Benjamin Alire Saenz - Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers

–No ho sé. És raríssim.

–És aquesta la paraula del dia?

Va riure i va engolir uns quants cacauets.

–Ta mare té cap diminutiu?

–Lilly. Es diu Liliana.

–És un nom bonic.

–Soledad també.

–En realitat, no. Com t’ha d’agradar dir-te soledat?

–També pot voler dir solitari –vaig dir.

–Veus? Quin nom tan trist.

–A mi no em sembla trist. Jo crec que és un nom bonic. Crec que li queda bé, a la teva mare –vaig dir.

–Potser sí. Però Sam, Sam és perfecte per a mon pare.

–Sí.

–Com es diu el teu pare?

–Jaime.

–M’agrada, aquest nom.

–El seu nom de debò és Santiago.

En Dante va somriure.

–Veus el que et dic dels diminutius?

–Et molesta ser mexicà, oi?

–No.

El vaig mirar.

–Sí, em molesta.

Li vaig oferir una mica de la meva barreta de xocolata i caramel.

Me’n va agafar un mos.

–No ho sé –va dir.

–Sí –vaig dir jo–. Et molesta.

–Saps què penso, Ari? Penso que no agrado als mexicans.

–Aquesta és una cosa rara de dir –vaig dir.

–Rara –va dir ell.

–Rara –vaig dir jo.

Una nit que no hi havia lluna al cel, els pares d’en Dante ens van dur al desert perquè poguéssim fer servir el seu nou telescopi. De camí, en Dante i son pare feien de coristes dels Beatles. No és que tinguessin bona veu. Tampoc és que els preocupés gaire.

Es tocaven molt. Eren una família de tocaires i petonejadors. Cada vegada que en Dante arribava a casa, feia un petó a la galta a la seva mare i un al seu pare, o ells li feien petons a ell, com si tots aquells petons fossin perfectament normals. Em vaig preguntar què faria el pare si alguna vegada m’hi apropés i li fes un petó a la galta. No crec que em fes cap crit, però... no hi posaria la mà al foc.

Vam trigar una estona a arribar al desert. El senyor Quintana semblava conèixer un bon lloc des d’on mirar les estrelles.

Un lloc lluny de les llums de la ciutat.

Contaminació lumínica. Així és com en Dante en deia. En Dante semblava que sabia moltes coses sobre la contaminació lumínica.

El senyor Quintana i en Dante van instal·lar el telescopi. Jo els mirava i escoltava la ràdio.

La senyora Quintana em va oferir una coca-cola. La vaig acceptar, tot i que no m’agradava la coca-cola.

–En Dante diu que ets molt intel·ligent.

Els compliments em feien posar nerviós.

–No tan intel·ligent com ell.

Llavors vaig sentir la veu d’en Dante interrompent la conversa.

–Em sembla que ja en vam parlar, Ari.

–De què? –va dir la seva mare.

–De res. Que els més intel·ligents són uns merdes.

–Dante! –va dir la seva mare.

–Sí, mama, aquesta boqueta.

–Per què t’agrada tant dir paraulotes, Dante?

–És divertit –va dir.

El senyor Quintana va riure.

–Sí que és divertit –va dir. Però llavors va deixar anar:– Aquesta mena de diversió ha de tenir lloc quan ta mare no hi sigui.

A la senyora Quintana no li va agradar el consell del senyor Quintana.

–Quina mena de lliçó li estàs ensenyant, Sam?

–Soledad, crec...

Però en Dante, que mirava pel telescopi, va tallar en sec la discussió.

–Uau, papa! Mira això! Mireu!

Durant molta estona, ningú va dir res.

Tots volíem veure el que estava veient en Dante.

Ens vam quedar callats al voltant del telescopi al mig del desert mentre esperàvem el nostre torn per veure tot el que hi havia al cel. Quan vaig mirar pel telescopi, en Dante va començar a explicar-me el que estava veient. No vaig sentir ni una paraula. Em va passar alguna cosa per dins mentre mirava l’univers immens. A través d’aquest telescopi, el món era més a prop i més gran del que m’havia imaginat mai. I era tot tan bonic i aclaparador i, no ho sé, em va fer adonar que hi havia alguna cosa dins meu que importava.

