ell ocupaven la sala gran. En Miquelet i l’avi Miquel hi tenien una habitació més petita. Les del primer pis les ocupaven els hostes, i a la planta baixa s’hi trobava el celler, on despatxaven el vi i s’utilitzava com a fonda, la cuina, el corral, mig cobert per un emparrat, l’excusat i l’estable per a les bèsties, una habitació per a n’Aina, l’esclava, i la cambra dels llibres, on en Pau atenia els negocis de la llana i els pacients i es dedicava a l’estudi i a la lectura. Des del corral s’accedia a través d’una portassa al carrer posterior, el del Born, per on s’arribava al camp de l’Oca, on tenien lloc les justes i els jocs i la milícia s’exercitava en l’ús de les armes. L’entrada principal donava directament des del carrer al celler.

Dins la cambra, el llum d’oli que portava il·luminà un gran llit de fusta d’olivera, amb cobricel virat blanc i blau, on es trobava el cos de la seva dona. Semblava adormida.

El llit ocupava el centre d’una sala àmplia, amb embigat gruixut de fusta de nord. A banda i banda unes pells de cabrit, adobades, servien d’estores. Una taula situada sota la finestra, una cadira, i dues caixes de noguer, bellament tallades amb figures florals, on na Maria guardava la roba de tots dos, juntament amb l’espasa, completaven el mobiliari. El finestral era obert per deixar trascolar la llum tènue de la lluna i refrescar l’estança.

Intentava moure’s amb sigil per no despertar-la. La dona jeia vestida amb una camisola de lli brodat i es tapava els peus únicament amb un llençol.

—Com se troba? —demanà ella, mentre es girava i el mirava amb ulls interrogatius.

—Fotut, molt fotut. Com vols que se trobi? —contestà l’home, amb cara de profunda preocupació. Col·locà el llum sobre la taula, s’assegué a l’espona del llit i lentament es despullà, deixant la camisa a la cadira, mostrant el tors robust i posant els peus descalços sobre la pell que li servia d’estora—. Pensava que dormies.

Na Maria feia hores que havia pujat a les habitacions.

—No puc dormir —feu ella.

—I en Miquelet, dorm?

—En pujar l’he guaitat. Pensava que els crits d’en Pere l’haurien atemorit i en canvi dormia plàcidament —respongué ella, amb una certa inquietud a la veu.

En Pau havia quedat al celler acompanyant l’amic. En Pere havia fet llarg amb el vi, i quan na Maria els deixà per anar-se’n al llit el pagès ja no s’aguantava dret.

Havia intentat agombolar-lo. En va. Perdre el món de vista era el millor que li podia succeir. Asseguts als bancs, recolzat a la taula, havia escoltat com en Pere li narrava, entre sanglots, gemecs i renecs, el patiment dels últims dies. Des que s’havien reunit en aquella mateixa sala amb en Joan Crespí. I tot i que en Joan els havia instat a unir-se a la Germania, cap dels dos no ho havia acceptat. Pensaven que la violència no els conduiria enlloc. Així li ho havien manifestat. Què podia dir ara a l’amic? Quan jurava i perjurava, a crits i a tots els que el volguessin escoltar, que es venjaria dels assassins de la seva família. Fos qui fos.

Prostrat pel dolor i l’ofuscació, l’havia emprès a cops de puny amb la robusta taula del celler i per poc no l’havia esfondrada. Amb el dolor físic volia amagar el mal de l’ànima, i si aquesta ja feia dies que se li havia trencat, la mà seria més bona de curar. Emblavida i inflada, li havia posat un ungüent preparat a la seva petita botiga i la hi havia embenat amb una tela fina.

Amb els ulls envermellits, llagrimosos, encesos de ràbia per un odi profund envers els assassins, després de prendre el beuratge que li havia administrat, en Pere aclucà els ulls i s’adormí. En Pau el deixà al celler amb la companyia vigilant de n’Aina, i amb la promesa que, si reaccionava de mala manera, el cridaria de seguida.

—Dormim, Maria, i demà serà un altre dia —digué en Pau, amb un deix de resignació.

—Com vols que dormi? —la dona, espantada, s’incorporà damunt el llit i hi quedà asseguda. En Pau observà la mirada greu—. Just pensar el que ens ha contat en Pere! M’ha escarrufada tota. Déu meu! Segur que el podem deixar sol? Tem que no faci una bestiesa.

—De motius no n’hi falten —exclamà ell, amb ràbia, tombant-se perquè la dona no veiés que plorava—. Li he donat llet de cascall. Farà que dormi unes hores. A més, no l’he deixat sol. N’Aina, la teva esclava, ha volgut vetllar-lo.

—N’Aina? Però si se n’ha anat a jeure abans que jo —digué na Maria, estranyada.