Benjamin Alire Saenz - Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers

Jo tot sol. Estava enamorat d’aquesta frase. No era gaire bo demanant ajuda, un mal hàbit heretat del pare. I, en qualsevol cas, els monitors de natació, que es feien dir socorristes, eren uns merdes. No tenien cap interès per ensenyar a nedar a un pocapena esquifit de quinze anys com jo. Estaven molt més interessats en les noies amb pits acabats d’estrenar. Estaven obsessionats amb els pits, la veritat. Una vegada vaig sentir que un socorrista li deia a un altre socorrista, quan se suposava que havia d’estar vigilant un grup de nens petits:

–Una noia és com un arbre ple de fulles. L’únic que vols és enfilar-te a l’arbre i arrencar-les totes.

L’altre noi va riure.

–Que burro.

–No, soc poeta –va dir–. Un poeta del cos.

I llavors tots dos van esclatar a riure.

Sí, segur, eren Walt Whitman en potència, tots dos. A veure, el cas era que no m’interessava gaire passar l’estona amb una colla de nois. Vull dir que amb ells em sentia molt incòmode. No sé exactament per què. És només que, no ho sé, no hi encaixava. Crec que m’avergonyia molt, ser un noi. I em deprimia de debò que existís una possibilitat clara de créixer i acabar convertint-me en un d’aquells imbècils. Una noia era com un arbre? Sí, mira, i un noi és tan llest com un tros de fusta morta infestada de termites. La mare hauria dit que només estaven passant una fase. Que aviat recuperarien el cervell. Segur que sí.

Potser la vida era només una sèrie de fases (una fase darrere l’altra darrere l’altra). Potser, en un parell d’anys, jo també estaria passant per la mateixa fase que els socorristes de divuit anys. Tampoc és que cregués del tot en la teoria de les fases de la meva mare. No em semblava una explicació, més aviat em semblava una excusa. No crec que la mare entengués del tot el món dels nois. No l’entenia ni jo, i jo era un noi.

Tenia la sensació que hi havia alguna cosa que no funcionava, amb mi. Suposo que era un misteri fins i tot per a mi mateix. Quina merda. Tenia problemes greus.

Una cosa quedava clara: de cap de les maneres pensava demanar a cap d’aquells idiotes que m’ajudés amb la natació. Valia més estar sol i deprimit. Valia més ofegar-se.

Així que vaig continuar aïllat i mig flotant a la piscina. Tampoc és que m’ho estigués passant bé.

Llavors va ser quan li vaig sentir la veu, una mica estrident:

–Et puc ensenyar a nedar.

Vaig moure el cul fins al racó de la piscina i em vaig posar dret dins l’aigua, amb els ulls mig tancats, enlluernat pel sol. Ell es va asseure a la vora de la piscina. El vaig mirar amb recel. Si un paio s’estava oferint per ensenyar-me a nedar, era evident que no tenia amics. Dos paios sense amics? Allò prometia.

Jo tenia una norma segons la qual era preferible avorrir-se sol que avorrir-se amb algú altre. Vivia bastant d’acord amb aquesta norma. Potser és per això que no tenia amics.

Em mirava. Com esperant. I llavors va tornar a dir:

–Et puc ensenyar a nedar, si vols.

En certa manera, m’agradava la seva veu. Sonava com si estigués refredat, no ho sé, com si estigués a punt de quedar-se afònic.

–Parles estrany –vaig dir-li.

–Al·lèrgies –va dir ell.

–A què ets al·lèrgic?

–A l’aire. –Això em va fer riure.

–Em dic Dante –va dir. Això encara em va fer riure més.

–Perdona –vaig dir.

–No passa res. La gent sempre se’n riu, del meu nom.

–No, no –vaig dir jo–. Passa que jo em dic Aristòtil.

Se li van il·luminar els ulls. Estava disposat a escoltar cada paraula que li digués.

–Aristòtil –vaig repetir.

Llavors tots dos vam embogir una mica. De riure.

–El meu pare és professor d’anglès –va dir.

–Almenys tu tens una excusa. El meu és carter. Aristòtil, el meu avi se’n deia.

