Joan Mayans - El futur no és el que era

Ara l’avinguda és deserta. És diumenge i la gent de bé dina amb els sogres en una guingueta de la platja. Ella no. Ella agafa aire i gaudeix durant un instant més de la sorprenent sensació del batec del seu cor. Dels nervis de l’anticipació. Treu el mòbil de la bossa i l’apaga. Prem el polsador del porter automàtic. Instants després, tanca els ulls i nota com es desperten cadascun dels seus sentits. Veure el rostre dels rivals. Sentir el soroll de les fitxes de plàstic xocant entre si. Ensumar la barreja d’olors que fan l’ambientador, la suor i el tabac. Assaborir el gust sense gust d’un glop d’aigua freda. Deixar-se captivar per la suavitat del vellut verd sobre el qual llisquen les primeres cartes que li arriben, disposades a fer-la sentir viva. Viva.

El sol d’octubre cau en diagonal i rebota entre les fulles i les branques enrojolades dels plàtans. Perdut i vermellós, esquitxa de llumetes la moqueta de l’habitació d’un hotel de l’Eixample. El Kai està estirat panxa avall, amb el cap als peus del llit. Observa com la Francina surt de la dutxa i li dona l’esquena. S’ha embolicat el cos amb una tovallola gran, blanca i aspra de tants cops com ha passat per la bugaderia. Amb una altra tovallola, també blanca, també aspra, s’eixuga uns cabells negres, densos i gruixuts, que regalimen formant un petit bassal a terra del lavabo.

Han passat poc més de tres mesos de la primera tarda que van veure’s. Al Kai se li fa molt llunyana, aquella trobada. Com si tot hagués anat molt de pressa. Com si haguessin passat moltes coses. Com si tot hagués canviat molt. A penes recorda els detalls d’aquella tarda. Què duia posat ella? Què va prendre? Sí que recorda, però, que no va sortir-ne gaire emocionat. Que l’emoció devia haver arribat després. En algun moment imprecís d’aquests tres mesos densos. Potser a partir d’aquells primers xats de matinada, parlant de tot i de res, on intercalaven conyetes insubstancials amb confessions més elaborades que deixaven veure, a petites dosis, les arrugues i les cicatrius que la vida havia anat deixant sobre les seves pells. En aquells fragments de converses teclejades, ella intentava mostrar-se tan juvenil, positiva i riallera com creia que a ell li agradava recordar-la. Ell, en canvi, provava de mostrar-se solvent i madur, com pensava que a ella li hauria agradat que fos vint anys enrere. A mig camí d’aquelles projeccions, entre broma i broma, van crear una nova xarxa de confiança que, si bé no era íntima, sí que almenys els era pròpia.

Tornar a quedar va semblar gairebé natural. Pràcticament inevitable. Ell no volia recuperar cap escenari del passat. Ella volia trobar quelcom amb una pàtina irònica, kitsch i divertida. Pujar a una de les Golondrinas plenes de turistes eslaus a mitjan juliol era una excel·lent manera de complir tots els requisits. Ella deia que no hi anava des que sa mare l’hi duia, de petita. Ell assegurava que no hi havia pujat mai. Envoltats de jubilats, van haver d’afinar l’humor per trobar al·licients a aquella passejada en vaixell lenta i ensopida, solcant les aigües brutes i domesticades del port de Barcelona. Com a excusa, però, era suficient. Dues cerveses més tard, s’acomiadaven amb dos petons a les galtes i dos més als llavis. Sense preàmbuls. Sense continuació. Sense que cap dels dos ho hagués planificat. Com si mai haguessin deixat de fer-ho.

Pocs dies més tard quedaven per dinar. Dels petons, no n’havien parlat més. Coincidien a no voler-hi pensar. Cap dels dos sabia exactament d’on sortien i preferia no preguntar-se cap a on portaven. Cadascú ho justificava a la seva manera, ràpidament, i ho apartava de la seva ment. Quan van ser l’un davant de l’altra, en un bar de tapes prop de la plaça de Lesseps, la conversa va circumval·lar aquells petons fins després de les postres.

—Què penses? —va demanar-li ella, en un moment de silenci, després que el cambrer hagués deixat els cafès sobre la taula.

—Que tot és molt raro .

