Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

—Mestressa, ja he parat taula —va dir n’Aina, des del fons de la sala—. Voleu que faci res més?

La noia semblava contenta. Tenia un caràcter afable que, junt amb una bellesa exòtica, tot i la seva condició d’esclava, portava de corcoll més d’un jovençà del veïnat.

Na Maria aixecà la vista de la paella i la mirà. Ho havia disposat tal com li ho havia manat, a la part central de la sala, entre les grans botes congrenyades de vi situades a banda i banda. El celler ocupava la part més baixa de l’edifici de dues plantes d’alçària i tenia porta d’entrada tant al davant com al darrere. La davantera s’obria de dia, i en caure la nit hom entrava i sortia per la portassa que donava al pati, on hi havia la pallissa. Els viatgers hi deixaven les muntures mentre durava la seva estada a la fonda.

—Molt bé, ara vine. Vigila el frit! —amollà la giradora amb què remenava el menjar perquè no es cremés, i girant-se a en Blai li digué—: Vaig a cercar en Pau. Trob que es torba a baixar.

Mentre travessava la sala per prendre l’escala, situada a l’altre extrem del celler, algú tustà la porta del darrere.

—Podries anar a obrir? —digué ella, amb cert temor, a l’home.

—Ja hi vaig! —en Blai es dirigí a la porta. Obrí i parlà amb algú. Des d’on es trobava na Maria veié com quatre homes passaven a l’interior i l’amic tornava a barrar la porta.

—Bon vespre, Blai —saludà un dels nouvinguts, traient-se el barret d’ala ampla.

—Uep, Francesc. Què hi fas, per Inca? —demanà en Blai amb un deix d’estranyesa.

Havia reconegut l’home alt, rude, d’espatlles amples i cara quadrada que acabava d’entrar. També en reconegué un altre dels tres que l’acompanyaven, elegantment vestit, amb barba curosament arreglada i els cabells castanys tallats per sobre les espatlles. A na Maria, que observava a través de l’ampli portal que unia el celler amb el corral, tampoc no li passà desapercebut. Tot i que no l’hi havien presentat, l’havia vist en altres ocasions per la fonda parlant amb el seu marit. Els altres dos entraren sense gairebé dir res, però na Maria els coneixia de sobra. Eren en Miquel Sbert de sa Pobla i l’amic d’en Pau, en Pere Negre, de Muro.

—Vatua, en Joan Crespí en persona! A tu sí que no t’esperava —exclamà el carreter mentre li estenia la mà—. Que en preparau alguna de grossa per Ciutat?

—És del que venen a parlar avui! —digué una veu des de dalt de l›escala. Na Maria girà la vista cap al replà, al primer pis, i veié com en Pau es disposava a baixar els graons, seguit dels dos homes que havien estat amb ell fins llavors i que portaven hores amagats, lluny de la vista dels estranys.

Els homes s’acostaren a la taula i se saludaren entre ells.

—Seis, seis, per favor —digué en Pau, mentre es col·locava vora en Joan Crespí—. Na Maria té el sopar a punt.

Mentre els homes es disposaven a seure als dos bancs situats a banda i banda de taula, na Maria manà a n’Aina distribuir alguns plats amb olives trencades, fonoll marí i pebres coents envinagrats per acompanyar les sopes. Després ella feu plat i l’esclava els repartí entre els comensals.

L’avi Miquel s’aixecà de la cadira que ocupava en el seu racó i ajudant-se del gaiato travessà la distància que el separava de la taula.

—Seis, padrí! —n’Aina deixà els plats que portava a cada mà i ajudà l’avi a prendre el seu lloc, a la vora d’en Pau.

—Per als que no vos coneixeu, faré les presentacions —digué en Pau, mentre un per un assenyalava els congregats—. Aquest d’aquí és en Blai Reixac, d’Inca; de Pollença ens acompanyen en Martí Miret i en Joan Carrió, que fins ara esperaven amb mi a dalt; de Muro, en Pere Negre, i de sa Pobla, en Miquel Sbert. Per acabar, de Ciutat, en Francesc Colom, i qui m’ha demanat que ens trobàssim, en Joan Crespí. Benvinguts tots a ca vostra.

