M. Àngels Cabré - 100 grans dones de la història

Les diferències amb el fill van ser notables i gens fàcils de conciliar, fins que l’any 1935 el problema va desaparèixer amb ell. També va tenir diferències amb el net. Ella volia que es casés amb una dona del seu entorn i de la seva confiança, però ell va repudiar l’escollida i va casar-se amb una altra, una dona considerada adúltera. Aquest fet va portar Ermessenda a aconseguir del papa l’excomunió del net. Segurament per aquesta falta d’afinitat, perquè l’havia de vigilar de prop, no va voler abdicar del poder abans d’hora i es va mantenir al seu costat, vigilant. Finalment, el seu net es va fer càrrec dels seus comtats —Barcelona, Girona i Osona, és a dir, Vic— i ella es va retirar al castell de Santa Maria de Besora.

Es parla d’ella com d’una dona de caràcter però bondadosa i molt generosa amb l’Església catòlica, amb qui mantenia vincles estrets, ja que li corresponia a ella nomenar els grans càrrecs eclesiàstics. El seu germà Pere va ser nomenat bisbe de Girona i l’abat Oliba, de Ripoll, era un dels homes de la seva confiança. Va regalar terres i diners per fundar monestirs, i també va fer substancioses donacions per a la construcció de la catedral de Girona. Podem dir, doncs, que va tenir un paper rellevant en la revitalització de la vida monàstica, en aquells temps força afeblida.

Durant tres segles, les restes d’aquesta dona que va manar en un món d’homes van romandre en un sarcòfag situat a la part exterior de la catedral gironina que té com a decoració unes franges de color vermell i daurat, que s’han volgut entendre com un antecedent de les quatre barres, fins que Pere el Cerimoniós les feu col·locar a l’interior, en un sepulcre gòtic que va fer construir.

Les imatges que d’ella han quedat la mostren consagrada a la tasca d’escriure sobre unes tauletes de cera, sigui sola o al costat de Volmar, el monjo que li feia de secretari i que durant llargs anys va ser el seu copista. Vesteix l’hàbit de l’orde benedictí i llueix el bàcul que assenyala la seva condició d’abadessa. Polifacètica —poeta, compositora i mig metgessa—, pertany a la tradició de les místiques i se la coneix sobretot per haver plasmat per escrit les seves experiències visionàries. Sense perdre el sentit, Hildegarda veia una gran llum amb formes i colors, sovint acompanyada d’una veu i, en alguns casos, amb acompanyament musical.

Hildegarda va portar una vida reclosa, en diàleg permanent amb ella mateixa i amb el coneixement. Nascuda a la vall del Rin, pertanyia a una família noble d’origen germànic que als catorze anys la va fer ingressar en un convent amb només unes rudimentàries nocions de llatí. Arrossegava una constitució malaltissa i molts mals de cap, que van ser l’origen de les seves visions, que en realitat eren teofanies. Passats els anys, quan ja havia complert els quaranta, va rebre l’ordre sobrenatural d’escriure-les, però com que llavors no era costum que les dones escrivissin —recordem que som al segle XII— va haver de demanar permís papal. De manera que el papa de Roma va enviar una comissió de teòlegs al monestir on vivia i la va autoritzar a agafar la ploma. En la seva primera obra, Scivias ( Coneix els camins ), va deixar constància de les seves visions i va començar llavors, també, a intercanviar correspondència amb diverses personalitats, inclosa Elionor d’Aquitània.

En un temps en què la clausura no era gens estricta, Hildegarda va realitzar diversos viatges per predicar, cosa que no era tampoc tan usual, i menys encara si en els seus parlaments aprofitava per denunciar la corrupció eclesiàstica. Però, com deia, la seva vida la va viure sobretot de portes endins. Acompanyada d’una vintena de monges, va fundar un monestir femení, el de Rupertsberg, a prop de la localitat de Bingen. Ja erigida en abadessa, se la coneixia com la sibil·la del Rin i la visitaven personatges coneguts, també reis, que li demanaven consell i buscaven en ella respostes a les seves preguntes, perquè li atribuïen capacitats endevinatòries. Uns quants anys després va fundar un segon monestir, que visitava setmanalment.

