Benjamin Alire Saenz - Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers

Va mirar-me la samarreta.

Reconeixia una mirada de desaprovació quan la veia. Abans que me la fes canviar, li vaig tornar la mirada de desaprovació.

–És la meva samarreta preferida –vaig dir.

–No te la vas posar ahir, ja?

–Sí –vaig dir–. És del Carlos Santana.

–Ja sé qui és –va dir.

–El pare me la va regalar pel meu aniversari.

–I si no recordo malament, no semblaves tan entusiasmat com ara, quan vas obrir el regal.

–M’esperava una altra cosa.

–Una altra cosa?

–No ho sé. Alguna cosa més. Una samarreta pel meu aniversari? –Vaig mirar la mare.– Suposo que el que passa és que no l’entenc.

–No és tan complicat, Ari.

–No parla.

–De vegades, quan la gent parla no sempre diu la veritat.

–Suposo –vaig dir–. De tota manera, ara m’encanta, aquesta samarreta.

–Ja ho veig, ja.

Somreia.

Jo també somreia.

–El pare la va comprar en el seu primer concert.

–Jo hi era. Me’n recordo. Està vella i estripada.

–Soc un sentimental.

–Sí, segur.

–Mare, que és estiu.

–Sí, sí –va dir–, és estiu.

–Normes diferents –vaig dir.

–Normes diferents –va repetir.

M’encantaven les normes diferents de l’estiu. La mare les tolerava.

Se’m va acostar i em va pentinar els cabells amb els dits.

–Promet-me que no te la posaràs demà.

–D’acord –vaig dir–. T’ho prometo. Però només si tu em promets que no la posaràs a l’assecadora.

–Potser et deixaré que la rentis tu mateix i tot. –Em va somriure.– No t’ofeguis.

Vaig tornar-li el somriure.

–Si m’ofego, no regalis el meu gos.

Això del gos era una broma. No en teníem.

La mare tenia el meu sentit de l’humor. Bé, jo tenia el seu. Ens quèiem bé. I això que era bastant misteriosa, per a mi. Una cosa que jo sí que entenia del tot –entenia que el meu pare se n’hagués enamorat. Ara bé, per què ella es va enamorar del pare encara no m’entrava al cap. Una vegada, amb sis o set anys, em vaig enfadar molt amb el pare perquè volia que jugués amb mi i ell, en canvi, semblava tenir el cap molt lluny. Era com si ni tan sols fos allà. Vaig preguntar a la mare amb tota la ràbia d’una criatura:

–Com vas poder-te casar amb aquest paio?

Va somriure i em va pentinar els cabells amb els dits. Sempre ho feia. Em va mirar als ulls i em va dir, tan tranquil·la:

–El teu pare era preciós.

Ni tan sols va dubtar.

Vaig voler preguntar-li què havia passat amb aquella preciositat.

Quan em vaig endinsar en la calor del dia, fins i tot les sargantanes havien preferit no arrossegar-se per enlloc. Fins i tot els ocells passaven desapercebuts. S’estaven fonent els pegats de quitrà de les esquerdes del carrer. El blau del cel era pàl·lid i em va passar pel cap que potser tothom havia fugit de la ciutat i de la calor que hi feia. O potser tothom s’havia mort com en una d’aquelles pel·lis de ciència-ficció, i jo era l’últim noi a la terra. Però just quan pensava això, una colla de nois del barri em van avançar amb les bicis i vaig desitjar ser l’última persona de la terra de veritat. Reien i feien el ximple i semblava que s’ho estaven passant la mar de bé. Un em va cridar:

–Ei, Mendoza! Passejant amb tots els teus amics?

Vaig saludar, fingint que la broma em feia gràcia, ha, ha, ha. I llavors els vaig ensenyar el dit del mig.

Un dels nois es va aturar, es va girar i va començar a fer cercles amb la bici al meu voltant.

–Què? Vols tornar-hi? –va dir.

Vaig ensenyar el dit del mig un altre cop.

Va aturar la bici davant meu mateix i va intentar intimidar-me. No li funcionava. Jo sabia qui era. El seu germà, en Javier, havia intentat ficar-se amb mi una vegada. Li vaig clavar un cop de puny a la cara. Enemics per sempre. No em va saber gens de greu. Sí, és veritat, tenia mal geni. Ho admeto.

