Joan Mayans - El futur no és el que era

El Kai s’havia aixecat i havia dut les tasses buides a la pica. Va veure una cuina petita i atapeïda d’estris. Vessava vida. Va recordar la seva pròpia cuina i li va venir al cap la imatge d’un quiròfan. On ara veia rajoles, penjadors, draps, paelles, espàtules, imants i taques de diferents intensitats, a la seva cuina només hi havia espai, espai, espai, espai i espai. Tanta evidència d’humanitat el va incomodar. Com si estigués profanant un lloc real només per caprici. Un caprici innecessari, gratuït i sense gaire més explicació que passar comptes amb el seu passat. Tots dos es van trobar camí del sofà, l’un de cara amb l’altra, incòmodes i indecisos.

—Voldràs un altre cafè? —va preguntar la Francina.

—Crec que no. Potser seria millor que marxés.

—Hemmm —va titubejar la Francina—. Potser sí. Si tu vols.

—No ho sé. No sé el que vull. Però, no ho sé, de sobte…

—T’ha vingut la culpa?

—No. Crec que no. La culpa no.

—I doncs?

—No ho tinc clar del tot.

—I et penses que jo sí?

—No, és clar. Ja m’imagino que no.

—Tens raó. És millor que marxis —va dir ella, més secament del que hauria volgut.

I va marxar. I després es va provar d’explicar per WhatsApp. I com que l’explicació no se l’explicava ni ell, va optar per arrodonir-ho en forma de disculpa. I ella no va fer gaire cas ni d’una cosa ni de l’altra, perquè estava decebuda. I no sabia per què estava decebuda. I li va dir que no es preocupés, que no calia que li donés explicacions, que se les guardés per a qui hagués de valorar-les, que a ella no li devia res. I ell va notar la seva fredor, i com que no sabia com contrarestar-la, va magnificar alguna frase i ho va salpebrar amb dos parells d’emojis que feien petons en forma de cor. I ella ho va trobar alhora dolç i afalagador, i estúpid i agradable, i ridícul, i va triar no contestar. I no hi ha res més trist que quatre emojis que fan petons d’amor i que qui els rep no els contesti de cap manera.

Així van quedar els emojis, penjats durant quaranta-vuit hores. Després, ella va aixecar el veto. Van tornar a parlar. Van lamentar aquells cafès que s’havien quedat per fer. Ella li va dir que, si prometia no marxar precipitadament, li’n podia tornar a preparar un. Que podia ser l’últim abans de marxar de vacances d’agost. Que sempre és millor començar les vacances amb una mica de cafeïna. I que, com que després vindria l’agost, que tot s’ho endú, potser era com un cafè de comiat. Un últim cafè abans de passar pàgina. Un cafè sense necessitat d’explicacions. Un cafè sol, sense gel, sense llet i sense conseqüències.

Aquell segon cop el Kai no es mirà gaire les fotos que penjaven de les parets, ni els quadres, ni els lloms dels llibres. L’olor d’encens i mel i bosc tornava a fer-lo viatjar a un passat imprecís. No van esperar al cafè. No es van donar l’oportunitat d’aturar-se. Van arrencar i no van parar. De la porta al sofà i del sofà al llit. Les mans coneixien el camí. Les llengües desenterraven dreceres que feia setze anys que estaven amagades. Tapant les paraules amb sospirs, van interpretar el paper d’amants tan decididament que van transformar-s’hi. Els dits d’ell retrobaven cada plec. Contrastaven la seva claror amb el to fosc i calent de la pell d’ella, encara ferma, encara dolça, altre cop seva. Recórrer-la amb les seves mans, amb la seva boca, amb els seus ulls era quelcom inesperadament meravellós, com si recuperés el gust d’un menjar deliciós, perdut en la seva infància. Ella tancava els ulls i així amplificava cada sensació. Com n’era, de diferent, allò dels polvos ràpids, mecànics i alliberadors amb el Jep! Com n’era, de diferent, tenir algú que la venerava en comptes de follar-se-la! Com n’era, de diferent, sentir-se adorada i ser el centre del desig d’algú! L’excitació, el desig i els gemecs es van sostenir i prolongar durant molta estona. Molta més de la que qualsevol dels dos havia acumulat amb les seves respectives parelles en tot l’any. En acabar, transpiraven tanta complicitat que no trobaven paraules per expressar-la.