Hildegarda es va interessar per les ciències naturals i per la medicina, i, tot i la seva virginitat, destaca per haver tractat en les seves obres la sexualitat femenina. En aquest camp va fer una cosa que fins llavors no s’havia fet: descriure l’orgasme femení, aquest gran desconegut encara avui. Una invitació en tota regla al gaudi de les dones i un gest clarament protofeminista. Només per això la podien haver cremat, com feien llavors amb algunes dones amb massa curiositat. Ella va saber negociar amb el poder i es va estalviar les sospites d’aquells que la creien més bruixa que santa.

Quan va morir, ja octogenària, diuen les cròniques que va aparèixer al cel una creu lluminosa de colors brillants. Un bon final per a una dona que en vida va veure tantes coses que no succeïen en la realitat, sinó només dins el seu cap.

La nostra Hildegarda de Bingen, la nostra Teresa d’Àvila, es va dir Elisenda de Montcada i no va ser monja, sinó reina, reina consort de la corona d’Aragó. Aquesta lleidatana era filla de nobles molt propers a la monarquia —concretament de Pere II de Montcada i Elisenda de Pinós— i, quan Jaume II va enviudar de la seva tercera dona, la van casar amb ell. Evidentment, ella era molt més jove, un costum que els homes han seguit cultivant. I a sobre ell estava força xacrós, que no se sap si és millor o pitjor en un matrimoni forçat.

Elisenda era una dona cultivada i molt devota, que va escollir com a residència el palau Reial Major de Barcelona, a la plaça del Rei, tot i tenir-ne altres a la seva disposició. Entre els somnis de la reina n’hi havia un en què el rei la va poder complaure: la creació d’un monestir de religioses als afores de la ciutat. La reina es va fixar en la branca femenina de l’orde dels franciscans, les clarisses, i va demanar permís al papa Joan XXII. A Pedralbes hi havia una pedrera de pedra blanca molt adequada per a la construcció, i allà es va fundar el monestir. Es creu que una abadessa, catorze monges i quinze novícies van estrenar l’any 1327 el monestir de Santa Maria de Pedralbes.

I un bon dia la reina va quedar vídua i s’hi va instal·lar sense fer vots de clausura, i no dins el monestir, sinó en un palauet adjacent que havia fet aixecar. Avui aquest no hauria d’existir, perquè va ordenar que a la seva mort es desmantellés, però sembla que no li van fer cas i es troba a l’angle nord-oest del monestir. Amb els anys ha fet altres funcions. El sepulcre de la reina es troba literalment entre l’església i el claustre, i allà descansa des del segle XIV. Obra del gòtic català, la seva tomba la mostra duplicada i jacent: en una banda de la paret, la del presbiteri de l’església, vestida i guarnida com una reina, evidentment coronada; a l’altra, la del verd i bell claustre, abillada humilment com una penitent. Són les dues vides que ella va fer, la de portes enfora i la de portes endins.

S’hi va estar gairebé quaranta anys i, durant aquell temps, moltes de les monges que van ingressar al seu monestir van ser nobles o filles de la burgesia catalana. De cap manera va viure al marge d’aquella comunitat religiosa, sinó que pel que sembla va participar molt activament en el seu avenir, fins al punt que gaudia d’un permís papal que li permetia accedir a la zona de clausura acompanyada d’algunes dames de la seva confiança. Quan va morir, va llegar el monestir a la comunitat religiosa que hi vivia, així com totes les seves propietats, que no eren poques.

La reina brodava amb fil d’or, i algunes de les peces que va fer es conserven encara al monestir, avui convertit en museu. A les arquivoltes de la porta hi llueix l’escut dels Montcada, que recorda aquesta reina religiosa i consagrada a la contemplació i al manteniment de la seva obra, un reducte de pau femenina en plena època medieval.