Benjamin Alire Saenz - Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers

Tota la tarda, vaig estar assegut a la butaca gran i còmoda de l’habitació d’en Dante i ell jeia al seu llit acabat de fer. I llegia poemes.

A mi no em preocupava no entendre’ls. No em preocupava el que deien. No em preocupava perquè el que importava era que la veu d’en Dante semblava veritat. I semblava veritat. Fins que l’havia conegut, estar amb altres persones era el més difícil del món per a mi. Però en Dante feia que parlar i viure i sentir semblessin coses perfectament naturals. En el meu món, no ho eren.

Vaig tornar a casa i vaig buscar al diccionari la paraula inescrutable . Significava una cosa que no es pot entendre fàcilment. Vaig escriure’n tots els sinònims al meu diari. «Fosc». «Incommensurable». «Enigmàtic». «Misteriós».

Aquella tarda vaig aprendre dues paraules noves. Inescrutable . I amic .

Les paraules eren diferents quan vivien dintre teu.

Un vespre, en Dante va venir a casa meva i es va presentar als meus pares. Qui feia aquestes coses?

–Soc en Dante Quintana –va dir.

–Em va ensenyar a nedar –vaig dir jo. No sé per què, però necessitava confessar aquell fet als meus pares. I llavors vaig mirar-me la mare.– Em vas dir que no m’ofegués, així que vaig trobar algú que m’ajudés a mantenir la promesa.

El pare es va mirar la mare. Crec que s’estaven somrient. «Oh, sí», pensaven, «per fi ha trobat un amic». Ho odiava.

En Dante va donar la mà al meu pare i llavors li va donar un llibre.

–T’he portat un regal –va dir.

Jo em vaig quedar plantat mirant-lo. Havia vist el llibre en una tauleta de casa seva. Era un llibre d’art ple d’obres de pintors mexicans. Semblava tan adult, no semblava gens que tingués quinze anys. D’alguna manera, fins i tot els cabells llargs que no li agradava pentinar-se el feien semblar més gran.

El meu pare somreia mentre examinava el llibre, però llavors va dir:

–Dante, és molt generós per part teva, però no sé si ho puc acceptar.

El meu pare sostenia el llibre amb molta cura, amb por de fer-lo malbé. Ell i la mare van intercanviar mirades. Els meus pares ho feien molt, allò. Els agradava parlar sense parlar. Jo m’inventava què es deien, en aquelles mirades.

–És sobre art mexicà –va dir en Dante–. Així que l’heu d’acceptar.

Podia ben bé veure-li la ment funcionant mentre pensava un argument convincent. Un argument convincent que fos veritat.

–Els meus pares no volien que vingués amb les mans buides. –Va mirar el meu pare molt seriós.– Així que us l’heu de quedar.

La mare va prendre-li el llibre al pare i en va mirar la portada.

–És molt bonic, Dante, gràcies.

–Hauríeu d’agrair-l’hi al meu pare, ha estat idea seva.

El meu pare va somriure. Era el segon cop que el meu pare somreia en menys d’un minut. Això no era una cosa normal. No és que el pare fos l’hòstia somrient.

–Dona-li les gràcies al teu pare de part meva, d’acord, Dante?

El meu pare va agafar el llibre i es va asseure a mirar-lo. Com si fos una mena de tresor. Veus, no entenia el meu pare. No endevinava mai com reaccionaria a les coses. Mai.

–No hi ha res a la teva habitació.

–Hi ha un llit, una ràdio despertador, un balancí, una estanteria, alguns llibres. Això no és res.

–Res a les parets.

–Vaig treure els pòsters que hi tenia.

–Per què?

–No m’agradaven.

–Ets com un monjo.

–Sí, Aristòtil el monjo.

–No tens hobbies?

–I tant. Mirar les parets buides.

–Potser seràs sacerdot.

–Has de creure en Déu per ser sacerdot.

–No creus en Déu? Ni tan sols una mica?

–Potser una mica. Però no gaire.

–Així que ets un agnòstic?

–Això. Un catòlic agnòstic.