—T’ha agradat… el cafè? —va preguntar ella, amb la veu rovellada de qui fa estona que no diu res.

—M’ha encantat… el cafè —responia ell, girant-se cap a ella, repetint l’entonació de la frase i passejant-li els llavis, molt delicadament, per l’espatlla.

—El faig molt bo jo… el cafè —va afegir la Francina, tancant els ulls, esperant que ell continués cap al seu coll.

El Kai se la mirava com si tingués davant una aparició. No podia creure’s com s’assemblava aquella cara, aquelles parpelles, aquells llavis en forma de somriure lànguid, a la imatge exacta que tenia d’ella, en moments com aquells, per molts anys, i moltes nits, i molts llits que haguessin passat. Ella va obrir els ulls i el va veure mirant-se-la. Va estirar el somriure i el va convertir en un sospir, que es va convertir en un gemec, que es va convertir en un badall de placidesa.

—Va! Moguem-nos. Haig de ventilar aquesta habitació. Fa molta olor de sexe.

—Molta —va contestar el Kai, aspirant de forma teatral i exagerada.

—Va, mou-te!

—M’encanta aquesta olor —va dir el Kai, fent una pausa i tornant a aspirar profundament, tancant els ulls—. Escolta, pot ser que faci la mateixa olor que feia l’altre pis teu? Abans? L’ambientador, vull dir.

—Pot ser. Però no és ambientador. És un encens que m’agrada. Potser sí que fa anys que faig servir el mateix, sí. Per?

—Per res. Que m’agrada. És com viatjar en el temps.

—Està bé, això. Viatjar en el temps a través de les olors.

Li va fer un petó. Van desfer el llit. Es buscaven constantment. Es tocaven. Se somreien. Se sentien lliures, plens i adolescents. Van obrir els porticons de les persianes del balcó. Mentre ell es posava els texans i les sandàlies, ella ruixava l’habitació de desodorant domèstic. L’olor de l’encens i de saliva, suor i làtex es va desintegrar ràpidament sota la invasió d’aroma artificial de llimona. Ella va triar no posar-se pantalons. En calces i una samarreta ampla, l’acompanyà pel passadís fins a la porta del pis. La que donava a l’escala. La que els retornava a la vida real.

—Marxeu quan, doncs? —va preguntar ella.

—Diumenge. Vosaltres?

—La setmana que ve, no ho sé exactament. El Jep té uns cursos a la universitat d’estiu de la Central.

La menció del Jep va sobtar-los a tots dos. El seu nom es va escampar al seu voltant com si algú hi hagués fet un pet. La realitat fa pudor, quan has viscut un parell d’hores de fantasia. No queda res de l’encens, ja.

—Passa unes vacances genials, vale ? —va afegir la Francina, per diluir la incomoditat del moment.

—Això faré.

—Kai.

—Què?

—No hi pensis gaire, en això, vale ?

—És clar que no. Això només era un cafè, oi? Un cafè de comiat, vam dir.

—Exacte.

—Fran.

—Què?

—Que m’ha agradat molt, el cafè.

Somreien des del fons de l’ànima, lamentant i celebrant el pacte al qual havien arribat. Es van fer un últim petó als llavis, tancats i inflats. Ella va tancar la porta. Ell baixà per l’escala. I van respirar amb una barreja d’alleujament i satisfacció.

Va ser ella qui va trencar la promesa quan li escrigué només vuit dies després. Els missatges anaven i venien entre platges, piscines i lavabos de restaurants. Compartien fotos ridícules i comentaris quotidians. Aviat van començar a incloure-hi petites mostres d’enyor, que el Kai dosificava a la baixa i ella distribuïa amb compte. Quan van tornar a veure’s, a primers de setembre, cap dels dos va esmentar cap pacte trencat ni cap promesa traïda. Sense demanar-se permís, van reprendre-ho on ho havien deixat, més pàl·lids i més prims, cinc setmanes enrere.