M. Àngels Cabré - 100 grans dones de la història

Aquest llibre recull les vides de 100 grans dones que han fet de la història un lloc una mica més femení del que el patriarcat hauria volgut. Dones de la política, la música, les arts plàstiques, la literatura, la filosofia, la ciència, el cinema… Dones privilegiades i dones humils, heroiques en les seves històries de superació. Dones que han assolit els seus somnis amb grans dosis de passió i compromís. Dones que han deixat empremta. Dones, en definitiva, que avui són referents per a moltes altres dones.

Des d’Aspàsia de Milet —que va viure uns quants segles abans de Crist— fins a Christa Leem —mite eròtic dels anys setanta del segle XX—, trobem la pionera de l‘estudi de l’orgasme femení (Hildegarda de Bingen), la primera dona que es va doctorar a Europa (Juliana Morell), la primera anarquista (Louise Michel), la primera metgessa del país (Dolors Aleu) o la primera corresponsal de guerra catalana (Àngela Graupera). També la gran reina d’Egipte Cleòpatra, la pintora Artemisia Gentileschi, l’escriptora Dolors Monserdà, la viatgera Alexandra David-Néel, la pedagoga Maria Montessori, Virginia Woolf, Clara Campoamor, Margarida Xirgu, Hannah Arendt, Mercè Rodoreda, Simone de Beauvoir, Victòria dels Àngels, Joana Biarnés… I, per descomptat, les valentes Mariana Pineda, Emmeline Pankhurst, Amelia Earhart o Rosa Parks. Són el que el feminisme anomena “les mares simbòliques”, les que ens fan més fortes.

La poeta nord-americana Adrienne Rich pensava que per fer valdre l’experiència femenina feien falta “uns ulls nous, sota parpelles noves”. Afortunadament ja tenim uns ulls nous i mirem més enllà del relat androcèntric que ens han venut. Ara sabem que la història explicada per homes i per als homes era una pura invenció. Perquè les dones sempre hem estat allà on les coses han succeït. Que a partir d’ara no ens expliquin contes. Elles, nosaltres, també hem estat i som protagonistes d’excepció.

Era el que se’n diu una sàvia i va ser la dona més important de la Grècia clàssica. A la ciutat grega de Milet —a l’actual Turquia—, la seva saviesa causava sensació. S’havia format llegint els filòsofs i els poetes perquè la bona situació de la seva família l’hi havia permès. Tot i que, en honor a la veritat, s’ha de dir que en aquells temps a la Grècia clàssica els nens i les nenes rebien a l’escola la mateixa educació; era el que avui s’anomena coeducació .

Es parla de la seva bellesa i que els seus cabells eren rossos com l’or. A la seva ciutat havia fet fortuna dirigint un bordell que li havia proporcionat considerables ingressos. És a dir que era una hetaira o una prostituta de luxe, com es vulgui. Va deixar, però, aquesta rendible ocupació quan el dramaturg Sofroni li va parlar d’Atenes, un lloc on podria desenvolupar millor les seves capacitats intel·lectuals. I cap allà se’n va anar. Tenia, diuen, vint anys.

A Atenes va fundar una escola de filosofia i declamació per a joves. La fama no va trigar a arribar-li i la van admirar des d’Eurípides fins a Sòcrates, que déu-n’hi-do. Però el que es va corprendre més va ser Pèricles, que era la màxima autoritat política de la ciutat. Pèricles la va deixar embarassada. Va ser la seva companya i es diu que fins i tot li escrivia els discursos. Per això sembla encetar la llarga llista de dones especialment brillants que van fer brillar encara més els seus companys de llit fent-los la feina des de l’ombra.

També es va envoltar dels intel·lectuals més destacats, com Plató, Aristòfanes o Anaxàgores. En aquella Atenes del segle V en part tan envejable, Aspàsia va tenir-hi un gran pes, com ben poques dones el van tenir en aquell temps. Els sectors més conservadors no la podien ni veure, perquè amb el seu exemple animava les dones a viure més enllà del paper que se’ls havia adjudicat i a emancipar-se.

