Antoni Rodríguez Mir - Pac qui deu

—Anau tranquil. Estic millor, i ja veureu com en tornar vos podré ajudar de nou. Hi anau amb el mul?

—És clar, el necessit per dur la càrrega. Però no parlis, ara. Descansa. No sigui cosa que despertem els teus germans. Fes bonda i creu ta mare.

—Sempre en faig —va dir el nin, mentre un somriure se li tornava dibuixar i, incorporat, s’aferrava al tors de l’home—. Adeu, mon pare.

—Fins demà —el pagès acaronà els cabells del fill i li besà el front, afectuosament. Abandonà la cambra i baixà l’escala.

—Dorm? —demanà na Jerònima.

—No. Està despert —digué en Pere, acostant-se a la dona—. He parlat amb ell. Sembla que se troba millor. Me’n vaig més tranquil. I una altra cosa, ves alerta. No te fiïs dels desconeguts. Darrerament n’hi ha molts que ronden per aquí. Si en veus cap, tancau-vos dins la casa i no sortiu per res. Demà tornaré i esper dur bones noves. A més, miraré de vendre l’aviram, a veure si trec alguns doblers. Ens faran falta abans no venguin els homes del baró a cobrar el deute.

Es besaren i, en separar-se, la dona, amb semblant seriós, de preocupació, allargà la senalla amb el menjar que havia preparat i li digué:

—No passis ànsia. Qui ha d’anar amb compte sou vosaltres dos, pel que pugueu trobar pel camí. Segur que aquí estarem bé. És necessari que no tornis fins demà?

—Sí. No queda més remei.

L’home no donà més explicacions. La parella es tornà a besar i ell sortí de la casa. Havia deixat el carro carregat amb les gàbies, llest per marxar. Anava al mercat que cada dijous se celebrava a Inca. Tenia previst arribar-hi a trenc d’alba. De sobte, una ombra se li llançà a sobre, s’aixecà davant seu i alguna cosa li banyà la galta.

—Vaja, Tord! Ets tu —en Pere acaronà el cap del gos que dret a dues potes era tan alt com ell—. Guarda’ls, eh? Amic. Guarda’m la família.

L’animal quedà a terra i bordà repetidament per acomiadar l’amo. En Pere prengué les regnes llargues, posà el peu a l’estrep i pujà al carruatge. S’assegué damunt la pell de moltó i, enmig de la fosca nit, manà a la bèstia posar-se en marxa.

Abans de perdre’s en la fosca, es girà cap enrere. Na Jerònima, amb el llum d’oli a la mà, el seguia amb la mirada, des del portal estant. Ell tornà al camí, on la negror ho dominava tot. La lluna gairebé no lluïa, però tant ell com el mul coneixien el camí a la perfecció, un camí que fins a sa Pobla era pla i en certa manera còmode si s’anava en carro. Tot i que hauria pogut dormir una estona, s’estimà més mantenir-se amb els ulls ben oberts, atent a qualsevol novetat.

En arribar a les primeres cases del poble en Pere respirà més tranquil. En Miquel, amb qui faria el camí fins a Inca, esperava vora l’església, tal com havien quedat, amb els barrils plens de peix.

Però l’amic no estava tot sol. El pagès reconegué de seguida la bota amb cames i sotana negre que l’acompanyava i no li feu gens de gràcia. Era mossèn Bernat Caldés, el vicari de sa Pobla.

—Sempre és molt millor colcar que anar a peu —sentí en Pere que comentava el capellà en aturar el carruatge—, i anar en companyia que sol per aquests camins de Déu. Tan insegurs!

El pagès botà del carro per ajudar l’amic a carregar els barrils. Saludà el vicari, que, sense tornar la salutació, s’apressà a pujar i ni tan sols s’oferí a ajudar-los.

—Què hi fa, aquí? —xiuxiuejà en Pere, perquè el mossèn no el sentís—. No m’agrada que vengui. Massa addicte al virrei i als d’alguna banderia que volta la contrada.

—Què volies que hi fes? —li contestà en Miquel—. En saber que havies de passar a cercar-me tot d’una s’hi ha apuntat. Tampoc a mi m’agrada. Sempre sembla que en dugui alguna d’amagada. Però no m’hi podia negar.

