M. Àngels Cabré - 100 grans dones de la història

Era molt ambiciosa i també capriciosa. En la seva curta vida, que va tenir lloc en anys convulsos i més que trepidants, va tenir temps de viure moltes intrigues, exilis, crims, atacs i retirades, i anades i vingudes d’Egipte a Roma. Va governar durant vint-i-un anys i amb ella l’Egipte faraònic va recuperar el prestigi que temps enrere havia tingut. Amb ella es tancava una tradició de reines fortes, que ho van ser encara més a causa de la feblesa dels seus marits. És el cas, per exemple, de Nefertiti. La darrera reina del Nil va expirar en el seu llit daurat, amb el vestit reial i les joies que feien resplendir encara més la seva exòtica bellesa, fos de la raça que fos. Tenia trenta-nou anys.

Tots els personatges de la història remota no deixen d’estar envoltats d’una boira de llegenda. Hipàtia no n’és una excepció. Aquesta egípcia originària d’Alexandria va destacar sobretot en ciències exactes i en matemàtiques. Havia tingut la sort de créixer en un ambient culte i que incentivava la curiositat per disciplines diverses. Filla del filòsof Teó, que treballava a la Biblioteca d’Alexandria, va ser hereva de les idees de Plató i Plotí. I ja com a mestra neoplatònica va tenir a càrrec seu la responsabilitat de l’educació de futurs alts càrrecs.

És la primera matemàtica de la qual es té notícia. Estudiosa així mateix de l’astronomia, entre les seves aportacions trobem el perfeccionament dels astrolabis destinats a fixar el lloc exacte on es troben les estrelles al firmament. Es va dedicar també a estudiar l’àlgebra i la geometria, fins a superar el seu propi pare. És també la inventora del densímetre, instrument que calcula la densitat dels líquids.

No es va quedar pas a Egipte, sinó que va viatjar a Atenes i Roma per ampliar els seus coneixements. En el canvi del segle IV al segle V esdevingué la cap indiscutible del neoplatonisme a la seva ciutat natal. No ensenyava pas a l’escola, sinó a casa seva mateix, on acudien deixebles de llocs diversos. Casa seva va convertir-se en un dels centres neuràlgics del saber, un centre que acollia la diversitat cultural i també religiosa, on les lliçons consistien en diàlegs al voltant de la filosofia, les matemàtiques, l’astronomia, etc.

Va viure en l’ascetisme, de manera que, tot i haver-se casat amb un filòsof anomenat Isidor, va romandre verge i allunyada dels perills de la carn. Que destaqués per sobre dels filòsofs del seu temps demostra que, allà on les dones excel·lien, hi havia qui les sabia apreciar, contràriament al que ens han volgut fer creure esborrant el rastre de tantes dones valuoses que van brillar en el seu temps. Són els seus deixebles els que ens han permès saber d’ella i de les seves contribucions. El més destacat va ser Sinesi de Cirene.

Hipàtia sempre va mantenir la tesi heliocentrista, model astronòmic segons el qual la Terra i els planetes es mouen al voltant del Sol. I es creu que Copèrnic va tenir accés a les seves teories. Per això estaríem en disposició de considerar-la una influència en la revolució copernicana.

El saber sempre desperta recel, i Hipàtia va morir de manera violenta, a mans d’una turba de cristians, quan tornava a casa seva en un carruatge. La van arrossegar per tota la ciutat fins arribar al temple d’August, llavors la catedral d’Alexandria. Allà, després de despullar-la, la van lapidar fins a la mort. Segurament va ser assassinada per romandre fidel al paganisme en un moment de creixent catolicisme, germen de la religió catòlica que regnaria després a l’imperi Romà. És per aquesta raó que se l’ha considerat també una màrtir de la ciència, perquè va morir defensant allò que es pot demostrar enfront d’allò que no es pot demostrar. La seva tragèdia és també un dels exemples del pas del raonament clàssic a l’obscurantisme medieval.