— Raro com?

—Tu i jo.

—Jo no soc rara, eh? —rient.

—No, tu no. Això. Tu i jo. Tots dos. Tantíssim temps després. Com si no hagués passat mitja vida —el Kai va fer una pausa, com si pensés, com si dubtés, fins que va formular la pregunta que realment l’inquietava—. Va estar bé, no?

—Què?

—Les Golondrinas.

—Sí, les Golondrinas van estar bé.

—I les cerveses.

—I les cerveses.

—I tot. No?

—Tot —somreia la Francina, mirant-se’l, satisfeta per dins. El Kai treia el tema. Era qui havia de fer-ho. Era el seu rol. Per seguir sent fidels al guió, a ella li tocaria treure-hi valor. Renyar-lo per donar-hi importància. Però, almenys en aquell moment, no li va venir de gust. Va preferir acompanyar-lo en la reflexió—. Tot va estar bé. Els petons també.

—Els petons també.

—No recordava com els feies.

—És clar. Va ser per això.

—Per què?

—Per recordar-ho. Era això, doncs. Anamnesi.

—Anamnesi. Quin friqui estàs fet…

—De la precisió en diuen friquisme —somreia ell, encantat amb el rol que la Francina li atorgava.

—Vine, friqui meu —va dir la Francina estirant les seves mans cap a ell, a través de la taula. Ell s’hi acostà i deixà que ella l’agafés. Els dits es buscaven i recorrien la pell dels braços. Somreien tots dos, ja.

Un cop fora del restaurant tornaven a acomiadar-se amb petons. Aquest cop, més anticipats. Més buscats. Més llargs, bonics i sentits. S’acompanyaren de mans que recorrien braços, espatlles i esquenes, palpant la pell calenta i xopa d’una xafogosa tarda d’estiu. Per un instant minúscul, van ser capaços d’oblidar que no eren adolescents i que entre tots dos sumaven noranta anys. Capaços d’oblidar la imatge que projectaven, abraçant-se a mitja tarda, recolzats contra una paret d’un edifici qualsevol de Gràcia. Però només va durar un instant, i aviat se separaven, més per una ombra de vergonya que no pas per precaució.

—Què fas demà, cap a les quatre? —va preguntar ella, just abans d’acomiadar-se.

A les quatre i un minut de la tarda del dia següent, el Kai entrava per la porta. La Francina feia vint minuts que treia papers, joguines, gots i revistes del mig. Intentava crear un espai més asèptic, més neutre. El Kai mirava fotos i quadres i lloms de llibres mentre la cafetera escalfava l’aigua. El pis feia una olor singular, com de barreja d’encens i flors de bosc. Una olor dolça, melosa i seca. Una olor que, d’alguna manera, obria la porta de records oblidats. La Francina li parlava des de la cuina.

—Has dut els bombons, suposo.

—No —va mentir ell, mentre els deixava curosament al mig de la tauleta de davant del sofà.

Cafè. Xocolata. Saliva. L’alè gastat que surt de l’ànima d’una persona madura. Les mans d’un estrany sota la roba. Paraules que no encaixen. Excitació fingida. Un rictus seriós. Una mirada que revela tedi. Després de sis o set minuts magrejant-se, tots dos es van notar massa conscients de l’estranyesa d’allò que estaven interpretant. Ella ho camuflà dient que havia d’anar al lavabo. Ell ho va agrair fingint contrarietat.

El mirall del lavabo va ensenyar a la Francina uns llavis una mica inflats i uns ulls envoltats d’una ombra negra que li preguntaven què collons estava fent. No va saber-los respondre. Es va mullar els canells i va beure aigua del got de plàstic que fan servir els nens per esbandir-se la pasta de dents. Uns pèls curts i durs se li van ficar dins la boca i els va escopir. Eren del Jep. S’havia afaitat i els pèls havien sortit volant pertot arreu. “Sempre fa el mateix. Li és igual que després algú se’ls pugui posar a la boca”, va remugar ella. Tornà a escopir, maleint-lo. Va pensar que potser no tenia sentit el que estava fent amb el Kai, però tampoc no va trobar cap raó per deixar de fer-ho. I menys encara pel Jep i pels seus pèls de barba escampats per tot el lavabo.