Lluís Capdevila - L'ofensiva contra belchite

Entre pernils que cauen del cel, esglésies que vomiten metralla i cadàvers en descomposició, Capdevila, el seu monocle i la seva pipa se sumen a l’esforç bèl·lic, tant en la batalla física com en la intel·lectual. El bohemi romàntic reneix amb esperit de guerriller i, sempre que el combat li deixa un petit descans, es dedica a transformar en paraules —a vegades iròniques i d’altres rabioses— el seu odi cap als enemics de la pàtria, els traïdors que acabarien sepultant una Catalunya que mai ha pogut tornar a ser aquell «país normal» pel que tants i tants van lluitar i morir.

Es tracta del mateix país que Quim Torra va intentar dibuixar en el seu Viatge involuntari a la Catalunya impossible , on resta transcrita la carta que Capdevila va enviar a Just Cabot després de la seva mort l’any 1961. Aprofitant que Cabot no podia respondre, l’autor de L’art de fumar en pipa explica la seva història en forma de confessió laica. Un relat que és també el de la Barcelona del primer terç del segle passat, aquella societat moderna, dandi i frenètica que, abans de la desfeta del 39, va intentar construir una Catalunya moderna, il·lustrada, radiant. La Catalunya de Josep Maria de Segarra i Alexandre Plana, la Catalunya de Capdevila, una Catalunya que no té previst tornar.

Potser el més tràgic de llegir La batalla de Belchite és el fet de saber que, malgrat l’optimisme i la convicció que poden transmetre determinats paràgrafs, la desfeta era inevitable. I no parlo tan sols de la derrota republicana, sinó de la d’una Catalunya que, des de l’inici del conflicte, se sabia condemnada. Entre el salvatgisme de la FAI i la brutalitat feixista, una societat com aquella, amb pretensions intel·lectuals i allunyada dels dogmatismes totalitaris que regnaven en l’Europa prebèl·lica, no tenia res a fer.

En un fragment de la carta al difunt Just Cabot, Capdevila es pregunta si existeix alguna possibilitat que la seva obra i la dels seus companys de feina sigui recordada en un futur. «Quina tristesa parlar avui de tots aquests periodistes, Cabot! Ningú no els pot llegir avui en la Catalunya emmordassada. Els llegiran demà? Sabran algun cop que en aquell país nostre van existir alguns dels millors periodistes europeus?». Espero que aquest pròleg i les pàgines que l’acompanyen ajudin al lector a poder respondre amb un «sí» les preguntes anteriors. Ha de ser una afirmació contundent, valenta, segura. Si una cosa necessita la nostra literatura i el nostre país, és, sens dubte, una elevada dosi d’autoestima.

Joan Simó

De feia uns quants dies observàrem una activitat cada vegada més accentuada, més febrosa: soldats que arribaven i marxaven «cap a munt», camions que passaven a corrua feta; enllaços que arribaven i marxaven a qualsevol hora del dia o de la nit; el telèfon, el telègraf, el teletip...

Les ordres eren severíssimes i la discreció gairebé absoluta, que, tal com havien anat fins ara les coses ja és molt. La guerra, abans de la militarització, a més d’ésser «de vuit hores i setmana anglesa», era una «guerra parlada», i això, com podeu suposar facilitava molt la labor d’espionatge de l’enemic.

Ara, sortosament, les coses comencen a canviar.

A les 8 de la nit del 23 del passat agost, el capità Monclús —avui ja és comandant— em deia:

—Prepari’s un maletí amb una mica de roba, que ens n’anem d’operacions.

Un xic de roba interior, una pinta, la màquina d’afaitar, un flascó d’aigua de Colònia, tres o quatre pots de tabac, un parell o tres de pipes, tres o quatre llibres, un feix de quartilles, un flascó de tinta per l’estilogràfica i un abric de cuir per si cal passar la nit, al ras.

A les nou sortíem d’Alcanyís i a les dotze arribem a Azuara on ha estat establert el lloc de comandament. Azuara és poble misèrrim, del qual us he parlat altres vegades. La misèria en aquests pobles d’Aragó és fàcil de conèixer: hi ha al poble una o dues cases confortables, amb mobles cars i de mal gust, tal vegada amb bany, tal vegada amb bidet, encara que l’aspecte dels amos no s’adigui massa amb l’ús del bany i del bidet. Les altres cases del poble no tenen cap comoditat, cap confort, mancades d’aire, de llum, més pròpies per a bèsties que per a persones. Així es delata la misèria en aquests pobles misèrrims d’Aragó: una o dues famílies riques i la resta de la població en la més negra misèria. Així, i en la manca d’escoles —on no hi ha escola, no hi ha pa— i en la sobra d’esglésies.

