Benjamin Alire Saenz - Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers

–Només soc més mexicà –vaig dir-li–. Els mexicans són gent tràgica.

–Potser sí –va dir ell.

–Tu ets un americà optimista.

–Això és un insult?

–Podria ser-ho –vaig dir.

Vam riure. Sempre rèiem.

No ens assemblàvem, en Dante i jo. Però teníem unes quantes coses en comú. Per començar, cap dels dos teníem permís per mirar la televisió durant el dia. Als nostres pares no els agradaven els efectes de la televisió en la ment d’un nen. Tots dos havíem crescut amb sermons que deien més o menys això: «Ets un nen! Surt al carrer i fes alguna cosa! Hi ha tot un món allà fora, esperant-te...».

En Dante i jo érem els dos últims nois a Amèrica que havien crescut sense tele. Un dia em va preguntar:

–Creus que els nostres pares tenen raó, que hi ha tot un món allà fora esperant-nos?

–Ho dubto –vaig dir.

Va riure.

Llavors vaig tenir aquesta idea:

–Pugem al bus i anem a veure què hi ha allà fora, va.

En Dante va somriure. A tots dos ens encantava fer voltes en bus. De vegades ens hi estàvem tota la tarda. Vaig dir a en Dante:

–La gent rica no puja a l’autobús.

–Per això ens agrada.

–Potser sí –vaig dir jo–. Que som pobres, nosaltres?

–No. –Llavors va somriure.– Si marxéssim de casa, tots dos seríem pobres.

Vaig pensar que era una cosa molt interessant de dir.

–Ho faries? –vaig dir–. Escapar-te?

–No.

–Per què no?

–Vols que t’expliqui un secret?

–I tant.

–Els meus pares em flipen.

Això sí que em va fer somriure. No havia sentit mai ningú que digués això sobre els seus pares. Vull dir que a ningú li flipaven els seus pares. Excepte a en Dante.

I després em va xiuxiuejar a l’orella:

–Aquesta senyora de dos seients davant nostre. Em sembla que està tenint una aventura.

–Com ho saps? –vaig xiuxiuejar jo.

–S’ha tret l’anell de matrimoni quan pujava al bus.

Vaig fer que sí amb el cap i vaig somriure.

Ens inventàvem històries sobre els altres passatgers del bus.

I, tant per tant, potser ells també n’escrivien sobre nosaltres.

Jo no havia tingut mai una relació gaire estreta amb ningú. Era bastant solitari. Havia jugat a bàsquet i beisbol; vaig fer de llobató i vaig provar l’escoltisme, però sempre mantenia les distàncies amb els altres nois. No sentia que formés part del seu món.

Nois. Me’ls mirava. Els estudiava.

Al final, la majoria dels nois que m’envoltaven no em semblaven gaire interessants. De fet, em tiraven molt enrere.

Potser jo era una mica arrogant. No crec que fos millor que ells. Però no entenia com parlar-los, com ser jo mateix quan estava amb ells. Quan estava amb altres nois, no em sentia més llest. Quan estava amb altres nois em sentia estúpid i incompetent. Era com si tots pertanyessin a un club del qual jo no era membre.

–Prova-ho un any –em va dir el pare.

El pare sabia que de vegades m’agradava barallar-me. Sempre em sermonejava sobre la violència física. Intentava que no m’ajuntés amb les quadrilles conflictives de l’escola. Intentava que no em convertís en el meu germà, que va acabar a la presó. Així que, per culpa del meu germà, que ni tan sols existia per a nosaltres, jo havia de ser un bon escolta. Quina merda. Per què jo havia de ser un bon noi només perquè ja hi havia un mala peça a la família? Detestava la manera que tenien els meus pares de comparar-nos.

Vaig complaure el pare. Ho vaig provar durant un any. Ho odiava, excepte aprendre a fer reanimació cardiopulmonar. A veure, no m’agradava gens haver de respirar dintre la boca d’algú altre. Em posava els pèls de punta, la veritat. Però per algun motiu tot plegat em fascinava, com podies fer que un cor tornés a funcionar. No n’acabava d’entendre la ciència. Però tan aviat com vaig obtenir una insígnia per haver après a ressuscitar algú, ho vaig deixar. Vaig tornar a casa i li vaig donar la insígnia al pare.