Això el va fer riure molt.

–No he dit que fos divertit.

–Ho sé. Però ho és.

–Creus que és dolent, dubtar?

–No. Crec que és intel·ligent.

–No crec que sigui tan intel·ligent. No tant com tu, Dante.

–Tu ets intel·ligent, Ari. Molt intel·ligent. I, de tota manera, ser intel·ligent no ho és tot. La gent es burla de tu. El meu pare diu que no passa res si la gent es burla de tu. Saps què em va dir, un cop? Va dir: «Dante, tu ets un intel·lectual. Això és el que ets. No te n’avergonyeixis».

Em vaig adonar que el seu somriure era una mica trist. Potser tothom estava una mica trist. Potser sí.

–Ari, intento no sentir-me avergonyit.

Jo sabia què era sentir-se avergonyit. L’únic és que en Dante sabia per què ho estava. I jo no.

En Dante. M’agradava molt. M’agradava molt, molt.

Em vaig fixar en el dit gros del meu pare mentre anava passant les pàgines. Era obvi que li encantava aquest llibre. I gràcies a aquest llibre, vaig aprendre una cosa nova sobre ell. Havia estudiat art abans d’allistar-se als Marines. Això no acabava d’encaixar amb la imatge que tenia del meu pare. Però em va agradar la idea.

Un vespre, mentre fullejava el llibre, em va cridar.

–Mira això –va dir–. És un mural d’Orozco.

Vaig mirar el mural reproduït al llibre, però m’interessava més el dit que tocava el llibre amb aprovació. Aquell dit havia premut un gallet en una guerra. Aquell dit havia tocat la meva mare amb una tendresa que jo no acabava de comprendre. Volia parlar, dir alguna cosa, fer preguntes. Però no vaig poder. Tenia totes les paraules atrapades a la gola. Així que vaig fer que sí amb el cap.

No m’havia imaginat mai que el meu pare fos el tipus d’home que hi entenia, d’art. Suposo que el veia com un ex- marine que es va convertir en carter després de tornar a casa de la guerra del Vietnam. Un carter ex- marine a qui no li agradava gaire parlar.

Un carter ex- marine que va tornar a casa d’una guerra i tenia un fill més. Tampoc és que pensés que va ser idea seva. Sempre he pensat que era la mare qui volia tenir-me. Tampoc és que realment sabés de qui havia estat idea la meva vida. M’inventava massa coses dins del meu cap.

Podria haver fet moltes preguntes al meu pare. Podria haver-ho fet. Però hi havia alguna cosa a la seva cara i als ulls i al seu somriure tortuós que m’impedia preguntar-li res. Suposo que creia que ell no volia que sabés qui era. Així que em limitava a col·leccionar pistes. Mirar el pare llegir aquest llibre era una altra pista per a la meva col·lecció. Algun dia totes les pistes encaixarien. I resoldria el misteri del meu pare.

Un dia, després de nedar, en Dante i jo vam anar a fer una volta. Ens vam aturar al 7-Eleven. Ell va comprar una coca-cola i cacauets.

Jo em vaig comprar una barreta de xocolata i caramel.

Em va oferir un glop de coca-cola.

–No m’agrada, la coca-cola –vaig dir.

–Que estrany.

–Per què?

–A tothom li agrada la coca-cola.

–A mi no.

–Què t’agrada, a tu?

–El cafè i el te.

–Això és raríssim.

–Val, soc raríssim. Calla.

Va riure. Vam estar fent tombs. Suposo que no volíem tornar a casa. Vam parlar de coses. De ximpleries. I llavors em va preguntar:

–Per què als mexicans els agraden els diminutius?

–No ho sé. Ens agraden?

–Sí. Saps com li diuen les meves tietes a la meva mare? Li diuen Chole.

–Es diu Soledad?

–Veus què vull dir, Ari? Tu ho saps. Saps quin és el diminutiu de Soledad. Com si ho aprenguessis respirant. Per què passa? Per què no poden dir-li Soledad i prou? Què és això de Chole? D’on surt aquest Chole?

–Per què et molesta tant?