Azuara és ple de soldats, de crits, de veus donant ordres, de clarins. Ací hom té una impressió immediata de la guerra, hom se sent ja actor i no espectador.

Hem sopat i hem acabat ben aviat perquè el menú era pobríssim. Nosaltres, però, no donem cap importància a aquestes coses perquè si hem vingut a la guerra no ha estat pas per a menjar en abundor, per a banquetejar-nos. Això ho haurien de tenir en compte els que, a la reraguarda, abusant de la nostra hospitalitat, abusant de la nostra generositat, es queixen de tot i sembren el descontentament i el desori.

Hem dormit, vestits, un parell d’hores. A la matinada empreníem la pujada vers Sierra Gorda. Feia un airet fi, tallant, gairebé hivernal. Hi havia un cel tot grumollat d’estrelles tremoloses. Lluny, de tard en tard, s’oïa el lladruc d’algun gos i el cantar d’algun gall.

Comencem —després d’una llarga caminada que, malgrat el fred, em fa suar— a trobar llocs de guàrdia. Més d’una vegada, ensopegant, he estat a punt d’estavellar-me el cap contra les pedres d’aquesta muntanya erma, pelada, i on, si de dia hom vol posar-se a l’ombra, ha de cercar una farigola o un romaní, car d’arbres no se’n veu ni un. Em diuen que, fa molts anys, n’hi hagueren tres, però que, en veure on havien nascut, en veure’s tan sols, tan abandonats, en un lloc tan desolat i tan cru, començaren a posar-se grocs com si estiguessin empeltats de dama de les camèlies i es moriren de tristor.

Trobem el nostre Jesús Pérez Salas, el que eixí de Barcelona el 8 de setembre d’ara fa un any al cap de les glorioses columnes Macià-Companys, que avui, convertides en divisió 30, formen part importantíssima del XIIè Cos d’Exèrcit; trobem el capità Jaume Garcia, al qual voldríem poder dir comandant ben aviat, car bé s’ho mereix; el coronel Sànchez Plaza, bon militar, bon republicà que, amb el tinent d’Estat Major Fernàndez Ortigosa —que ha planejat l’operació amb força intel·ligència— comanda l’esmentat XIIè Cos d’Exèrcit. Trobem també l’amic López Sagarra i l’amic Joan Moles.

Operen forces de les divisions 25 i 30 i Pérez Salas comanda l’operació. L’objectiu és l’estació de Puebla de Albortón i les posicions de l’esquerra de l’esmentat poble: Casilla de la Princesa, Horno de la Cal i posicions d’entrada i eixida del túnel de la ferrovia de Saragossa a Utrillas.

Van i venen les forces de les dues divisions i es situen als llocs indicats per l’alt comandament. Mai no m’hauria pogut pensar trobar tanta gent dalt d’una muntanya i a aquestes hores. Com que la guerra, malgrat un any de fer-la, encara és una cosa nova per mi, l’espectacle em resulta veritablement extraordinari. Tanta gent reunida només l’havia vist en alguna fontada. Ara, però, es tracta de tot el contrari d’una fontada.

Degut tal vegada a la calor asfixiant d’aquests passats dies sentim més el fred de la matinada. Comença a clarejar. Apareix el paisatge erm, desolat, aspre, banyat en una llum d’un gris blavós. El cant d’algun ocell. Olor de bones herbes remeieres mullades de la rosada de la nit. Un nuvolet que es taca de rosa. L’airet del matí esfilagarsa els vels de brisa. Ja és dia clar. I el sol, talment com un fanal xinès en un país de ventall. Estem a dalt d’un petit pla de Sierra Gorda. Als nostres peus hi ha una plana, que és com el fons d’una cassola i veiem perfectament els riells del tren que va de Saragossa a Utrillas, la boca negra del túnel, l’estació, un xic allunyada del poble, com és costum en aquestes terres i, més enllà, Puebla de Albortón. Una plana, un xic, tacada de verdor als voltants del poblet, i, al davant, una llenca muntanyosa anomenada «la Novia del Viento».