M. Àngels Cabré - 100 grans dones de la història

Amb el seu marit va viure al començament al carrer de Montcada, però més endavant la parella es van fer construir un palauet a l’Eixample acabat d’estrenar i que aviat es va consolidar. Encara existeix —ara convertit en un hotel— a la Gran Via de les Corts Catalanes, entre el passeig de Gràcia i Pau Claris. La casa d’estiueig la tenien a Sarrià, que llavors era un poble. Chopitea era una dona molt religiosa —de rosari i missa diària— i va tenir sis filles. Compatibilitzava la seva vida de mare de família amb els seus molts projectes.

La mort prematura de la seva filla petita va infondre-li encara més fermesa a l’hora d’ajudar els altres. Sempre va comptar amb el suport del seu marit, que va ser fundador i director del Banc de Barcelona, tot i que quan als anys vuitanta va quedar vídua va intensificar la seva activitat. A ella també es deu la rehabilitació de l’església de Sant Pere de Palafrugell, d’on era originària la família del marit. Va ser llavors quan va conèixer l’obra que el sacerdot i educador Don Bosco —després sant Joan Bosco— estava fent a Itàlia, cosa que va propiciar la fundació dels salesians de Sarrià. Pel que fa als tallers que aquest havia enginyat per donar oportunitats als nois que no les tenien, Chopitea va posar en marxa tallers de fusteria, impremta, sastreria i el que fes falta per tal de donar als joves un futur professional. La seva era una idea moderna de la beneficència: no donar peixos, sinó ensenyar a pescar; no fer caritat, sinó empoderar.

Quan va morir, als setanta-cinc anys, el seu desig va ser que tota la seva fortuna personal anés a parar als més necessitats. Per tota la seva feina altruista, l’any 1927 se li va obrir un procés de beatificació i més tard el papa Joan Pau II la va declarar venerable .

Imaginem-nos una jove vestint-se d’home en la intimitat de la seva cambra per poder complir el seu somni: estudiar Dret a la universitat. Es mira al mirall de cos sencer. No està pas malament. Levita, capa i barret, així com un bon tall de cabells. Parlem de Concepción Arenal, gallega educada en la fèrria religió catòlica i recordada, entre altres coses, per la gosadia de vestir-se d’home per assistir a les classes de la Facultat de Dret a la Universitat Central de Madrid.

Després de la sorpresa inicial, la intervenció del rector —una mena de butlla papal— li va permetre ser la primera dona a ingressar-hi com a oient; més no, no fos cas que establís precedent. Aquesta no seria la seva darrera gesta, sinó el començament de moltes que farien d’ella tota una catòlica avant la lettre —incompresa i qüestionada— i, també, una precursora del feminisme. De fet, una de les seves obres, La filantropía, la beneficencia y la caridad , la va haver de signar amb el nom d’un dels seus fills per poder-la presentar a un premi. No es contemplava la possibilitat que una dona pogués guanyar un premi, però al final l’hi van donar.

Nascuda a Ferrol i filla de militar, el seu pare va combatre l’absolutisme de Ferran VII i va morir a la presó. La mort de la mare quan ella tenia vint-i-un anys i una herència li van permetre desobeir els costums i fer el salt a Madrid. Allà estudià Dret i es casà amb un advocat, que va contraure la tuberculosi. Ja vídua, es va traslladar amb els seus dos fills a Cantàbria, on va posar la llavor de la seva activitat humanitària i social vinculada a les Conferències de Sant Vicenç de Paül. L’any 1864 fou nomenada inspectora de les presons de dones i esdevingué la primera dona visitadora de presons. Després va ser nomenada inspectora de cases de correcció de dones. “Odia el delicte i compadeix el delinqüent” és una de les seves frases de més ressò. Arenal sempre va defensar la idea que el patiment era una escola de superació, i la seva convicció que el Codi Penal havia de ser reformat li va costar el cessament.

