M. Àngels Cabré - 100 grans dones de la història

Totes les dones odien la guerra perquè a la guerra hi moren els seus pares, els seus marits, els seus germans i els seus fills, però si no hi ha més remei, s’hi impliquen de valent. Li va succeir a Agustina Raimunda Maria Saragossa i Domènec, coneguda com Agustina d’Aragó , que arribà a ser l’artillera més famosa del segle XIX, concretament per la seva defensa de Saragossa durant la guerra d’Independència, també anomenada guerra del Francès .

Originària del barri de la Ribera de Barcelona, encara que es creu que potser va néixer a Reus, sí que se sap amb certesa que va ser batejada allà, a la basílica de Santa Maria del Mar. De família d’origen lleidatà, es va casar molt jove —als setze anys— i ho va fer a l’església del Pi. També se sap que va tenir un fill que va morir prematurament. Amb l’esclat de la guerra contra els veïns francesos, havia seguit al camp de batalla el seu marit, Joan Roca, que era sergent d’artilleria, amb qui va defensar la ciutat assetjada per les tropes de Napoleó Bonaparte.

Sembla que Agustina formava part d’un destacament de voluntàries que avituallaven els soldats en combat. Morts els companys que defensaven el canó del baluard del Portillo, justament ella arribava en aquell moment a portar-li el dinar al seu marit i, en veure el panorama, s’hi va posar al capdavant i va fer foc. Dies després, els francesos van haver d’aixecar el setge. Pel seu coratge, el general Palafox, que era el responsable màxim de l’exèrcit en aquell indret, li va concedir el grau d’oficial i la va deixar entrar al cos d’artillers. Aquí va començar la seva fama.

En un segon setge, la ciutat va caure en mans dels francesos i Agustina va ser feta presonera. La van alliberar gràcies a un intercanvi de presoners i ella, en lloc de marxar a casa i dedicar-se a tasques menys arriscades, li va agafar gust al fum dels canons i va seguir lluitant en altres ciutats, sempre al costat del marit. Anava de front a front convertida en un personatge cada cop més conegut, per això allà on anava era molt celebrada. La darrera batalla en què va participar va tenir lloc a Vitòria. El mite abandonava els escenaris bèl·lics per replegar-se.

Casada en segones núpcies, va tenir una filla. Passats els anys, no gaudia pas d’una bona situació econòmica quan el rei llavors al tron, Ferran VII, va voler conèixer-la i li va atorgar una pensió vitalícia. Va morir a Ceuta, on residia. I pel seu propi desig li van posar l’uniforme de capità d’artilleria de l’exèrcit, que era el rang que havia assolit.

A Saragossa, on van ser traslladades més tard les seves despulles, se la considera un símbol de resistència contra l’ocupació dels francesos. En un dels gravats de Goya de la sèrie “Els desastres de la guerra”, una guerra de la qual ella va poder sortir airosa, hi surt encenent la metxa d’un canó. I fins i tot Lord Byron li va retre homenatge en un poema. Decidida i enèrgica, disposada a batre l’enemic, les imatges que la representen són emblema de coratge i de feminitat en lluita.

Heroi és una paraula que es fa servir molt; heroïna , ben poc. A què es deu que Mariana Pineda ho fos? Va aturar una guerra, vèncer una batalla, salvar la vida d’algú? Va brodar una simple bandera, vet aquí el seu acte heroic. Un acte heroic que la va portar a la mort. Va ser executada al garrot i convertida en màrtir. Fins avui.

A Mariana Pineda se la considera un emblema de la llibertat, fins al punt que alguns diputats van exigir que es passés una pensió als seus fills. El seu cas va despertar l’interès del poeta Federico García Lorca, també gran amant de la llibertat, que li va dedicar una obra teatral que du el seu nom. La gran Margarida Xirgu la va interpretar, posant-hi tot el cor i tot el seu esperit republicà. Era l’any 1927 i els decorats els va fer ni més ni menys que Dalí.

Nascuda a Granada, era filla il·legítima d’un capità de vaixell i d’una jove de procedència humil. Es va casar —o, millor dit, la van casar— als quinze anys i va quedar viuda i amb dos fills als divuit. Eren els anys de la restauració de la monarquia de Ferran VII i aquesta jove es va posicionar al costat dels liberals, contraris al rei i al govern absolutista. Es veu que s’estava organitzant un aixecament en terres andaluses i que ella participava en el complot a favor de la Constitució del 1812, coneguda com la Pepa . Va ser detinguda, però aquell cop va ser absolta. Dos anys després, però, van tornar a detenir-la. La prova del seu delicte: una bandera a mig brodar trobada al seu domicili.

Volien que delatés els seus còmplices, cosa que ella no va fer, i tres dies després va aconseguir escapolir-se. Es veu que la seva funció era aconseguir documents falsos per als que fugien de la justícia, donar-los aixopluc si calia i també fer arribar correspondència als exiliats. Agafada un altre cop per participar en l’intent de fuga d’un pres polític condemnat a mort, la van confinar al convent de Santa Maria Egipcíaca, on anaven a parar dones de les anomenades “de mala vida”. Condemnada a mort, tot i les protestes d’algunes persones influents, va ser executada al Camp de Triomf de Granada. Tenia només vint-i-sis anys. Aquesta heroïna esdevenia així màrtir. Voleu saber què hi havia brodat a la bandera que la va portar al cadafal? Doncs “Llei, Llibertat, Igualtat”. El fons era morat, duia un triangle verd i les lletres estaven escrites en vermell sang.

De boca a orella va viatjar la història de Mariana Pineda i aviat va protagonitzar cançons i romanços de cec, d’aquells que s’explicaven de poble en poble i feien volar la imaginació de la gent. “En la bandera de la libertad bordé el amor más grande de mi vida”, diu la Mariana lorquiana.

A la iniciativa privada es deuen projectes rellevants per a gaudi de la nostra societat. És el cas de Dorotea de Chopitea, una de les principals benefactores que va tenir la Ciutat Comtal en anys de molta pobresa i injustícia social. De pare basc i mare xilena, va néixer a l’altra banda de l’Atlàntic, a Santiago de Xile. Però la seva vida va transcórrer a la ciutat de Barcelona, on va arribar quan tenia només tres anys per instal·lar-se amb els seus al barri de la Ribera. Allà va desenvolupar una gran obra filantròpica. Dona de fortuna tant per família com per matrimoni —ja que es va casar quan tenia setze anys amb un ric banquer, Josep Serra i Muñoz—, dedicà els seus diners a millorar la vida dels que més ho necessitaven, fins arribar a ser coneguda com “la mare dels pobres”.

Era una dona decidida i, de fet, va escollir marit malgrat la voluntat dels seus pares. I amb la mateixa determinació, quan va veure que la desamortització dels béns de l’Església dificultaria els serveis als més desfavorits, va començar la seva tasca. Fundà hospitals com Sant Joan de Déu —el primer hospital infantil d’Espanya—, residències, escoles i les primeres llars infantils del país, conegudes llavors com “sales d’asil” i destinades a fer que les mares treballadores poguessin deixar els fills durant unes hores. La primera es va obrir l’any 1860 al carrer de la Lluna, en ple Raval. La seva aportació va ser també decisiva en la construcció del temple del Sagrat Cor del Tibidabo, perquè sense la seva generositat no hauria estat possible. I també a ella es deu l’existència dels jesuïtes del carrer de Casp i la fundació de l’escola del Sagrat Cor del carrer de la Diputació. Al mateix temps, convidava altres famílies benestants a fer aportacions.