Va fer veu de dolentot. Com si això m’espantés.

–No em toquis els collons, Mendoza.

Li vaig tornar a ensenyar el dit del mig i vaig apuntar-l’hi a la cara com si fos una pistola. Llavors va baixar de la bici. Jo tenia por d’un munt de coses, però no dels nois com ell.

La majoria del nois no es ficaven amb mi. Ni tan sols els que anaven en colla. Em van tornar a envoltar tots amb les bicis, cridant-me merdes. Tots tenien tretze i catorze anys i ficar-se amb nois com jo no era més que un joc per a ells. A mesura que les seves veus es van anar allunyant, vaig començar a sentir-me desgraciat.

Sentir-me desgraciat era tot un art. Crec que a una part de mi li agradava. Potser em venia de naixement. No ho sé, crec que formava part de mi. Era un pseudo-fill únic. No sabia de quina altra manera considerar-me. Era fill únic sense ser-ho del tot. Era una merda.

Les meves germanes eren bessones i tenien dotze anys més que jo. Dotze anys era tota una vida. De debò que ho era. I elles sempre em feien sentir com un bebè o un joguet o una mascota. M’encanten, els gossos, però de vegades tenia la sensació que jo no era més que la mascota de la família. Fabulós. Ari, la mascota.

I el meu germà tenia onze anys més que jo. Ell encara era més inaccessible que les meves germanes. No podia ni pronunciar el seu nom. A qui coi li agrada parlar de germans grans que estan a la presó? Quedava clar que als meus pares, no. I a les meves germanes, tampoc.

Potser em va afectar tot aquell silenci al voltant del meu germà. Crec que sí. No parlar pot fer que un noi es torni bastant solitari.

Els pares eren joves i la ballaven magra quan van néixer les meves germanes. «Ballar-la magra» era l’expressió preferida dels pares. Un temps després de tenir els tres fills i intentar acabar la universitat, el pare es va allistar a la Marina. Llavors se’n va anar a la guerra.

La guerra el va canviar.

Jo vaig néixer quan va tornar a casa.

De vegades penso que el pare és totes aquestes cicatrius que porta a dins. Al cor. Al cap. Pertot. No és tan fàcil ser el fill d’un home que ha anat a la guerra. Quan tenia vuit anys, vaig sentir la mare parlant amb la tieta Ophelia per telèfon.

–Crec que per a ell la guerra no s’acabarà mai. –Més tard vaig preguntar a la tieta Ophelia si allò era cert.

–Sí –va dir–, és cert.

–Però per què la guerra no deixarà tranquil el meu pare?

–Perquè el teu pare té consciència –va dir.

–Què li va passar, a la guerra?

–No ho sap ningú.

–Per què no ho explica?

–Perquè no pot.

De manera que així estaven les coses. Als vuit anys, jo no sabia res de la guerra. Ni tan sols sabia què era la consciència. L’únic que sabia era que de vegades el meu pare estava trist. Odiava que estigués trist. També m’entristia a mi. No m’agradava la tristor.

Era el fill d’un home que duia la guerra del Vietnam a dins. Sí, tenia tota mena de motius tràgics per sentir-me desgraciat. Tenir quinze anys no hi ajudava. De vegades pensava que tenir quinze anys era la pitjor de les tragèdies.

Quan anaves a la piscina, t’havies de dutxar. Era una de les normes. Sí, normes. Odiava dutxar-me amb altres nois. No ho sé, és que no m’agradava. A alguns nois els agradava xerrar molt, com si fos el més normal del món, estar a la dutxa amb una colla de nois parlant del professor a qui no podies ni veure o de l’última pel·li que havies vist o de la noia amb qui volies que passés alguna cosa. Jo no, jo no tenia res a dir. No era el meu fort.

Vaig caminar fins a la piscina, em vaig asseure a la part poc fonda i vaig ficar els peus a l’aigua.

Què fas en una piscina quan no saps nedar? Aprendre’n. Suposo que aquesta és la resposta. Jo havia aconseguit ensenyar el meu cos a flotar a l’aigua. D’alguna manera, havia topat amb algun principi de la física. I el millor de tot és que havia fet el descobriment tot sol.