Benjamin Alire Saenz - Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers

–La teva premissa bàsica? –De vegades parlava com un científic o un filòsof.

–Sí, home, el principi fundacional.

–El principi fundacional?

–M’estàs mirant com si estigués com una cabra.

–És que estàs com una cabra, Dante.

–No ho estic –va dir. I llavors va repetir-ho:– No ho estic.

Semblava gairebé ofès.

–D’acord –vaig dir–, no ho estàs. No estàs com una cabra i no ets japonès.

Se’m va apropar i em va desfer els cordons de les vambes.

–Treu-te les sabates, Ari. Viu una mica.

Vam sortir al carrer i ens vam posar a jugar a un joc que en Dante es va inventar sobre la marxa. Es tractava d’un concurs per veure quin dels dos llançava les sabates més lluny. En Dante va ser molt metòdic en la manera com s’anava inventant el joc. Tres rondes, que suposaven sis llançaments. Teníem un tros de guix cadascun per marcar on aterrava la sabata. Va agafar la cinta mètrica de son pare, que arribava fins a nou metres. Tampoc és que fos prou llarga.

–Per què hem de mesurar els metres? –vaig preguntar–. No podem tirar la sabata i marcar-ho amb el guix i ja està? La marca més llunyana és la que guanya. Fàcil.

–Hem de saber la distància exacta –va dir ell.

–Per què?

–Perquè quan fas alguna cosa, has de saber exactament què estàs fent.

–Ningú sap exactament què està fent –vaig dir jo.

–Això és perquè la gent és mandrosa i indisciplinada.

–T’ha dit mai ningú que de vegades parles com un llunàtic amb una llengua perfecta?

–Això és culpa de mon pare –va dir.

–La part llunàtica o la part de la llengua perfecta? –Vaig fer que no amb el cap.– És un joc, Dante.

–I què? Quan jugues a alguna cosa, Ari, has de saber què estàs fent.

–Ja sé el que estem fent, Dante. Ens estem inventant un joc. Estem llançant les vambes al carrer per veure quin dels dos la tira més lluny. Això és el que estem fent.

–És una versió de llançar la javelina, no?

–Sí, suposo que sí.

–I mesuren la distància, quan llancen la javelina, no?

–Sí, però allò és un esport de veritat, Dante. Això no. –Això també és un esport de veritat. Jo soc de veritat. Tu ets de veritat. Les vambes són de veritat. El carrer és de veritat. I les regles que establim, també són de veritat. Què més vols?

–Però ho estàs fent massa complicat. Després de cada llançament, hem de mesurar la distància. Què té de divertit, això? Llançar coses és la part divertida.

–No –va dir en Dante–, el joc és divertit. Tot el joc ho és.

–No ho entenc –vaig dir–. Llançar una sabata és divertit. Això ho entenc. Però treure la cinta de mesurar de ton pare i fer-la rodar pel carrer és una feinada. Què té de divertit? I no només això, i si apareix un cotxe?

–Ens apartem. A més, podríem jugar-hi al parc.

–El carrer és més divertit –vaig dir.

–Sí, el carrer és més divertit. –Estàvem d’acord en alguna cosa.

En Dante em va mirar.

Jo també el vaig mirar. Sabia que no tenia cap opció. Sabia que jugaríem al joc d’acord amb les seves normes. Però la veritat és que per a en Dante era important. I a mi tampoc m’importava tant. Així que vam jugar al joc amb les eines que teníem: les nostres vambes, dos trossos de guix i la cinta mètrica del seu pare. Ens inventàvem les normes a mesura que jugàvem i les anàvem adaptant. Al final, hi havia tres sets, com al tennis. Hi havia sis llançaments per set. Divuit llançaments per fer un joc. En Dante va guanyar dos dels tres sets. Però jo vaig fer el llançament més llarg. Catorze metres i vuit centímetres.

El pare d’en Dante va sortir de la casa i va fer que no amb el cap.

–Què esteu fent?

–Estem jugant.