El seu nom s’ha recollit de diverses maneres: Aetheria, Echeria, Etheria, Heteria, Eiheriai o Egeria. Ens quedem, però, amb Egèria. D’ella se sap, tot i la distància temporal, que procedia d’Hispània, concretament de la regió de la Gal·lècia (segurament a l’actual comarca d’El Bierzo). Se sap també que inevitablement va ser noble, perquè només les dones de noble bressol podien assolir en aquell temps la cultura de què va fer gala. I se la coneix sobretot per haver estat la nostra primera viatgera.

Va viatjar fins als llocs sagrats (Palestina, Egipte, Mesopotàmia…) i va plasmar les seves experiències en un llibre escrit en llatí vulgar, Itinerarium ad Loca Santa . Va arribar a Constantinoble l’any 381 (la data és segura). Seguia el curs de les calçades romanes i anava aturant-se als monestirs que l’acollien o, en el seu defecte, a les cases de postes que hi havia més o menys cada 30 quilòmetres, tot i que entremig es podien fer petites parades. Ah, oblidava mencionar que no era pas monja, encara que durant temps se l’hi va considerar, bàsicament perquè en aquell temps no existien les monges pròpiament dites. El que potser li va facilitar el viatge va ser algun salconduit que li permetia recórrer territoris hostils, a peu o al llom d’animals, perquè no hi havia cap altre sistema.

Egèria va sortir pels Pirineus, va travessar França, va descendir per Itàlia i va solcar el mar Adriàtic. D’allà a Jerusalem. I de Jerusalem i les terres santes a Egipte, fins a arribar al Sinaí. Aquesta mig gallega no es cansava de fer quilòmetres. En realitat, el seu llibre és una suma de cartes dirigides a les seves amigues sedentàries que li servien com a diari de viatge. Falten fulls d’aquest viatge que va durar uns quants anys i durant el qual la viatgera va recórrer tot el que llavors es coneixia del món, perquè per a la gent del seu segle el món pràcticament s’acabava en aquells límits i s’ignorava què hi havia més enllà.

En els darrers anys de l’imperi Romà, s’havia posat de moda que les dones d’alta nissaga viatgessin. La culpable va ser santa Helena, la mare de l’emperador Constantí, que va voler veure amb els seus propis ulls els escenaris de la vida i la passió de Crist. Terra Santa, doncs, va esdevenir el lloc de vacances més ambicionat pels rics, si se’m permet dir-ho així.

Es calcula que quan Egèria va realitzar el seu llarg pelegrinatge no era ni gaire gran ni gaire jove. No era gaire gran perquè el viatge hauria estat massa dur per a ella. I no era gaire jove perquè llavors no hauria pogut anar acompanyada de tota la cohort de viatgers masculins que surten al seu text (soldats, sacerdots…). Era, doncs, una aventurera de mitjana edat, amb l’energia suficient per aguantar aquell periple. El seu testimoni va ser trobat per un erudit a la biblioteca d’Arezzo a mitjan segle XIX.

Pionera d’una ja llarga tradició de dones viatgeres que van de Lady Montagu a Ida Pfeiffer, la darrera cosa que sabem és que al final del seu trajecte volia anar a Efes. Se li perd la pista i no sabem ni quan ni com li va arribar la mort.

Tot i que el poder mai ha estat cosa de dones, ella ha estat una de les que ha atresorat més poder polític en la història de Catalunya, també mentre va compartir el govern amb el seu net, Ramon Berenguer. Abans havia governat amb el seu marit, Ramon Borrell, comte de Barcelona. I a la mort d’aquest, sola, fins que el fill va complir la majoria d’edat. La mort prematura d’aquest va fer que el poder que no quedava a les seves mans passés al net.

A Ermessenda de Carcassona, anomenada així perquè va néixer allà, la va agafar de ple la revolució feudal. Se li van aixecar en armes uns quants barons que, desafiant-la i volent manar sobre els seus respectius territoris, li complicaren l’existència. Com a filla primogènita del comte Roger I de Carcassona, no es va casar per amor, sinó per servir els interessos polítics del pare. Va tenir tres fills i va participar activament en el govern del seu marit, també pel que fa a l’aspecte estratègic. De fet, se suposa que Borrell va morir l’any 1017 en una campanya militar i li va deixar la responsabilitat de governar mentre visqués.