—Amics! —la veu potent d’en Joan Crespí s’alçà per sobre el remoreig dels congregats. Amb posat distingit, ocupant el centre del grup, s’hi dirigí—: Gràcies per la vostra presència. Per acceptar la convidada d’en Pau sense més preguntes. Heu de saber que avui hi ha reunions com aquesta arreu de la Part Forana. La situació se torna insostenible. Els impostos ens ofeguen. Els creditors del regne reclamen els interessos abusius per un deute que no hem generat nosaltres. Tenim una administració atrapada per un mal governar. Ha arribat l’hora de canviar el govern. Estam farts de l’oligarquia corrupta i del virrei Gurrea, que no actua, i de les promeses sense complir. Han de respondre dels seus actes. Hem de denunciar tot això davant del rei Carles.

Els homes escoltaven atents el paraire, mentre anaven fent amb el primer plat i ell continuava el seu parlament.

—De les promeses fetes, qui millor vos ho podrà contar és mestre Pau. Ell va negociar la política de redreç en nom del regne.

—Així és, Joan. Fa anys que arribàrem a un acord amb el rei Ferran i encara és l’hora que algú dels seus hagi mogut un dit —comentà en Pau, després d’escoltar en Joan Crespí.

Es disposava a continuar, però les seves paraules es veren interrompudes per uns forts cops a la porta del darrere.

—Qui deu ser? —demanà un dels presents, alarmat.

—La millor manera de saber-ho és obrint —en Pau callà i feu un senyal amb la mirada a en Blai perquè anés a obrir. L’amic es llevà. Recelós obrí el portaló i, empenyent-lo, una ombra entrà esperitada.

—Tanca, tanca —digué el nouvingut, alarmat—. Me sembla que el cap de guaita i els seus homes me segueixen. Per sort, crec haver-los despistat.

En Blai tancà de cop i passà el forrellat per assegurar-se que ningú entrés a la casa, mentre el desconegut es descobria i mostrava la cara. Era n’Andreu. Na Maria respirà tranquil·la.

—Vos present el meu germà. Seu, Andreu. Com sempre, arribes tard! —digué en Pau, amb un deix de retret—. Seu vora en Pere, i na Maria te durà un plat. Acabam de començar. Ara ja hi som tots —en Pau continuà—. Com vos deia, el rei Ferran és mort i el seu hereu estranger ho desconeix tot de nosaltres. És necessari fer-li arribar les nostres demandes.

—I què te fa pensar que ens escoltarà? —demanà en Martí Miret. I sense esperar resposta, continuà—: Són o no certes les notícies de revolta que ens arriben de València? Algú ho sap? Sembla que un grup de menestrals i pagesos s’han alçat. I un dels motius és perquè el nou virrei no és valencià. Com aquí! En Gurrea és aragonès, i aquí no passa res? No debades el procurador Burgues intentà destituir-lo fa tres anys.

—Alerta amb en Burgues! —advertí n’Andreu Casesnoves, mentre rosegava un pebre envinagrat dels que li acabava d’arrambar n’Aina i es ficava una cullerada de sopes a la boca—. Si me donassin a triar entre ell i en Gurrea, no en voldria ni un ni l’altre. —Dirigint-se al seu veí, afegí—: Passa’m la gerra, que aquestes sopes volen ser banyades amb vi.

—Tu tot ho banyes amb vi —digué en Pau.

—Però el procurador ha promès atendre les nostres demandes —afirmà en Joan Crespí.

—Quines demandes? Liquidar el deute públic? —demanà amb to irònic n’Andreu, passant per alt les paraules d’en Pau—. I creis que vos farà cas? Si és dels seus! Em feis riure. Sou massa considerat amb qui ens posa la soga al coll i després pega una coça a la mula.

—Contestant a en Martí, els aixecaments a València i Castella són certs —confirmà en Francesc Colom—. S’han alçat en armes aprofitant que el jove rei és a Gant. Els valencians no volen un virrei que no és valencià ni els castellans un d’estranger que ve de Flandes. Talment nosaltres, que hem d’aguantar un virrei que no és d›aquí. Amb això t’he de donar la raó i serà una de les nostres exigències. Gurrea no pot continuar sent virrei de Mallorca. A més, ells han presentat demandes per males collites i epidèmies. També nosaltres les patim. O no tenim problemes amb el blat? O no tenim pesta?