El vicari, assegut a la bancada, al costat del lloc d’en Pere, esperava que el pagès i el peixater acabessin de carregar per reprendre el camí.

En Miquel pujà per la part posterior del carro i es feu un lloc entre gàbies i cossis; en Pere s’assegué en el tros de seient que no ocupava el cul gros del capellà. Així ubicats, sortiren de sa Pobla pel camí de Búger i reprengueren la senda en direcció a Inca.

Vorejaren el llogaret de Búger i en un punt del camí travessaren el torrent per un gual de còdols, ran les pedres passadores per on la gent que feia el camí a peu anava quan portava aigua. Feia mesos que no plovia i el llit era sec.

—I la família com se troba, Pere? —demanà el vicari, com si res.

—Anam fent, mossèn Bernat, però el fill gran ha pres les terçanes. Les tremolors no han parat des de juliol passat.

—Ja me sap greu! Els que vivim tan a prop de l’albufera correm sempre el risc d’emmalaltir.

—Sí, és cert —afirmà en Pere, i tot seguit, apartant la vista del camí per mirar-lo a la cara malgrat la fosca, adoptà un posat greu—. Sobretot els que hi treballam a l’estiu. No entenc per què generalitzau. No vos hi he vist mai, dins les aigües de l’albufera —i per al seu interior hi afegí—. «Vós, a resar, sempre a cobri, tant si plou com si fa sol, i els pobres a conrear, de mala manera».

—Fill meu, cadascú té la seva missió a la terra. És així com ho vol Déu i així ha de ser.

En Pere, atent altre cop al camí, no es mossegà la llengua.

—Però els pobres patim gana, i vós passejau una bona panxa. No en deveu passar gens, de rusca.

El pagès no podia consentir aquell privilegiat eclesiàstic que obligava els seus feligresos a pagar el delme mentre ell es gratava la panxa dient missa diària.

—Avui tens la llengua molt esmolada, Pere, i no te convé gaire —digué el mossèn, després d’arrufar les celles—. Com dius, no són bons temps per a ningú, i molt menys per a un llenguallarga com tu. Avui t’ho passaré per alt. Farem una cosa: com que me fas el favor de dur-me fins a Inca i veig que la malaltia del teu fill te té una mica sulfurat, m’oblidaré dels retrets i te faré una gràcia. En passar de nou per sa Pobla, atura’t a la parròquia. Te donaré una bosseta d’encens, del que tenc per a la celebració de la missa dels diumenges. Com deus saber, és bo per espantar els moscards i és el que empren els senyors per protegir-se de la malaltia. N’hi ha que cremen sofre.

—És el que feim a casa —digué en Pere—. Ensofrar i posar herbes, perquè a altra cosa no arribam. Vos agraesc l’oferiment. Passaré demà migdia per la vicaria, just en haver deixat en Miquel. Tota ajuda és poca.

L’oferiment del mossèn el va fer callar. A més, era millor fer el viatge en silenci. Temorosos que les veus poguessin alertar les banderies que voltaven pels camins, varen restar muts. En Miquel assegut darrere, amb els cossis i els animals, ells dos a la bancada. Passaren entre sementers erms fins arribar a un espès alzinar on toparen de nou amb el llit sec del torrent. La frondosa vegetació dels brancals gairebé cobria el camí i augmentava, encara més, la percepció d’obscuritat. Entre la fosca més pronunciada una sensació desagradable l’envaí. Se sentia vigilat. Era just en aquell indret, quan el camí polsós es convertia en una via empedrada, on creia que es trobaven més desvalguts i on les possibilitats de ser atacats augmentaven. Tanmateix, passaren el bosquet sense que res succeís. Ningú no donà senyals de vida rere les soques de les alzines o les abundoses mates. Poc després, travessaren el camí d’Artà a Lluc, i en aquest punt giraren per la via anomenada d’Alcúdia. A mà esquerra, a un centenar de metres del camí, entre les primeres clarors de l’alba que era a punt d’encendre el dia, podien entreveure les cases de Son Vivot.

Des d’allà avançaren, sotraguejant, per les roderes marcades al camí. Deixaren a mà dreta el portell que menava a Son Bosc i seguiren la sendera que davallava lleugerament, envoltant en tot moment el puig dalt del qual es trobava una petita ermita dedicada a Santa Magdalena.