Mentre en Dante mirava com jo examinava el cel a través de la lent d’un telescopi, va xiuxiuejar:

–Algun dia descobriré tots els secrets de l’univers.

Això em va fer somriure.

–Què faràs amb tots aquests secrets, Dante?

–Sabré què fer-ne –va dir–. Potser canviaré el món.

Me’l vaig creure.

En Dante Quintana era l’únic ésser humà que havia conegut mai capaç de dir una cosa així. Sabia que mai es faria gran i diria coses tan estúpides com «una noia és com un arbre».

Aquella nit, vam dormir al seu pati.

Sentíem parlar els seus pares a la cuina perquè la finestra estava oberta. La seva mare parlava en castellà i el seu pare, en anglès.

–Fan això –va dir.

–Els meus també –vaig dir jo.

No vam parlar gaire. Ens vam quedar allà estirats mirant les estrelles.

–Hi ha massa contaminació lumínica –va dir.

–Hi ha massa contaminació lumínica –vaig respondre.

Una dada important sobre en Dante: no li agradava dur sabates.

Anàvem a jugar amb el monopatí al parc, es treia les vambes i refregava els peus contra l’herba com si estigués mirant de desenganxar-se’n alguna cosa. Anàvem al cine i es treia les vambes. Una vegada se les va deixar i vam haver de tornar a buscar-les.

Solíem perdre el bus. Es treia les vambes al bus, també.

Una vegada, el vaig acompanyar a missa. Es va deslligar els cordons i es va treure les sabates allà mateix, al banc. El vaig mirar com volent dir «Aquí també?». Ell, amb la seva mirada, em va assenyalar el crucifix i va xiuxiuejar:

–Jesús no porta sabates.

I allà ens teniu, tots dos asseguts i rient.

Quan venia a casa meva, en Dante deixava les sabates al porxo del davant abans d’entrar.

–Els japonesos ho fan així –deia ell–. No entren la brutícia del món a casa d’una altra persona.

–Sí –vaig respondre-li jo–, però nosaltres no som japonesos. Som mexicans.

–No som mexicans, en realitat. Que vivim a Mèxic?

–Però els nostres avis són d’allà.

–Val, val. Però en sabem res, en realitat, de Mèxic?

–Parlem castellà.

–No gaire bé.

–Parla per tu, Dante. Ets tan pocho .

–Què és un pocho ?

–Un mexicà a mitges.

–D’acord, llavors potser soc un pocho . Però el que vull dir és que podem adoptar altres cultures.

No sé per què però em vaig posar a riure. La veritat és que m’agradava la guerra que vivia en Dante amb les sabates. Un dia no vaig poder més i li vaig preguntar:

–Què coi et passa amb les sabates?

–No m’agraden. I ja està, és només això. No hi ha cap altra història. Vaig néixer sense que m’agradessin les sabates. No té més complicació. Bé, excepte pel tema de ma mare, que me’n fa portar. Diu que hi ha lleis. I després es posa a parlar sobre les malalties que podria agafar. I després diu que la gent es pensarà que som mexicans pobres. Diu que hi ha nens a pobles mexicans que matarien per un parell de sabates. «Tu et pots permetre unes sabates, Dante». Això em diu. I saps què li dic jo sempre? «No, no em puc permetre unes sabates. Que tinc cap feina, jo? No. No em puc permetre res». Aquí normalment és quan ella es tira els cabells enrere. Odia que la gent em pugui confondre amb un altre mexicà pobre. I llavors diu: «Ser mexicà no té per què voler dir que ets pobre». I jo només tinc ganes de dir-li: «Mama, això no va de ser pobre, ni de ser mexicà. És que no m’agraden les sabates». Però sé que tot el tema de les sabates té a veure amb com la van educar. Així que acabo fent que sí quan es repeteix: «Dante, ens podem permetre unes sabates». Sé que tot això no té res a veure amb el fet de «poder-nos-ho permetre». Però, no ho sé, sempre em mira d’una manera... I llavors jo la miro de la mateixa manera, i així és com va. Mira, prou, jo i ma mare i les sabates no és un bon tema de conversa. –Va quedar-se mirant el cel roent de la tarda, un hàbit molt seu. Això volia dir que estava pensant.– Portar sabates és un acte antinatural, saps? Aquesta és la meva premissa bàsica.