Simpatitzava amb el krausisme i sempre va posicionar-se a favor de l’educació de les dones. Així, va participar en la fundació de l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer, que tingué un paper cabdal en el progrés social de les dones del país. No va deixar de publicar: articles, poemes, teatre, assaigs. Entre les seves obres destaca La mujer del porvenir (1869), llibre que recull les conferències dominicals que va impartir per a les dones a la Universitat de Madrid i en el qual nega la inferioritat de les dones que defensaven alguns sectors reaccionaris i contradiu la idea que la seva missió és només ser esposes i mares.

De fet, la vida de Concepción Arenal va ser una lluita permanent a favor de l’emancipació femenina en un temps en què les dones comptaven ben poc, i una lluita a favor de la millora de la societat en el seu conjunt. Advocada sense títol —mai l’hi van donar—, escriptora i activista social, és un d’aquells personatges que fa avançar el seu temps i com a tal ha quedat.

D’anarquistes —homes i dones sense cap ganes d’obeir cap autoritat—, n’hi ha hagut sempre. Però es creu que va ser ella, Louise Michel, la primera a fer ondejar la bandera negra, que esdevingué el símbol de l’anarquisme. Un segle després de la Revolució Francesa, Michel va representar l’esperit de la Comuna de París i va lluitar colze a colze amb els homes, amb el fusell a la mà i un fort desig de justícia social.

Era filla natural d’un terratinent i una serventa, per això ja va patir des de bon començament les conseqüències de la lluita de classes. La família paterna la va educar en els llibres i volia ser poeta. Estudià per a mestra i, amb una herència, obrí escoles lliures. Començà a moure’s en els ambients revolucionaris perquè era de les que creia que la societat necessita un canvi radical.

El 1870, França havia perdut la guerra i havia capitulat davant de l’exèrcit de Bismark. Replegat el govern, amb la ciutat en flames, el poble no va defallir a l’hora de defensar-se de la invasió estrangera. I les dones van sortir als carrers a interposar-se entre els soldats i els resistents, es van exposar i van fer barricades. Una revolta que donà lloc al primer govern obrer de la història.

Les dones de la Comuna van rebre el nom de pétroleuses (’incendiàries’). Michel se sumà a la lluita. En la defensa de la capital, començà formant part del Comitè de Vigilància de Montmartre, el seu barri. Amb l’uniforme de la Guàrdia Nacional, es trobà liderant un batalló femení que resistí heroicament en les darreres batalles.

La Comuna va fer coses mai vistes: expropià el clergat, cedí els tallers abandonats a les cooperatives obreres i establí la igualtat d’homes i dones davant la llei. La repressió va ser brutal i Louise va aconseguir escapar. Però la policia havia detingut la seva mare i per això es va entregar. Des de la presó on la van tancar, se sentien els afusellaments dels revoltats. Al consell de guerra que li van fer es negà a defensar-se i es feu responsable dels seus actes.

Deportada a la quinta forca, a Nova Caledònia, en ple oceà Pacífic, allà es dedicà a educar els nens de les tribus sotmeses pels francesos. Uns quants anys després, gràcies a una amnistia parcial als comuners, tornà a França i reprengué la seva activitat política, sense donar-se mai per vençuda. Allà on podia feia discursos incendiaris i participava en mítings. No trigà a fer una altra vegada cap a la presó. Engarjolada, es negà a abandonar la cel·la si no alliberaven també els seus companys. La por que els seus seguidors s’amotinessin va fer que la deixessin anar.

S’exilià temporalment a Anglaterra. Els seus darrers anys els passà entre Londres i París, sota vigilància policial però dedicada a les seves obres literàries i a impartir conferències. Publicà Memòries de la Comuna perquè aquell episodi quedés ben fixat. Una pulmonia se l’emportà en plena gira de conferències. El seu funeral va ser multitudinari. Se la coneix com la Verge Roja .