–Crec que t’estàs equivocant –va dir només.

No acabaré fotut a la garjola . Això és el que li volia dir jo. En canvi, només vaig fanfarronejar:

–Si m’hi fas tornar, et juro que començaré a fumar herba. El pare em va fer una mirada estranya.

–És la teva vida –va dir.

Com si ho fos de veritat. I una altra cosa sobre el meu pare: ell no em sermonejava mai. No de debò. La qual cosa m’emprenyava. No era una mala persona. I no tenia mal caràcter. Parlava amb frases curtes: «És la teva vida». «Prova-ho». «Segur que vols fer això?». Per què no parlava i prou? Com se suposava que l’havia de conèixer més, si no m’ho permetia? Odiava aquesta situació.

Les coses m’anaven prou bé. Tenia amics a l’escola. Més o menys. No era extremament popular. Com havia de ser-ho? Per ser extremament popular havies de fer creure a la gent que eres divertit i interessant. I jo no era precisament un hipòcrita.

Solia anar amb un parell de nois, els germans Gómez. Però es van mudar. I hi havia un parell de noies, la Gina Navarro i la Susie Byrd, a qui els agradava turmentar-me per passar l’estona. Les noies. Elles també eren un misteri. Tot era un misteri.

En realitat, suposo que tampoc m’anava tan malament. Potser ningú no m’estimava, però tampoc era el típic nen que tothom odiava.

Era bo barallant-me. Per això la gent em deixava en pau.

Era sobretot invisible. Crec que ja m’estava bé.

I llavors va aparèixer en Dante.

Després de la quarta classe de natació, en Dante em va convidar a casa seva. Vivia a menys d’una illa de la piscina, en una casa gran i antiga creuant el carrer del parc.

Em va presentar el seu pare, el professor d’anglès. No havia conegut mai un home mexicà-americà que fos professor d’anglès. No sabia que existissin. I, en realitat, no semblava un professor. Era jove i guapo i senzill i semblava que una part d’ell fos encara un noi. Semblava un home enamorat d’estar viu. Tan diferent del meu pare, que sempre havia mantingut una distància amb el món. Hi havia una foscor en el meu pare que jo no entenia. El pare d’en Dante no tenia cap foscor. Fins i tot els seus ulls negres semblaven plens de llum.

Aquella tarda, quan el vaig conèixer, el pare d’en Dante duia texans i una samarreta i estava assegut en una cadira de cuir al seu despatx, llegint un llibre. No havia conegut mai ningú que tingués un despatx de debò a casa.

En Dante va apropar-se al seu pare i li va fer un petó a la galta. Jo no ho hauria fet mai. Mai dels mais.

–Aquest matí no t’has afaitat, papa.

–És estiu –va dir el seu pare.

–Això vol dir que no has de treballar.

–Això vol dir que he d’acabar d’escriure el llibre.

–Escriure un llibre no és treballar.

El pare d’en Dante es va posar a riure molt fort quan va dir això.

–A tu et queda molt per aprendre sobre què vol dir treballar.

–És estiu, papa. No vull sentir parlar de feina.

–Tu mai vols parlar de feina.

A en Dante no li agradava cap on estava anant la conversa, així que va intentar canviar de tema.

–T’estàs deixant créixer la barba?

–No. –Va riure.– Fa massa calor. I a més, la teva mare no em farà petons si estic més d’un dia sense afaitar-me.

–Uau, que estricta.

–Sí.

–I què faries sense els seus petons?

Va somriure, llavors em va mirar.

–Com pots aguantar aquest paio? Tu deus ser l’Ari.

–Sí, senyor.

Estava nerviós. No estava acostumat a conèixer els pares de ningú. La majoria dels pares que havia conegut a la vida no estaven tan interessats a parlar amb mi. Es va aixecar de la cadira i va deixar el llibre. Se’m va acostar i em va allargar la mà.