–Què t’he dit, Dante, sobre això de jugar al carrer? Teniu un parc aquí al costat. –Va assenyalar el parc amb el dit.– I a què... –Es va aturar i va estudiar l’escena.– Esteu llançant les vambes?

En Dante no tenia por del seu pare. Tampoc és que el seu pare fes por. Però, tot i així, el seu pare era un pare i estava allà plantat, desafiant-nos. En Dante ni tan sols es va encongir, convençut que podia defensar la seva actitud.

–No estem llançant les vambes, pare. Estem jugant. És una versió d’estar per casa de llançar la javelina. I estem veient qui pot llançar-la més lluny.

Son pare es va posar a riure. Però riure de debò.

–Ets l’únic nen de tot l’univers que s’inventaria un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda. –Va tornar a riure.– A ta mare li encantarà.

–No cal que l’hi diguem.

–Sí que cal.

–Per què?

–La norma de no tenir secrets.

–Estem jugant al mig del carrer. Com ha de ser un secret?

–És un secret si no l’hi diem. –Va fer un somriure tibant a en Dante, no emprenyat, però sí com fent de pare.– Aneu-vosen al parc, Dante.

Vam trobar un bon lloc per muntar el joc al parc. Vaig estudiar la cara d’en Dante mentre llançava les vambes amb tota la força. Son pare tenia raó. En Dante havia trobat un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda.

Una tarda, havent nedat, ens vam quedar al porxo de casa seva. En Dante es mirava els peus. Cosa que em va fer somriure. Ell va voler saber per què somreia.

–Només somric –vaig dir–. És que no pot somriure un noi?

–No em dius la veritat –va dir. Tenia una mania amb això de dir la veritat. Igual que el meu pare. Excepte que el pare es guardava la veritat per a si mateix. I en Dante creia que s’havia de dir la veritat amb paraules. En veu alta. Explicar-la a algú.

Jo no era com en Dante. Jo era més com el pare.

–D’acord –vaig dir–. Somreia perquè t’estaves mirant els peus.

–I això fa molta gràcia –va dir.

–És raríssim –vaig dir–. Qui fa això de mirar-se els peus, a part de tu?

–No hi ha res de dolent a estudiar-se el propi cos –va dir.

–Dir això també és raríssim –vaig dir jo. A casa nostra, ens limitàvem a no parlar del nostre propi cos. Estava clar que això no ho fèiem, a casa.

–El que tu diguis –va dir.

–El que tu diguis –vaig dir jo.

–T’agraden els gossos, Ari?

–M’encanten els gossos.

–A mi també. No han de portar sabates.

Vaig riure. Vaig arribar a pensar que una de les meves tasques al món era riure dels acudits d’en Dante. Passava que en Dante no deia les coses per fer gràcia. Ell només estava sent ell.

–Demanaré al meu pare si podem tenir un gos. –Tenia una mirada quan ho va dir, com una mena de foc. I jo em meravellava amb aquest foc.

–Quin tipus de gos vols?

–No ho sé, Ari. Un que vingui d’una gossera. Saps, un d’aquests gossos abandonats.

–Sí –vaig dir–. Però, com sabràs quin escollir? Hi ha molts gossos, a la gossera. I tots volen que els salvin.

–Això és perquè la gent és molt dolenta. Llencen els gossos com si fossin escombraries. Com ho odio.

Mentre érem allà asseguts, xerrant, vam sentir un soroll, uns nois que cridaven pel carrer. Eren tres, potser una mica més petits que nosaltres. Dos d’ells tenien escopetes d’aire comprimit i estaven apuntant a un ocell al qual acabaven de disparar.

–N’hem tocat un! N’hem tocat un! –Un d’ells apuntava la pistola a un arbre.

–Ei! –va dir en Dante–. Pareu! –Abans que m’adonés de què estava passant, en Dante ja era a mig carrer. Vaig córrer darrere seu.

–Pareu! Què coi us passa pel cap! –La mà d’en Dante estava aixecada, indicant que s’aturessin.– Doneu-me aquesta arma.

–I una merda et donaré la pistola.