I llavors vaig pronunciar el nom del meu avi amb aquest accent formal mexicà:

– Aristótiles . I el meu primer nom és Àngel. –I llavors ho vaig pronunciar en castellà.– Ángel .

–Et dius Àngel Aristòtil?

–Sí. Aquest és el meu nom sencer.

Vam tornar a riure. No podíem parar. Em preguntava de què rèiem. Només dels nostres noms? Rèiem perquè estàvem alleujats? O feliços? Riure era un altre dels misteris de la vida.

–Abans em presentava com a Dan. Vull dir que, a veure, només m’estalviava de dir dues lletres. Però vaig deixar de fer-ho. No era honest. I de tota manera, sempre em descobrien. I em sentia com un mentider i un idiota. Estava avergonyit de mi mateix per estar avergonyit de mi mateix. No m’agrada sentir-me així. –Va arronsar-se d’espatlles.

–A mi tothom em diu Ari –vaig dir.

–Encantat de coneixe’t, Ari.

Em va agradar la manera com va dir «Encantat de coneixe’t,

Ari». Com si ho pensés de veritat.

–D’acord –vaig dir–, ensenya’m a nedar.

Suposo que ho vaig dir com si li estigués fent un favor. Ell, o no se’n va adonar o no li va importar.

En Dante era un professor molt estricte. Era molt bon nedador. Entenia com anaven els moviments de braços i cames, i la respiració, entenia com funcionava un cos mentre era dins l’aigua. Adorava l’aigua, la respectava. N’entenia la bellesa i els perills. Parlava de la natació com si fos una manera de viure. Tenia quinze anys. Qui era aquest paio? Semblava fràgil, però no ho era. Era disciplinat i dur i culte i no es feia l’estúpid ni volia ser com els altres. No era gens així.

Era divertit, centrat i intens. Vull dir que podria ser intens. I no tenia cap malícia. Jo no entenia com podies viure en un món pervers i que no se’t contagiés cap maldat. Com podia un noi viure sense ni mica de malícia?

En Dante es va convertir en un misteri més en un univers ple de misteris.

Durant tot aquell estiu, vam nedar i llegir còmics i llegir llibres i discutir les nostres lectures. En Dante tenia tots els còmics vells de Superman del seu pare. Li encantaven. També li agradaven els d’ Archie i Veronica. Jo detestava aquella merda.

–No és cap merda –deia ell.

A mi m’agradaven Batman, Spider-Man, i l’Increïble Hulk.

–Massa foscos –deia en Dante.

–I ho dius tu, que t’encanta El cor de les tenebres de Conrad.

–És diferent –va dir–. Conrad feia literatura.

Jo sempre defensava que els còmics també eren literatura. Però la literatura era un tema molt seriós per a en Dante. No recordo haver guanyat mai cap discussió amb ell. Ell era més bon polemista. També era més bon lector. Em vaig llegir el llibre de Conrad per ell. Quan me’l vaig acabar, li vaig dir que no m’havia agradat gens.

–Excepte –vaig dir– que és veritat. El món és un lloc fosc. Conrad té raó en això.

–Potser ho és el teu món, Ari, però el meu no.

–Esclar, esclar –vaig dir jo.

–Esclar, esclar –va dir ell.

La veritat és que vaig mentir. El llibre em va encantar. Vaig pensar que era la cosa més bonica que havia llegit mai. Quan el meu pare va veure què estava llegint, em va dir que era un dels seus llibres preferits. Volia preguntar-li si l’havia llegit abans o després de lluitar al Vietnam. No era bona idea fer preguntes al meu pare. No les contestava mai.

Em feia la impressió que en Dante llegia perquè li agradava llegir. Jo, en canvi, llegia perquè no tenia res més a fer. Ell analitzava les coses. Jo només les llegia. Tenia la sensació que jo havia de buscar més paraules al diccionari que ell.

Jo era més fosc que ell. I no parlo només del color de la pell. Em va dir que tenia una visió tràgica de la vida:

–Per això t’agrada Spider-Man.