Per acabar-ho d’adobar, posseïa coneixements científics, encara que no els va deixar per escrit. En aquest camp, va tenir un interès especial en l’estudi de l’embaràs, ja fos per prevenir-ne els riscos o per pal·liar les molèsties del postpart. I també, per rematar l’antipatia que sentien per ella els més convencionals, en les estones de lleure que li deixava la seva dedicació al pensament, li agradava organitzar grans festes que duraven dies, regades amb bon vi i on confraternitzaven ni més ni menys que milers de convidats.

En una ocasió se la va acusar d’haver ofès els déus, un delicte que era molt greu, i va haver de sotmetre’s a un tribunal ciutadà, del qual pel que sembla va ser absolta segurament gràcies a la seva brillant eloqüència. Pel mateix delicte, més tard Sòcrates seria condemnat a mort. Quan Pèricles va morir a causa de la pesta, Aspàsia es va casar de seguida amb un ric atenenc i amb ell va tenir un altre fill. A la mort d’aquest, es va retirar de la vida pública i va tornar a la seva antiga ocupació. Va fundar una Acadèmia d’Eloqüència i Art Amatori, no se sap si per a les aspirants a hetaires o per a les aspirants a filòsofes.

S’ha de dir que les seves dates de naixement i de mort són aproximades, i que part de la seva vida ha estat reconstruïda gràcies a testimonis posteriors. Col·laboren a desdibuixar la veritat els calumniadors que li van voler mal i aquells que històricament s’han dedicat sense treva a malparlar de les dones que excel·leixen.

La darrera reina d’Egipte —que va néixer a la ciutat d’Alexandria— pertanyia a la dinastia ptolemaica i el seu pare va ser Ptolemeu XII. A la mort d’aquest i amb només divuit anys, va ocupar el tron, cosa que li va valdre l’enfrontament amb el seu germà, que li va declarar la guerra. Però no van ser les lluites internes les que la van fer mundialment cèlebre, sinó les seves estretes relacions amb l’imperi Romà, on en aquells anys governava Juli Cèsar. De la seva unió amb l’emperador va néixer Cesarió. Quan Juli Cèsar va ser assassinat, el va substituir Marc Antoni, tant en el comandament de Roma com al llit de Cleòpatra. Amb ell va tenir tres fills.

A Egipte, Marc Aureli va protagonitzar una guerra contra el seu gran enemic, Octavi. En aquest conflicte va ser on tots dos, Cleòpatra i el seu amor, van perdre la vida. Hi ha molta literatura sobre aquest final. Alguns creuen que l’emperador es va suïcidar quan li van comunicar la notícia de la falsa mort de la reina, mentre que altres diuen que va ser Cleòpatra qui, en saber que Octavi —el futur emperador August— la volia mostrar a Roma com a trofeu, es va llevar la vida abans deixant que la mossegués una serp verinosa.

Aquesta és la història explicada breument, però hi ha molt més, demostrat o engreixat pel poder captivador de la llegenda. Cleòpatra era molt bella, però també molt intel·ligent, i, a banda d’intel·ligència, va demostrar que era una dona amb criteri propi. Aquesta suma d’elements és la que va captivar tant Juli Cèsar com Marc Antoni, que quan la van conèixer estaven tots dos feliçment casats. Contràriament, no agradava gens a aquells que van escriure la història de l’imperi Romà, per això van difondre d’ella una imatge de femme fatale de la qual avui encara no s’ha desempallegat. Molt diferent és la imatge que ha quedat d’ella en la tradició islàmica, en la qual se la recorda per les seves virtuts i no per la seva capacitat de seducció. Ben al contrari, se la recorda com una erudita que robava cors amb la seva conversa brillant i les seves capacitats intel·lectuals.

Hi ha una cosa, però, de la qual s’ha parlat poc. Cleòpatra era d’origen grec i no egipci, però a còpia de generacions no se sap quantes barreges la van precedir, de manera que no se sap del cert a quina raça va pertànyer. Educada en la cultura hel·lènica, se li adjudica el domini de set o vuit llengües i d’una vasta cultura general en diversos camps, de les matemàtiques a l’astronomia, passant per les ciències polítiques.